Corria el 2015, quan el polític d’extrema dreta i actual ministre de finances israelià, Bezalel Smotrich, va dir en una entrevista televisiva: “L’Autoritat Palestina és un passiu. En canvi, Hamas és un actiu”. Fanàtic religiós i activista contra els drets LGBTIQ, Smotrich prosseguia així la seva argumentació: “En el terreny internacional, en el joc de la deslegitimació, l’Autoritat Palestina és una càrrega. I Hamas un actiu. És una organització terrorista. Ningú la reconeixerà. Ningú li donarà estatus a la Cort Penal Internacional, ningú deixarà que presenti una resolució al Consell de Seguretat de l’ONU”.
Un plantejament controvertit i discutible, però que ha estat compartit durant dècades per nombrosos líders polítics d’Israel, amb diferents motivacions i matisos. Almenys fins el passat 7 d’octubre, quan milicians armats d’aquest grup i d’altres faccions presents a Gaza van atacar Israel per terra, mar i aire, un atac que va deixar més de 1.300 israelians morts.
El que avui es coneix com a Hamas va fundar-se a meitats dels setanta a Gaza com una associació caritativa, anomenada Al-Muyama Al-Islami. Israel havia pres el control de la franja durant la guerra de 1967 i veia aquesta organització com un mal menor. Era una branca dels Germans Musulmans, que llavors rebutjaven la via armada, i la dirigia un clergue anomenat Ahmed Yassin.
El que avui es coneix com a Hamas va fundar-se a meitats dels setanta a Gaza com una associació caritativa, anomenada Al-Muyama Al-Islami
En aquells anys, la principal amenaça per a Israel era l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP), que es considerava el representant més legítim i gaudia d’una gran popularitat. En la línia de tants altres moviments insurgents revolucionaris en el període de guerra freda, operava amb tàctiques de guerrilla, entre d’altres amb atacs mortífers. Hi havia formacions d’esquerres anticolonial com el PFLP, però el grup més hegemònic era Fatah, de Yasser Arafat.
Israel va veure en Al-Muyama Al-Islami una oportunitat per dividir la resistència palestina i obligar l’OAP a assumir postures més moderades. Ho reconeixia l’oficial israelià Avner Cohen, a càrrec dels assumptes religiosos a Gaza durant els anys 70 i 80, en un article del The Wall Street Journal, el 2009: “enlloc d’intentar frenar els islamistes de Gaza des del primer moment, Israel els va tolerar durant anys i, en alguns casos, els va animar com a contrapès als nacionalistes laics de l’Organització per l’Alliberament de Palestina”.
Era tal el suport de les autoritats israelianes a Hamas, que en un moment determinat, l’OAP va acusar els islamistes de col·laboracionisme amb l’ocupació
Així, les autoritats sionistes de la franja van decidir permetre la supervivència de Hamas, a diferència del que havien fet amb tants altres grups. Seguint la lògica de l’enemic del meu enemic és el meu aliat, les autoritats sionistes van reconèixer oficialment el grup de Yassin i van fomentar el creixement de la seva xarxa de centres educatius i mèdics. Era tal el suport, que en un moment determinat, l’OAP va acusar els islamistes de col·laboracionisme amb l’ocupació.
Primera intifada, primera inflexió
Però el desembre de 1987, la ciutadania palestina es va revoltar contra l’ocupació israeliana en el que es coneixeria com la primera intifada. Poc després de l’inici de les protestes, l’associació Mujama al-Islamiya va transformar-se en Hamas, l’acrònim de Harakat al-Muqawama al-Islamiya, que en àrab significa Moviment de Resistència Islàmica. Mesos després, l’organització politicomilitar va publicar el seu manifest fundacional en el qual feia una crida a la destrucció de l’Estat d’Israel i a l’establiment d’una societat islàmica dins el territori de la Palestina històrica.
Hamas va esdevenir ràpidament un actor prominent i la principal força palestina a oposar-se als Acords d’Oslo
Hamas va esdevenir ràpidament un actor prominent i la principal força palestina a oposar-se als acords d’Oslo, promoguts i signats pel líder de l’OAP, Yasser Arafat, i el primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, el 1993 i el 1995. El pacte implicava el reconeixement mutu entre Israel i l’OAP i establia la creació de l’Autoritat Palestina per a governar (amb limitacions) parts de Cisjordània i Gaza. Hamas ho va condemnar i va trobar una macabra manera de boicotejar-los:cinc mesos abans de la signatura del pacte, l’organització islàmica va començar a fer ús dels atacs suïcides, que causarien nombrosos morts civils en autobusos públics i desfermarien el terror a les principals ciutats israelianes. El 1997, els Estats Units van afegir Hamas a la llista d’organitzacions terroristes. Posteriorment, també ho faria la Unió Europea.
Però és durant la segona intifada, a inicis dels 2000, que Hamas va reforçar la seva posició, en encapçalar la resistència armada contra Israel. El març del 2004, el líder de Hamas, Ahmed Yassin, va morir en un assassinat selectiu israelià. Tot i així, quan l’agost del 2005, la violència va disminuir i les forces israelianes van retirar-se de Gaza, segons allò acordat entre l’Autoritat Palestina i Israel, Hamas va esdevenir el governant de facto.
El sisme palestí
Un dels episodis que més marcaria l’esdevenir de Hamas i de tot Palestina arribaria uns mesos després. El 26 de gener del 2006, Palestina va celebrar eleccions legislatives, les segones des dels acords d’Oslo. Els observadors internacionals en van destacar la transparència i llibertat amb què es van celebrar. Hamas, que havia entrat també amb força en el terreny electoral, es va imposar amb diferència al fins llavors partit hegemònic, Fatah. “Hamas va guanyar perquè l’OAP havia fracassat estrepitosament amb el tan vanagloriat procés de pau [dels Acords d’Oslo]”, assegura la investigadora Itxaso Domínguez, autora del llibre Palestina. Ocupació, colonització, segregació.
“La població palestina es va adonar –i per això va esclatar la segona intifada– que de tot el que els havien promès, no es compliria res. La situació esdevindria fins i tot pitjor per al seu dia a dia, amb la construcció del mur, amb tot el sistema de checkpoints i de permisos. Van ser moltes promeses trencades”, assegura Domínguez. Hi havia un profund sentiment de frustració després de gairebé quatre dècades d’ocupació. L’estat palestí no estava més a prop i, en canvi, les colònies israelianes a Cisjordània no deixaven de créixer. La situació econòmica era complicada i la ciutadania percebia Hamas com una entitat menys corrupta que Fatah, al capdavant de l’Autoritat Palestina.
“Hamas va guanyar perquè l’OAP havia fracassat estrepitosament amb el tan vanagloriat procés de pau [dels Acords d’Oslo]”, assegura la investigadora Itxaso Domínguez
Tot plegat, va provocar un gran sisme dins Palestina. I és que no només Israel es va negar a tractar amb un govern encapçalat per Hamas. Tampoc Fatah ni els seus aliats occidentals van donar per bo el nou executiu encapçalat per la facció islàmica. I això que el líder de Hamas, Ismail Haniyeh, va enviar una carta al president estatunidenc George W. Bush acceptant la creació d’un estat palestí en base a les fronteres de 1967 i una treva de llarga duració. En resum, un reconeixement implícit de l’existència de l’Estat d’Israel. “La comunitat internacional va prendre partit. Havien promès respectar els resultats de les eleccions, però no ho van fer. Van dir que Hamas no podia guanyar unes eleccions. I de fet, és quelcom que encara s’escolta. Malgrat que les eleccions siguin justes o que la població palestina ho vulgui. La resistència s’ha de canalitzar de la manera que es mani des d’Europa”, reflexiona Domínguez.
La tensió entre Fatah i Hamas va anar en augment fins que va esclatar el 2007. El juny d’aquell any, Hamas va fer fora Fatah de Gaza i va fer-se’n amb el control. Com a càstig col·lectiu, Israel va iniciar el bloqueig de la franja, que va esdevenir la presó a cel obert més gran del món. També va tenir una altra conseqüència. Fatah, “l’aliat moderat i perfecte”, tant d’Occident com dels països del Golf, al capdavant de l’Autoritat Palestina, va sentir-se amb via lliure per desenvolupar tendències més autoritàries i reprimir amb més força la pròpia població.
El líder de Hamas, Ismail Haniyeh, va enviar una carta al president estatunidenc George W. Bush acceptant la creació d’un estat palestí en base a les fronteres de 1967 i una treva de llarga duració
De fet, no s’han tornat a celebrar eleccions legislatives, perquè “a ningú li importa i perquè, a més, saben que Hamas tornaria a guanyar”, assegura Domínguez. Davant la falta d’alternatives polítiques, Hamas segueix essent el partit que -per moltes ciutadanes- millor representa la resistència. El mal menor. I a la vegada, ha desenvolupat una important xarxa assistencial que també el beneficia.
Múscul militar
“Hamas és com Frankenstein. Israel el va deixar créixer, no el va aixafar, i ara no sap què fer-ne, no el pot contenir”, resumeix Mussa’ab Bashir, periodista i ex-pres polític palestí, originari de Gaza.
S’estima que el braç armat de Hamas, les brigades d’Izz al-Din al-Qassam, té uns 30.000 membres. A més, compta actualment amb el suport militar d’Iran en el seu enfrontament amb Israel, que des de 2006 s’ha traduït en nombroses escaramusses i en quatre ofensives militars a gran escala d’Israel contra Gaza: Plom Fos, el 2008; Pilar Defensiu, el 2012, Marge Protector, el 2014; i Guardià dels Murs, el 2021. Aquestes operacions han devastat sistemàticament la franja, i han causat severs danys psicològic i físics entre els habitants. Cal recordar que Gaza és un dels territoris més densament poblats del món.
S’estima que el braç armat de Hamas, les brigades d’Izz al-Din al-Qassam, té uns 30.000 membres. A més, compta amb el suport militar d’Iran en el seu enfrontament amb Israel
Segons un informe del 2022 del Centre Palestí de Drets Humans, ja abans d’aquesta darrera ofensiva, més de la meitat de la població de la Franja de Gaza vivia en la pobresa i un 68,5% patia inseguretat alimentària. El Centre assegura que les condicions humanitàries a la Franja de Gaza “continuen deteriorant-se ràpidament després que tots els sectors productius, els serveis socials bàsics i la infraestructura caiguessin dràsticament” a causa del bloqueig i les ofensives militars israelianes. A més, la ferida entre Hamas i l’Autoritat Palestina, segueix oberta, i sovint comporta disputes en el repartiment de fons que acaben repercutint en la població civil.
La facció islamista tampoc es lliura de les protestes en contra seva. No són només les pobres condicions materials a la franja -Hamas depèn del suport de països del Golf i donants privats-, sinó també els seus mètodes autoritaris i repressius.
Com recorda Mussa’ab Bashir, “hi va haver marxes massives sota el lema ‘volem viure’. En menys d’una setmana, Hamas va arrestar 3.000 persones”
Les manifestacions més nombroses van tenir lloc els anys previs a la pandèmia. Com recorda Mussa’ab Bashir, “hi va haver marxes massives sota el lema ‘volem viure’. En menys d’una setmana Hamas va arrestar 3.000 persones, i la brigada al-Qassam, protagonista de l’actual atac, va portar els detinguts als seus camps d’entrenament, on van ser humiliats i colpejats”. L’estiu passat, milers de persones van tornar a sortir als carrers de Gaza per manifestar-se sota el mateix eslògan.
“Després de setze anys governant la franja, s’ha comprovat que els de Hamas són més corruptes que Fatah, més repressors, més violents i més odiats. La primera raó per la qual Hamas ha dut a terme aquesta operació ara és perquè la seva popularitat està pels terres. Era necessari restaurar aquesta imatge de moviment entregat a l’alliberament de Palestina… Es tractava de restaurar la seva imatge”, assegura el periodista gazatí, actualment radicat a l’Estat espanyol.
Es fa difícil albirar quin suport popular retindrà Hamas després de l’actual confrontació militar. El que està clar és que, malgrat la retòrica israeliana i la seva capacitat armamentística devastadora, difícilment acabarà amb la facció islamista si abans no posa fi a l’apartheid i l’ocupació.
