Ens trobem davant d’un escenari global d’incertesa social, econòmica i geopolítica on sembla que les confrontacions, la tensió i l’hostilitat entre diferents països i l’aparició de les noves epidèmies, que ens agafen desprevinguts i ens deixen sense paraules, són esdeveniments comuns en la nostra societat.
Les guerres van ser una experiència crucial a les vides de milions d’europeus durant la primera meitat del segle XX, al final de l’anomenada Gran Guerra, que va transcorre entre l’agost del 1914 i el novembre del 1918. El mapa polític europeu va patir una transformació transcendental amb l’aparició de nous estats. D’aquesta postguerra també en van sorgir el comunisme i el feixisme, les dues noves ideologies que es van enfrontar amb brutals resultats a la Segona Guerra Mundial.
Des de l’inici del segle XXI hem estat testimonis dels diferents conflictes bèl·lics entre països dels anomenats Primer Món i Tercer Món, una expressió comuna utilitzada per catalogar els territoris des d’una perspectiva classista. Exemples clau d’aquests conflictes són la intervenció a l’Iraq i a l’Afganistan per part dels Estats Units i els seus aliats –entre els quals Espanya– des de fa molts anys i de forma intermitent, la guerra russo-georgiana (2008) i, actualment, la invasió russa d’Ucraïna –tot i que a la regió s’hi viuen capítols de violència des del 2014– i l’actual escalada de tensió entre la Xina i Taiwan.
Sembla que els governants d’aquests països que estan involucrats directament o indirectament en aquests conflictes són incapaços de reflexionar i dialogar com persones moralment i intel·lectualment formades i es deixen portar per l’orgull patriòtic
Sembla que els governants d’aquests països que estan involucrats directament o indirectament en aquests conflictes són incapaços de reflexionar i dialogar com persones moralment i intel·lectualment formades i es deixen portar per l’orgull patriòtic, els interessos econòmics i les diferències entre ells, marcant múscul militar i erigint-se en autors i còmplices de genocidis sense preveure’n les conseqüències jurídiques, humanitàries, socials i d’inestabilitat i incertesa econòmica en tota la comunitat internacional. Hem oblidat que la majoria d’aquests països van signar tractats i estan presents a l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
Així i tot, s’han transgredit i violat els principis que inspiren l’ONU, tot i ser el principal organisme i eix vertebrador encarregat de vetllar per la pau mundial. Han estat incapaços d’escoltar i atendre les peticions, intervencions i mediacions de l’ONU refugiant-se i comportant-se amb cinisme, demagògia, hipocresia i a través de la fal·làcia. Progrés i civilització?
Amb la intervenció a Ucraïna, Rússia s’ha col·locat fora de la comunitat internacional vulnerant les normes acceptades universalment al si de l’ONU i aprofitant-se de la situació de predomini al seu Consell de Seguretat per evitar qualsevol reacció pràctica a part de la declaració de condemna política de l’Assemblea. Putin argumenta que la seva acció militar no és diferent de la que els EUA van dur a terme a l’Iraq, a Líbia, a l’Afganistan, a Síria, al Kosovo de majoria sèrbia, al Iemen, a Somàlia o al Níger o fins i tot a Centreamèrica. La diferència fonamental és que, per la majoria d’europeus, Ucraïna és a Europa, aspecte essencial que no presenten gairebé cap dels altres exemples esmentats.
Els països que formem part de l’OTAN som còmplices en el foment dels genocidis actuals
També creu que s’han sobrepassat tres línies vermelles. La primera, el 2014, quan es va enderrocar mitjançant un cop d’estat el govern d’Ucraïna simpatitzant de Rússia; la segona és que aquell mateix any es va limitar progressivament l’ús de l’idioma rus i es va produir l’atac de l’exèrcit i les milícies ucraïneses davant l’aixecament de les repúbliques del Donbass contra el nou govern que consideraven hostil. I la tercera, quan Ucraïna modifica la seva legislació per abandonar el seu estatut d’estat “no-alineat i neutral” i postula per ingressar a l’OTAN.
Tots tres fets es produeixen el 2014 i modifiquen l’statu quo anterior. No es discuteix que Ucraïna, com a nació sobirana, pugui decidir el seu futur i la manera de garantir la seva seguretat i defensa. El que es posa en dubte és el procediment unilateral que trenca un llarg període d’estabilitat de trenta anys.
Hem de ser conscients que la imatge personalitzada i idealitzada que teníem dels “països del Primer Món” –repeteixo, un concepte classista i categoritzador i de l’occident–, segons la qual les guerres en sòl europeu o dels països membres de l’OTAN al segle XXI ja no es durien a terme amb violència armamentística sinó mitjançant noves epidèmies, superintel·ligència i ús de la informació, és irreal i falsa.
És innegable que els països que formem part de l’OTAN estem sent còmplices, directament i indirectament, en el foment dels conflictes bèl·lics i genocidis actuals.
