Dona, k’iche’, defensora del territori, feminista indígena, arquitecta i periodista comunitària. Així és com es presenta Lucía Ixchíu (Totonicapán, 1990), exiliada avui a l’Estat espanyol a conseqüència de la persecució que patia a Guatemala. Ens vam trobar amb ella a Barcelona el 8 de març, en el marc del Dia Internacional de la Dona Treballadora. “En una data com la d’avui és important ampliar horitzons i valorar les lluites de les dones indígenes, independentment que s’identifiquin a elles mateixes com a feministes o no. Per agermanar-nos en les nostres reivindicacions cal reconèixer la diversitat i adoptar una perspectiva antiracista”, assenyala, d’entrada.
Ixchíu es defineix com a periodista comunitària. Va començar a exercir l’ofici l’any 2012, arran de l’assassinat de set manifestants del seu poble a les mans de l’exèrcit guatemalenc. Aquests fets, coneguts com la massacre d’Alaska, ocorregueren en el context d’una protesta contra el govern per l’augment del preu de l’energia elèctrica. Apunta que es tractava del primer assassinat en massa comès per militars des de la firma dels acords de pau el 1996. “El racisme amb el qual els mitjans van narrar aquells fets, presentant-nos com ‘indis salvatges en contra del progrés’, em va impulsar a voler explicar les coses per mi mateixa”. Des d’aquell moment, la seva condició de dona, indígena i defensora del territori l’ha situat en el centre de tota mena de crítiques. “Quan veus la naturalitat amb què els mitjans de comunicació tradicionals assumeixen el relat oficial, t’adones de la inconsistència d’aquests atacs. En el periodisme no existeix la imparcialitat”, assenyala.
La massacre d’Alaska també va suposar la creació del col·lectiu Festivales Solidarios, projecte amb el qual Ixchíu i altres activistes es proposaven transformar la realitat mitjançant la cultura. “No volíem convertir-nos en el mateix contra el que lluitàvem, ni respondre amb la mateixa violència amb la qual ens agredien a nosaltres, sinó reprendre les tradicions artístiques dels pobles indígenes per denunciar el que passava al nostre voltant”, explica. Mitjançant la producció d’obres d’art efímeres, van recórrer territoris i comunitats de tot el país. Aquest va ser el mitjà amb el qual van denunciar moltes situacions que tornaven a colpejar Guatemala amb força, com la presó política que patien alguns dels seus companys. “Incidint sempre des de la construcció col·lectiva i l’autogestió, que són els pilars fonamentals de la nostra legitimitat”, remarca.
Des de l’exili, continua amb el seu activisme polític: “No sabria viure d’una altra manera, soc una índia rebel. No encaixo amb la imatge d’indígena desvalguda i exòtica que alguns esperarien”
La conversa ens porta a parlar sobre la història de Guatemala, un país que durant la dècada dels vuitanta va patir un dels genocidis més grans del segle XX. “La nostra memòria ha estat estratègicament invisibilitzada. Tal com diu el meu company, nosaltres ni tan sols som el pati del darrere dels Estats Units, sinó la seva bodega”, apunta. D’acord amb les dades recollides als informes “Guatemala. Nunca Más” i “Memoria del silencio”, elaborats per diferents organitzacions vinculades a l’església de base i al moviment de defensa dels drets humans, durant la dictadura del general Efraín Rios Montt (1982-1983), van ser assassinades i desaparegudes gairebé cent mil persones. Entre aquestes, unes 2.000 eren maies ixil, xifra que representava el 33 % del total d’aquest poble. I tot plegat va transcórrer amb la connivència i col·laboració de l’imperi del Nord.
“Avui Guatemala no és un país sobirà, sinó un laboratori que continua intervingut des de 1954 per la CIA”, denuncia. Es tracta de la data en la qual l’agència estatunidenca va patrocinar el cop d’estat contra el govern de Jacobo Arbenz Guzmán, qui estava impulsant diferents polítiques que posaven en perill els interessos de United Fruit Company i d’altres grans empreses multinacionals. “El nostre pecat ha estat ser un poble rebel”, exclama la periodista. La gran desigualtat en la repartició de la terra continua sent avui un problema estructural. Les millors terres es concentren en molt poques mans. “El meu país viu una dictadura de caràcter judicial i familiar, molt més difícil d’entendre que els tradicionals règims autoritaris organitzats al voltant d’un cabdill”, declara.
Ixchíu es troba en aquests moments exiliada per haver fet front a l’entramat que descriu. El fet de ser dona, indígena i activista li ha comportat patir tota mena de persecucions i amenaces, fins i tot un intent d’homicidi: “No hi ha un sol motiu pel qual surto del meu país, sinó la suma de molts”. Mai es va imaginar vivint en un país europeu, “des d’on s’ha imposat tanta violència sobre la meva gent”. El procés per sol·licitar l’asil li va suposar topar amb una sèrie de situacions discriminatòries que, malgrat no sorprendre-la, van resultar ser desagradables i revictimitzants. Les xarxes de dones migrades han estat per a ella un espai fonamental des del qual resistir a tot aquest racisme estructural. “El sistema ens divideix en refugiats i migrants, però tots som víctimes de les mateixes violències amb diferents noms”.
Amb tot, des de l’exili continua amb el seu activisme polític. “No sabria viure d’una altra manera, soc una índia rebel”, manifesta. La periodista lamenta la manca d’interès que ha trobat, tant socialment com també per part d’algunes ONG. “No encaixo en la imatge d’indígena desvalguda i exòtica que alguns esperen de mi”. Explica que un exemple del que descriu ha estat la dificultat per accedir als mitjans de comunicació, i que aquesta és una de les primeres entrevistes que concedeix des de la seva arribada, fa un any i mig. Davant d’aquest fet, ha optat per exercir una resistència diària. Es nega a pagar un lloguer o a assumir alguna de les feines que a l’Estat espanyol es reserven per les treballadores migrades, malgrat que això comporti enfrontar importants sacrificis personals. “M’agrada ensorrar cada mur amb què topo”, conclou.
