Em va demanar ajuda per badar-li la bossa, perquè acabava de comprar un bull i no s’hi veia bé. Més de noranta anys i ben eixerida. El bull no seria com el d’abans, em va dir, però ja faria el fet. I és curiós que sense saber ben bé com era el bull d’abans al que es referia, a mi em van assaltar una allau d’imatges i gustos i olors d’una vida a pagès que havia vist mig de reüll quan era petit, acompanyant la meva mare que feia d’infermera rural pel Ripollès i la Garrotxa, o de quan d’adolescent anava a ajudar a moure ramats d’ovelles o vaques. Les cases amb l’empostissat de fusta mal encaixada, el bestiar a sota, els davantals, les pells cremades i arrugades i la feina inacabable sempre, perquè sempre es treballava. El vaig veure molt d’esquitllada jo, que venia d’un altre món, però més enllà del que veia hi ha el que m’explicaven d’un passat que aquella gent encara havia viscut, i que en parlar-ne –sense excepció– els envaïa la contrarietat de tenir per una banda la nostàlgia d’una vida més senzilla i per l’altra el record de la gana i la misèria.
Sempre em deien que no m’hi posés, a fer de pastor. Ni a fer de pagès. I just després em lloaven les virtuts de les vides de pastors i pagesos i les grans històries de les coses petites dels masos i els ramats. El progrés va acabar amb la misèria, però no va saber pujar muntanyes i va arribar-hi tard. I a les muntanyes hi va quedar qui no va poder o no va voler marxar-ne entre la guerra i l’èxode rural del segle XX: gent aspra i feréstega. Guardians del temps, d’una manera de viure i entendre la vida, de parlars i de paraules. Com els masos que veia jo quan acompanyava la mare.
Sempre em deien que no m’hi posés, a fer de pastor. Ni a fer de pagès. I just després em lloaven les virtuts de les vides de pastors i pagesos i les grans històries de les coses petites dels masos i els ramats
Assegut davant de l’era un home escombrava. La masia era com les d’allà dalt, mal arreglada com les d’abans: una mica bruta i una mica vella, i l’home també. Però era vora la C-17, envoltada d’un polígon industrial que no havia deixat ni un trist camp davant de la casa. I enmig de l’oceà d’asfalt i ciment aquell home seguia allà, potser més feréstec i més aspre que tots els del Pirineu, però infinitament més invisible.
El progrés va acabar amb la misèria, però també va emportar-se mil maneres de viure i d’entendre la vida. No cal idealitzar el passat per entendre que la modernor i la comoditat van ser a costa de trencar amb tot: allò bo i allò dolent. Com un bany de quimioteràpia, per sortir de la misèria vam cremar les arrels.
El progrés va acabar amb la misèria, però també va emportar-se mil maneres de viure i d’entendre la vida. No cal idealitzar el passat per entendre que la modernor i la comoditat van ser a costa de trencar amb tot
En l’adaptació teatral del Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, els actors surten del català estàndard i agafen un aire de pagès. És magnífic sentir accents al teatre, però –i malgrat els esforços– a mi em quedava llunyíssim del parlar de la gent d’allà dalt. De Prats de Molló a Camprodon hi ha un mar de vocabulari i sons que van desapareixent i que ja gairebé no sabem identificar. Com arreu, que el meu avi deia saber conèixer de quin barri de Barcelona era la gent només pel parlar.
Fa anys en una classe d’història a la universitat el professor ens va ensenyar una imatge on es veien fruites diverses i ens va preguntar què hi vèiem d’estrany. No vam saber-hi veure res, però aquelles fruites eren d’èpoques diferents: era la imatge de l’abundància. Perquè en el seu context (uns segles enrere) a qualsevol, en veure-la, li hauria semblat el paradís poder tenir tot allò alhora en una mateixa taula. Ara ho podem tenir per menys de deu euros baixant a la botiga. I no és dolent poder-ho tenir, però és trist haver perdut el coneixement d’on i quan i com venen les coses de la natura.
Avui hem entès com a ‘normal’ la manera de produir intensiva perquè és la que ha esdevingut majoritària i perquè la gran majoria de la societat ha perdut aquest lligam amb la terra
Perquè això era el que feien aquella gent d’abans treballant tot el dia: entendre la natura, adaptar-se a l’entorn i produir aliments. A costa de mil penalitats, precisament per estar en un vincle tan estret amb la terra i el temps. Avui hem entès com a “normal” la manera de produir intensiva perquè és la que ha esdevingut majoritària i perquè la gran majoria de la societat ha perdut aquest lligam amb la terra. El menjar arriba al supermercat, i el bosc i la muntanya són per anar-hi a passeig i fer turisme rural. Entenem com a normal que calguin milers de litres d’aigua per fer un kg de carn de vedella (que serà la que trobarem als supermercats), però les vedelles també poden néixer i créixer a muntanya com la Mo, de Memòries d’una vaca de Bernardo Atxaga. Però com ella, nosaltres també hem perdut el nostre Balantzategi.
Ja quasi no en queden de masos com els que havia vist de petit, i d’aquelles vides en resta el record fugaç de les coses que m’han explicat; treballar massa per una vida plena de renúncies, potser també és el que fem ara, però no sé si nosaltres ho recordarem amb aquella nostàlgia. Tenim moltes més coses avui, però n’hem perdudes moltes també. Viure d’esquena a la natura no és només posar-hi asfalt i ciment, és també no saber-la mirar.
El bull no serà el mateix, segur que no. Ni pel gust ni per la petjada ambiental. Però ens servirà –a ella i a mi– com a succedani per recordar un passat alhora gloriós i miserable, des d’aquest nostre present d’abundància i precarietat.
