Imaginar mons vivibles. Lluitar per un futur que pague la pena. Desitjar des de la utopia i no des de la por paralitzant de la distopia. Passa per la promesa d’unes vides dignes en present. Però què és una promesa? I com ens parlem d’un futur vivible?
Marina Garcés a El temps de la promesa (Anagrama) ens parla de promeses, què signifiquen, de la seua importància i vigència en un món abocat a impossibilitar-ne la seua realització. Yayo Herrero deia l’altre dia en el plató del programa Més324, al costat del seu traductor al català, David Fernàndez, i entrevistada per Xavier Graset, amb motiu de la publicació en català d’Absències i pèrdues (Sembra Llibres), que un futur vivible passa per un exercici honest de la memòria, per recordar allò que vam fer bé i allò que ens va eixir malament.
Des del desig de les utopie, imagine el que ja fem en el nostre dia a dia, però que de vegades ens cal recordar-nos-ho. Imagine fort les promeses que ens fem a cau d’orella, a les assemblees, als missatges de WhatsApp. Amb les promeses que ens trobem als llibres, a les cançons. I imagine un futur vivible, un futur que ens devem. És l’únic horitzó possible.
Entre aquestes promeses i els textos que les embolcallen pense en totes les batalles que duem a les butxaques.
“La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,”
Batalles que duem com les granotes vives que menciona l’Estellés. Unes lluites que de vegades se’ns fan feixugues i incòmodes, que ens lleven energies. Però també que ens acosten a les nostres veïnes, a la nostra comunitat.
Un futur vivible passa per un exercici honest de la memòria, per recordar allò que vam fer bé i allò que ens va eixir malament
Ara fa uns dies, a València, des de Cuidem Benimaclet i Entrebarris anunciaven que tornen les mobilitzacions contra el PAI previst al barri. Unes mobilitzacions que ens faran lluitar contra un nou macroprojecte que vol destruir horts urbans, que vol ampliar l’amenaça de la gentrificació d’un barri. Un PAI que està lluny de donar solucions al problema de l’habitatge i el creixement dels preus del lloguer que està expulsant a la gent de les seues cases.
Esta és una de les tantes lluites que aquests dies ens anunciem les unes a les altres. Passar de les promeses a comprometre’s, com demana Marina Garcés al seu llibre, o com ens diu també Yayo Herrero. La promesa convertida en un fil de lluita tangible, de la paraula a l’acte, de l’acte a prendre partit. Perquè amb aquest fil teixim unes comunitats que ens ajuden a viure, a somiar, a mantenir vives les granotes de les nostres butxaques, ja que, com sol dir el meu company, tot citant Perón, més val fer que dir.
