Començo aquest article amb una expressió de l’àmbit de la psicologia. La fem servir, a vegades, quan atenem persones que són susceptibles sol·licitants d’asil des de l’àrea jurídica de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR). L’utilitzem quan una persona està tan afectada pels fets que ha viscut que ja no pot respondre, ja no té mirada, ja no pot continuar, està desfeta psicològicament i moltes vegades físicament. Ha desconnectat de la realitat i d’ella mateixa.
Aquesta expressió és el primer que em va passar pel cap en saber de la sentència en el cas N.D i N.T. contra Espanya de la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg. La sentència, feta pública la setmana passada, versa sobre el cas de dos joves expulsats de Melilla el 2014 i estableix, sintetitzant, la legalitat de les anomenades devolucions en calent.
Els fets que han donat com a resultat aquesta lectura de la llei van passar l’estiu de l’any 2014, quan dos nois nacionals de Mali i Costa d’Ivori van ser retornats sense cap procediment ni accés al dret d’asil de Melilla al Marroc, després d’haver aconseguit superar les tanques que envolten Melilla. L’any 2017, el TEDH va sentenciar que s’havia produït una expulsió col·lectiva, expressament prohibida a l’article 4 del Protocol 4 en relació amb l’article 13 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH). La decisió va ser recorreguda pel Govern del PP i finalment, al febrer 2020, la Gran Sala, contra tot pronòstic, ha sentenciat que no hi va haver vulneració de drets.
Ara, amb PSOE i Podemos al govern, dos dels partits que van recórrer la llei mordassa, la norma continua vigent i s’apliquen els mateixos criteris per gestionar les fronteres que amb el govern anterior
Arribat aquest punt, en clau interna, no podem oblidar el paper que ha tingut la Llei de seguretat ciutadana, coneguda com a llei mordassa, que entre d’altres estableix un règim diferent per a Ceuta i Melilla, punts d’entrada a Europa des del continent africà. La llei mordassa buscava legalitzar les expulsions en calent, col·lectives, expressament prohibides al CEDH. Aquesta llei va ser recorreguda pels partits de l’oposició, un recurs que encara està pendent del pronunciament del Tribunal Constitucional.
Contra tot pronòstic, un dels partits que van recórrer la llei mordassa, el PSOE, un cop al Govern, va mantenir el recurs contra la resolució del TEDH. Ara, amb PSOE i Podemos al govern, dos dels partits que van recórrer aquesta llei, la norma continua vigent i s’apliquen els mateixos criteris per gestionar les fronteres que amb el govern anterior.
Amb aquesta sentència, s’ha perdut l’oportunitat per part del TEDH de fer una norma que garanteixi els drets de les persones i que sigui d’aplicació no només a les fronteres de l’Estat espanyol, sinó a totes les fronteres d’Europa. Malauradament, els relats i denúncies per brutalitat policial i manca absoluta de garanties a les fronteres són constants i jurídicament aquesta és l’última instància a la qual es pot apel·lar. Ara, el TEDH, un òrgan en el qual no tenen ingerència directa els Estats membres, s’ha contagiat de la visió de l’anomenada Europa de la fortalesa.
El cas que ens ocupa, es va presentar, es va guanyar el 2017, l’Estat va recórrer i finalment, el febrer de 2020 “no hi ha ningú a casa”. La sensació és que l’última opció que ens quedava per defensar els drets fonamentals és de desconnexió de la realitat i dels principis de la CEDH.
El Tribunal Europeu de Drets Humans ha perdut una oportunitat històrica per garantir la prohibició de les expulsions col·lectives, recollida al Protocol 4, article 4, de la CEDH a les fronteres europees. I més preocupant encara és el fet que hagi perdut la seva funció de garant dels drets reconeguts al CEDH
El Tribunal Europeu de Drets Humans ha perdut una oportunitat històrica per garantir la prohibició de les expulsions col·lectives, recollida al Protocol 4, article 4 de la CEDH a les fronteres europees. I més preocupant encara és el fet que hagi perdut la seva funció de garant dels drets reconeguts al CEDH.
És evident que estem en un moment difícil per a la defensa dels drets fonamentals. Els moviments xenòfobs i racistes creixen dia a dia, escampant el seu missatge d’odi i sensacionalisme, fins a fer-se un forat a l’àmbit polític. Però encara seria més preocupant que aquesta mena de discursos arribin a l’àmbit de la justícia.
La sentència dóna per vàlids els arguments aportats per l’Estat espanyol. És sorprenent la creació de la categoria “il·legal”, segons la qual una persona podria no ser mereixedora dels drets reconeguts a la CEDH. Ja no és suficient ser persona?, increïble i vergonyós.
Per contra, les terceres parts que es van personar a la causa, com ara l’ACNUR, l’Oficina de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans o CEAR, entre d’altres, de manera clara i contundent van exposar les dificultats d’accedir al punt fronterer per part de les persones subsaharianes i la impossibilitat pràcticament total d’accedir a un visat. En definitiva, la manca total de vies legals i segures per poder accedir a territori europeu i la manca de garanties en les expulsions en calent.
Hem trucat a la porta i ja no hi ha ningú a casa, perquè no hi ha casa. Durant més de vint anys s’han anat tancant les finestres, els balcons, les portes i qualsevol espai de connexió. Ens estem quedant atrapades dintre l’Europa fortalesa.
