La formació de milícies anarquistes que lluiten a Ucraïna contra la invasió russa no deixa de sorprendre a col·lectius llibertaris de tot el món. Organitzades en petits grups autònoms, porten a terme recollides de material i aliment i campanyes d’ajuda a les refugiades, però també accions directes de combat. Grups com Black Headquarter, Rev Dia o Black Flag participen en el conflicte des de 2014, ja sigui sota el paraigua de les Unitats de Defensa Territorial conformades per la població civil, o incorporades al comandament únic de l’exèrcit ucraïnès.
Moltes de les que hi participen són persones russes que, o ve fa anys que viuen a Ucraïna fugint de la repressió a Rússia, o altres de nouvingudes que creuen en la necessitat de parar els peus a l’imperialisme de Putin. La propaganda russa fa anys que justifica la guerra al Donbass com una lluita antifeixista contra un govern recolzat per neonazis, però, si és així, per què la immensa majoria del moviment anarquista es posiciona en contra d’aquesta guerra?
Acusacions de terrorisme
El primer motiu cal situar-lo a la mateixa Rússia, i és que, en els últims anys, el país s’ha convertit en un malson per als moviments socials. B. Traven, membre de la xarxa internacional d’informació CrimethInc, amb qui hem pogut parlar, assegura que “la repressió estatal ha eliminat pràcticament totes les formes d’organització que no segueixen la línia de Putin, tot i que encara existeixen organitzacions comunistes i feixistes, aquestes han acceptat de forma tàcita no criticar el govern”.
L’any 2017, el govern rus va desmantellar una suposada organització coneguda com “La Xarxa”, que, segons el Servei Federal Rus, planejava l’organització d’atacs durant les eleccions de 2018 i la Copa del Món de futbol
En el context repressiu que es viu a Rússia, les anarquistes han estat en el centre de la diana. L’any 2017, el govern rus assegurava haver desmantellat una suposada organització coneguda com “La Xarxa”, que, segons el Servei Federal Rus, planejava l’organització d’atacs durant les eleccions de 2018 i la Copa del Món de futbol, amb l’objectiu de “provocar un aixecament armat i revoltar les masses per a una major desestabilització política del país”. Set joves activistes antifeixistes van ser declarats culpables de terrorisme pels tribunals russos amb penes de fins a divuit anys de presó, en un cas que va despertar la solidaritat internacional en conèixer-se que els acusats havien estat torturats amb pràctiques com l’electrificació dels genitals. Segons la Fiscalia, els acusats utilitzaven partides d’airsoft com a entrenament, sense donar detalls concrets dels atacs que suposadament planejaven.
Per Dmitry, activista rus de la web Antijob.net que es dedica a elaborar una “llista negra d’empresaris” explotadors, aquest cas va ser un punt d’inflexió per al moviment. Segons aquest activista, el moviment anarquista era fins llavors “una sèrie de projectes separats, i, en la majoria de casos no connectats entre ells”, limitats als mitjans de comunicació i a grups locals. “No existia coordinació, i ara es busca a tota presa”.
Mentrestant, l’ofensiva russa contra el moviment augmentava a tot el país i desenes d’anarquistes eren detingudes cada any sota acusacions infundades de planejar atemptats. A més, en molts dels casos, els acusats denuncien haver estat torturats. En un dels casos més paradigmàtics, tres adolescents siberians van ser detinguts per planejar un atac contra un edifici federal en el videojoc Minecraft. Se’ls acusa per terrorisme, quan, en el moment dels fets, comptaven només amb 14 anys.
“Hi ha molta por”, afirma Dmitry, perquè les acusacions per a qualsevol delicte relacionat amb l’activitat anarquista t’enfronta a “sentències potencialment molt llargues”
L’entramat repressiu planificat per les forces de seguretat russes ha fet molt difícil la feina dels col·lectius antiautoritaris, i ha aconseguit “la paralització de la seva activitat pública, ja que tots els intents de coordinació eren descoberts amb antelació” pels serveis secrets. “Hi ha molta por”, afirma Dmitry, perquè les acusacions per a qualsevol delicte relacionat amb l’activitat anarquista t’enfronta a “sentències potencialment molt llargues”.
En aquest context, són moltes les anarquistes que decideixen fugir del país. Ucraïna es presenta com l’únic país de l’entorn no governat per règims dictatorials propers a Putin on la seva nacionalitat els permet establir-se. “No poder comptar amb què se’ls concedeixi la residència a la UE, el que les col·loca entre l’espasa i la paret. És per això que algunes s’han decidit per lluitar amb les anarquistes ucraïneses contra el militarisme rus. Senten que no tenen altra opció, i saben, per experiència pròpia, que l’extensió de la influència de Putin i la seva victòria a la guerra acabarà amb l’existència dels moviments socials”, sentencia B. Traven.
La fal·làcia antifeixista
“Quedar-se al marge voldrà dir ser còmplice de les massacres”. L’altre motiu compartit per a les que lluiten a Ucraïna, és que en cap cas es tracta de defensar un estat, sinó de defensar la seva població. Les anarquistes saben del cert que una ocupació russa comportarà la instauració d’un règim dictatorial i fortament repressiu, en un país governat des de la seva independència per governs populistes i oligàrquics, però on encara es conserven certes llibertats inexistents a Rússia. En aquest sentit, moltes anarquistes apel·len a l’ideari de Bakunin, qui considerava que “la República més imperfecta val mil vegades més que la Monarquia més esclarida”.
Segons l’anarquimes rus la revolució de Maidan, eclipsada i capitalitzada per sectors d’ultradreta, pot considerar-se com un autèntic aixecament popular contra l’“establishment”
Per a les anarquistes russes, l’argument de “desnazificar” Ucraïna és només un pretext de la política imperialista de Putin, ja que si bé l’Estat ucraïnès s’ha servit de milícies obertament neonazis, els partits d’aquesta ideologia només van aconseguir un 1,62% dels vots a les últimes eleccions. Segons el seu enfocament, es pot considerar que tot i que la ideologia nacionalsocialista és ben present en la política i l’exèrcit ucraïnès, en cap cas podem etiquetar així la seva població. La Revolució de Maidan, eclipsada i capitalitzada per sectors d’ultradreta, pot considerar-se com un autèntic aixecament popular contra l’“establishment”, i on desenes d’anarquistes van participar. A més, a la posterior guerra al Donbass, milícies feixistes com Moviment Imperial Rus o Unitat Nacional Russa van combatre al costat de les repúbliques, convertint la retòrica de la lluita “antifeixista” en una fal·làcia.
Tot i això, la participació de grups neonazis dins l’exèrcit ucraïnès no deixa de ser molt preocupant per al moviment anarquista. Però precisament per això, no consideren vàlid extreure’s de la guerra per considerar-la un conflicte entre estats o un enfrontament de dos bàndols igualment feixistes, sinó que participar-hi es presenta com una oportunitat de contrarestar l’exaltament nacionalista i fer-se visibles com una alternativa entre la població. A més, com assenyala Dmitry, “crear una milícia ens pot portar una experiència d’acció decisiva de cara a futures situacions crítiques, i una capacitat de lluita”, ja que és possible que la victòria russa ens porti “cap a una guerra de guerrilles com la que hem vist a Txetxènia”.
Per a les anarquistes, una ocupació russa provocarà un declivi de les llibertats a tot el món, així com un punt de no retorn de les polítiques expansionistes russes. Traven creu que “la invasió ha creat un entorn fèrtil pel nacionalisme i el militarisme no només a Rússia i Ucraïna, sinó també a Europa Occidental, la Xina o els Estats Units”. El patriotisme inherent a la guerra no pot fer més que augmentar en cas de victòria russa, i la mala situació econòmica serà fàcilment justificable com una agressió “occidental” per mitjà de les sancions.
Protestes generalitzades a Rússia
Per la seva banda, una victòria ucraïnesa tampoc genera un gran optimisme entre les anarquistes entrevistades, però si genera cert sentiment d’oportunitat. Dmitry creu que irremeiablement “posarà Zelensky en un pedestal i arreglarà reformes abans impopulars com la liberalització del dret laboral”. A més, considera que “l’assistència facilitada per occident no serà gratuïta, i el més probable és que comporti requisits com una apertura del mercat o una major liberalització de l’economia, tal com hem vist en altres casos”.
És important assenyalar que una victòria ucraïnesa només és possible gràcies a l’autoorganització popular i l’ajuda mútua, obrint una oportunitat a la construcció d’una democràcia de base
En canvi, és important assenyalar que una victòria ucraïnesa només és possible gràcies a l’autoorganització popular i l’ajuda mútua, obrint una oportunitat a la construcció d’una democràcia de base. Al mateix temps, la derrota russa, farà més difícil de justificar les penúries de la població i les morts dels seus soldats. En aquest escenari, és possible pensar que veiem augmentar les protestes al carrer, tot i que un aixecament popular generalitzat és vist com a poc factible. El més probable és que desemboquin en un “cop d’estat palatí”, creu Traven, mentre Dmitry expressa els seus dubtes de “que els anarquistes siguin capaços d’impulsar aquest procés, però si d’avançar-se a sectors d’esquerres que han pres l’agenda estatal”.
Les protestes massives són, per Traven, la millor esperança “de què la guerra a Ucraïna no desemboqui en una gran erupció del nacionalisme, la militarització i la repressió estatal”. Així i tot, passi el que passi, “a les anarquistes se’ls presenta una feina molt dura per a mantenir oberta una visió de canvi social positiu basat en la solidaritat entre les persones a banda i banda de la frontera”.
