Norma Grez Viela se servia el te amb molt de compte i continuava disculpant-se perquè no havia tingut temps de preparar un berenar com “déu mana” mentre la seva neta, la Catalina, intentava que la seva filla d’un any i besnéta de la Norma, no estirés les estovalles. La taula estava preciosa i senzilla, hi havia panets –marrequetes–, mantega, melmelada, formatge i pernil dolç, te i cafè. Era una tarda d’estiu –febrer– a Xile, el sol entrava per totes les finestres, però ja no escalfava, devien ser les vuit, quarts de nou. La Norma es va posar a parlar de la seva feina com a professora de física a la Universitat de Xile durant la dictadura, amb el mateix ritme pausat i serè com parlava del te. La Catalina l’escoltava absorta, sentint-ne els detalls per primera vegada, mentre la petita jugava amb el pa i el formatge –ara sí– sobre les estovalles.
Norma Grez Viela havia estat la directora del departament de física de la Universitat de Xile fins al cop d’estat de 1973. Era una universitat on es coïen les idees d’esquerres que revolucionaven el país. Víctor Jara treballava al departament d’arts escèniques al mateix edifici. El dia del cop, l’11 de setembre, i els que van venir després, són una barreja de records confusos i clars a la vegada. La universitat va ser assetjada pels militars, ningú en podia sortir. Se succeïa la imatge de detencions i trasllats d’alumnes als estadis. A la Norma, un grup d’estudiants la va acompanyar fins a una tanca del darrere del recinte, havien fet un sot, s’escapaven per sota i sortien corrents. Va fer el mateix. Els dies posteriors van ser un encadenament de viatges a l’Estadi de Xile, a pocs carrers de la universitat, a buscar alumnes que eren sota custòdia militar. La família, sovint ficada en política, no podia anar-hi per por a ser detinguda. Així que la professora anava a buscar-los com a “tutora educativa”. En sortien després de rebre una pallissa. La Norma i el seu marit els duien a casa en cotxe. Ella no formava part de cap partit o organització política, per tant, no van poder perseguir-la mai, o va tenir sort. “Em van perseguir més per ser dona i tenir un estatus a la universitat que per cap altra cosa”, explica. “Els militars van prohibir que les dones professores anéssim amb pantalons, perquè te’n facis una idea…”, afegeix.
Amagar les idees per sobreviure
Després van venir les amenaces perquè deixés la feina, li van prendre el càrrec de directora immediatament, la van deixar sense classes, i el sou, curiosament, no arribava mai. Allò va durar diversos mesos. Quan anava a reclamar, li donaven –molt educadament– un full de renúncia voluntària a la feina. Si el signava, li deien, cobraria tot el que li devien. Ella s’estimava la seva feina, i va voler parlar amb el nou rector –un militar– de la universitat, però la secretària se la va treure de sobre de males maneres. Així que la Norma es va asseure en un banc, davant del despatx del director, cada dia, matí i tarda, a l’hora que el militar entrava i sortia. S’asseia allà, prenia el sol i estudiava. Al cap d’unes setmanes, el militar la va saludar i li va preguntar què hi feia allà. “Volia parlar amb vostè, però la seva secretària em diu que està sempre reunit. Soc professora de física d’aquesta universitat”. Amb la galanteria masclista, el director la va rebre, la va escoltar, li va tornar les classes i amb una trucada es va assegurar que rebés el sou cada mes. En acabat, ella li va donar les gràcies i murmurà: “Sortirà vostè abans que jo d’aquesta universitat”. Ho deia orgullosa de la seva universitat però sense saber ben bé què deia. Un any després el militar va ser purgat per la seva pròpia dictadura. La Norma va anar a la festa que el professorat va organitzar per acomiadar-lo. “Li ho vaig dir”, va recordar-li amb un somriure cordial.
Després del cop hi havia tants membres del professorat desapareguts, detinguts o exiliats que la universitat necessitava més docents
La veritat és que després del cop hi havia tants membres del professorat desapareguts, detinguts o exiliats que la universitat necessitava més docents. “Els militars no en saben, de física. D’història sí, tenen la seva història, però de física no”, diu la Norma. La professora va donar classes en auditoris de 150 places amb més de 200 alumnes. “Els vaig dir: la situació política ens obliga a fer coses excepcionals. Faré tot el que pugui per fer les classes i que tots em sentiu, però necessito que estigueu molt callats. No se sentia ni passar les pàgines”, recorda. Els militars sovint irrompien a les seves classes buscant estudiants, i ella els feia saltar per la finestra mentre entretenia els oficials als passadissos amb arguments absurds i esborrava l’alumne de la llista d’assistència a classe –sense abaixar la vista al foli.
La Norma i el seu marit també van amagar gent a casa, i van rebre amenaces de mort anys més tard per l’activitat política del seu fill petit. Però mai ningú va poder provar res, mai ningú va saber res del cert. “Érem allendistes, és clar que érem allendistes”, diu la Norma quan ja porta molta estona parlant, com si hi hagués quelcom de prohibit o de confessió en les seves paraules.
A Xile, fa només 45 anys del cop d’estat i 28 de la caiguda –suau– de la dictadura en un referèndum. La població xilena no vol parlar de la dictadura. Ara, diuen els grans mitjans de comunicació i les elits polítiques, cal mirar endavant, i la gran majoria de la població sembla acceptar amb passió el relat de les dues parts iguals: allendistes i militars que van enfonsar el país, i la dolça medicina de la desmemòria. Però, com diu un vers de Mario Benedetti que corona Villa Grimaldi, un antic centre de detenció i tortures: “L’oblit està ple de memòria”.
Recuperar Allende des dels ajuntaments
Jorge Sharp ens rep al seu despatx d’alcalde de Valparaíso –la segona ciutat més gran de Xile. És advocat, exlíder estudiantil i forma part de la coalició del Front Ampli, un conglomerat de formacions d’esquerres i progressistes que va sorprendre en les eleccions del novembre passat. Mentre arreu del món es parlava de la victòria aclaparadora de les dretes a Xile –i de canvi de cicle a l’Amèrica Llatina–, sobre el terreny la lectura diferia una mica. La seva candidata a les presidencials, Beatriz Sánchez, va rebre el 20% dels vots, es va quedar a tres punts de passar a la segona volta i la formació va aconseguir 20 diputats, de 155. El Front Ampli es va convertir en la tercera força política al país, esquerdant el bipartidisme per primera vegada a la història democràtica de Xile.
El Front Ampli es va convertir en la tercera força política al país, esquerdant el bipartidisme per primera vegada a la història democràtica de Xile
“Xile es troba en un moment estratègic”, arrenca el jove alcalde. I continua: “Com diu la frase gramsciana: allò vell no acaba de marxar i allò nou no acaba d’arribar. I el que proposem des del Front Ampli és un nou intent o una transformació democràtica del país. És a dir, imaginem-nos una societat postneoliberal”.
L’equip de Jorge Sharp i la seva Candidatura Ciutadana van guanyar les eleccions municipals a Valparaíso el 2016 amb més del 50% dels vots. Quan van entrar a l’Ajuntament es van trobar el consistori més endeutat de Xile, i una “ciutat abandonada”: bruta i pobra. Van haver de “recuperar la ciutat”, explica Sharp, abans de poder començar a treballar en “una estratègia de transformació que té més a veure amb la ciutat que somniem”, diu: estrenar una farmàcia i una òptica populars, amb preus deu vegades menors que al mercat, i una immobiliària popular que treballa amb la plataforma veïnal per l’habitatge.
Una nova institucionalitat
Però el projecte frontamplista va molt més enllà, Sharp s’anima parlant, i continua: “Té dos elements fonamentals: per una banda, volem la renovació democràtica, que vol dir treure la democràcia de la trampa liberal del vot, aprofundir els nivells de democràcia en l’economia, la producció, el territori, les relacions socials, la vida privada; però per altra banda suposa fer aquestes transformacions en el marc d’un pluralisme social i polític. L’única manera d’aconseguir una majoria d’aquestes característiques és construir-la des de baix. Construint una àmplia aliança social que vagi des de sectors populars a sectors mitjans que assumeixin el projecte, amb un lideratge d’esquerres”. I l’alcalde, quasi sense respirar, puntualitza: “Aquí no es tracta només que la gent visqui millor, sinó de demostrar que és possible que la gent visqui bé amb una pràctica política diferent”.
Jorge Sharp: “Volem la renovació democràtica, que vol dir treure la democràcia de la trampa liberal del vot, aprofundir els nivells de democràcia en l’economia, la producció, el territori, les relacions socials, la vida privada”
Quan se li pregunta, respon sense vacil·lar: “Aquí som tots allendistes, completament”, i subratlla: “Ho he dit també a la televisió nacional”. “Nosaltres estem impulsant una transformació democràtica on el poder estigui més distribuït, amb més qualitat de vida, una vida digna, drets, una nova constitució, etc., però això també suposa fer aquests canvis i transformacions en democràcia, amb radicalisme polític, i això és el mateix que proclamava Salvador Allende. L’aportació de la Unitat Popular va ser precisament la revolució social a través de la democràcia”, explica Sharp. “Ara… aquí tenim un problema: que la institucionalitat està quedant petita a la revolució”, diu com qui ja se’n va del tema, i es respon a si mateix: “S’haurà de superar i produir una nova institucionalitat, no tenim altra opció, i per això calen forces polítiques que s’ho creguin”.
Article publicat al número 452 de la ‘Directa’
