La crisi de la pandèmia ha demostrat una vegada més la profunditat de la crisi residencial cronificada que patim al país i el seu rol central al dia a dia de les persones. Encara amb el dubte d’haver sortit o no del pou pandèmic, la nova crisi derivada de la guerra a Ucraïna ens posa en alerta sobre l’impacte que pot tenir en els costos de l’habitatge. En un context inflacionari, a més, l’habitatge destaca com a actiu refugi pel capital, ja que manté millor el seu valor a llarg termini.
Dit això, amb menys d’un 2% d’habitatge públic i sense ànim de lucre al país estem bufant contra el vent. El dubte, més que si hi ha consens polític o no sobre la crisi residencial, és segurament sobre les estratègies per ampliar el parc d’habitatge que es gestioni com a bé comú i no com a una mercaderia. En aquest sentit, la via de la reapropiació col·lectiva de sòl i patrimoni privat és on segurament més camp hi ha per recórrer, però alhora és la menys explorada.
Comptem amb antecedents històrics de mesures de gran abast, com ara el decret de municipalització de la propietat urbana aprovat per la Generalitat de Catalunya l’11 de juny del 1937. Però no cal anar a buscar exemples en contextos revolucionaris; el setembre de 2021 a Berlín, guanyava per referèndum una proposta de socialització dels habitatges de grans tenidors amb la fórmula d’una agència pública sense ànim de lucre i sota control democràtic de les llogateres. A petita escala, destaca l’estratègia de múltiples ajuntaments en l’adquisició de finques mitjançant tempteig i retracte gràcies als drets d’adquisició preferent previstos per l’administració.
No cal anar a buscar exemples en contextos revolucionaris; al setembre de 2021 a Berlín, guanyava per referèndum una proposta de socialització dels habitatges de grans tenidors
Una nova via de reapropiació és la que està sorgint dins del sector de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, on quasi un 40% dels projectes a Catalunya es basen en sòl privat recuperat del mercat. D’aquests habitatges la majoria s’adhereixen al règim d’Habitatge de Protecció Oficial, aprofundint així en l’accessibilitat dels projectes. Tot i aquests primers exemples, els esforços per part de les comunitats són molt grans i el ritme de reapropiació és, a llum de la urgència de la crisi residencial, massa lenta.
És per això que s’ha engegat des de l’habitatge cooperatiu la campanya Guanyem Terreny a l’Especulació (#GuanyemTerreny) gràcies a l’articulació del sector al voltant de la Xarxa d’Economia Solidària i amb el suport d’agents de l’habitatge social i moviments pel dret a l’habitatge. En ella es demana, entre d’altres, l’ampliació de les àrees i els supòsits de tempteig i retracte a favor d’administracions i entitats sense afany de lucre i suport a la compra cooperativa de patrimoni i a la promoció de cooperatives en sòl privat.
També es proposa avançar en el desenvolupament de mecanismes d’adquisició i governança compartida entre administracions, cooperatives i les comunitats en lògiques de fideïcomisos comunitaris de terres, a model dels Community Land Trusts (CLT) que operen en altres països. Amb aquesta estructura de propietat tripartida entre usuàries, entitats i administracions els CLT han demostrat ser custodis robustos del sòl a perpetuïtat com a bé comú davant de pressions especuladores, o d’administracions a l’empara de governs àvids o forçats a vendre’s sòl i edificis públics.
L’objectiu de la campanya és que les administracions facilitin multiplicar i escalar aquests tipus d’experiències d’habitatge cooperatiu arreu del territori tot posant al centre del debat la propietat del sòl i els edificis
L’objectiu de la campanya és que les administracions facilitin multiplicar i escalar aquests tipus d’experiències d’habitatge cooperatiu arreu del territori tot posant al centre del debat la propietat del sòl i els edificis. I de referents històrics en trobem també dins del cooperativisme d’habitatge. Un dels casos de més abast és el de Copenhaguen, on a partir de mitjans dels 1970 i en menys de tres dècades, les cooperatives d’habitatge van apropiar-se de més d’un terç dels habitatges de la ciutat. Aquesta transformació va arrencar amb l’aprovació del dret de tempteig i retracte per a llogaters organitzats en cooperativa. Aquests comptaven amb un context de polítiques favorables a l’adquisició col·lectiva dels seus habitatges a preus assequibles, incloent-hi la prohibició de la divisió horitzontal de les propietats, el control dels preus dels lloguers i avals municipals, entre d’altres.
Aquests i altres exemples i el que proposa la campanya és sumar esforços entre el públic, el cooperatiu i el comunitari per anar més enllà del que podria cada part per separat. Necessitem totes les eines al nostre abast per avançar en la desmercantilització i col·lectivització de l’habitatge com a via perquè esdevingui i es mantingui un ple dret. La llei del dret a l’habitatge del 2007 es marcava com a objectiu a vint anys que el 15% del parc d’habitatges de tots els municipis catalans de més de 5.000 habitants tinguessin un caràcter social i assequible, i hi som encara molt lluny. El sector de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, basat en la propietat col·lectiva i l’absència de lucre, està apostant per ser una eina fonamental per accelerar els avenços reals en aquesta direcció.
