Avui, després de quaranta dies d’aquest assalt salvatge, l’exèrcit turc i els seus jihadistes controlen uns seixantapobles al cinturó fronterer d’Afrin, que en té 360. A l’inici de l’agressió amb traïdoria, jo vivia a la població superpoblada de Jinderes, de 200 mil habitants, a sis quilòmetres de la frontera turca. Durant els últims set anys d’infern sirià, Afrin va romandre com un refugi segur per a un milió de persones, incloent locals i refugiats. Afrin és terra d’oliveres i de fruiters i cultius mediterranis, així com de boscos de pins i alzines. Poblada pels kurds durant molts segles, té una identitat i una cultura diferents.
Quan l’administració del govern sirià es va ensorrar el 2012, Afrin va organitzar una força de lluita unitària d’homes i dones joves (YPG i YPJ, respectivament) al costat d’una força de policia organitzada (Asayish), a més de nous sistemes educatius, municipals i judicials per dirigir l’administració local i omplir el buit. Asayish va aconseguir mantenir la seguretat, però això no va agradar als turcs, que estaven sembrant mort i devastació a tota Síria. Aviat, la regió va patir el bloqueig i el setge d’extremistes pro-turcs (Al-Qaeda, ISIS i les bandes de fonamentalistes dels Germans Musulmans i fins i tot assaltants). Així, Afrin estava sota constants atacs d’aquests grups, fins i tot de soldats turcs a la frontera. Només els contrabandistes van pagar perquè els grups armats entressin una mica de combustible, aliments i altres, incloses les armes a preus cars. Sota l’embargament turc, va arribar molt poca ajuda humanitària. Hem viscut temps molt difícils, però vam poder aturar tots els atacs dels jihadistes. Les forces kurdes van perdre 4.000 homes i dones que defensaven les seves fronteres.
Hem viscut temps molt difícils, però vam poder aturar tots els atacs dels jihadistes. Les forces kurdes van perdre 4.000 homes i dones que defensaven les seves fronteres
La primavera de 2016, els russos van ajudar els kurds a trencar el setge a mesura que les forces del govern sirià avançaven cap al nord des d’Alep. Els russos van enviar petits contingents a Afrin per protegir-nos dels turcs i els seus mercenaris, que eren la principal causa de la guerra a Síria. Però, de sobte, van voler recompensar Turquia per allunyar-la dels Estats Units i Europa, donant-li llum verda per destruir els “aliats americans” d’Afrin, i fins i tot impedint que el govern sirià ajudés Afrin. El primer dia d’aquesta agressió bàrbara, van aparèixer 72 avions de cop per bombardejar aquest petit enclavament. Els coets i l’artilleria van obrir un infern a tot arreu. La meva ciutat va patir un intens bombardeig, encara que no hi havia cap lluitador i molts civils innocents van perdre la vida. Desemparats, ja sabíem que seríem aniquilats. Tothom corria per soterranis i pobles per salvar els seus fills. El bombardeig era tan intens que fins i tot el sostre del meu pis va rebre tres impactes d’artilleria pesant en una sola nit, mentre estàvem amagats al refugi de l’edifici. Després, vaig portar els meus fills (Ivan de 6 anys, Jan de 12 i Elizabeth de 16) i la meva dona Evin a casa el meu pare, a set quilòmetres de Jinderes, deixant-ho tot enrere.
Fa sis anys que aquests mateixos grups armats van atacar el nostre barri a Alep. En aquell moment, com centenars de milers de refugiats, vam fugir cap a Afrin. Més tard vam descobrir que casa nostra va ser saquejada per aquelles bandes de matons que els mitjans occidentals anomenen irònicament “l’exèrcit sirià lliure”, i més tard va quedar destruïda en un bombardeig. I ara, després de l’agressió turca, portem més d’un mes a casa del meu pare. Com el poble va patir bombardejos aeris constants, d’avions, helicòpters Cobra i artilleria, els habitants van haver de quedar-se als soterranis i les coves. Els turcs disparaven per tot arreu, i els F16 i els drons sempre volten pel cel. El rugir dels míssils va trencar les finestres de casa, els meus fills es van espantar i jo cada vegada tenia més ansietat. Només podíem comptar amb la sort de no rebre una bomba al soterrani. La meva dona plorava nit i dia a mesura que els turcs destruïen el nostre poble davant els nostres propis ulls.
El rugir dels míssils va trencar les finestres de casa, els meus fills es van espantar i jo cada vegada tenia més ansietat. Només podíem comptar amb la sort de no rebre una bomba al soterrani
El mateix succeeix a tots els pobles d’Afrin: Rajo, Serra, Bulbul i altres. Ahir vaig agafar roba i allò que podíem transportar i vam fugir del poble, creuant les muntanyes cap al poble de la meva tieta a cinc quilòmetres d’Afrin, la ciutat encara està a resguard. Teníem por de caure captius en mans dels turcs. La situació és relativament tranquil·la aquí, però els avions no marxen mai del cel. És simplement un espectacle de demostració de força i nosaltres, un milió de kurds i refugiats àrabs a la zona semiassetjada d’Afrin de 3.500 km quadrats, som només els ulls de bou per a les armes letals de l’OTAN a les mans d’aquest otomà, Erdogan, un llop vestit amb la pell de xai.
Avui, un milió de persones estan acorralades a la ciutat d’Afrin i els pobles propers. Hi ha només una via per sortir d’Afrin, però sempre és blanc d’artilleria i avions de guerra i ningú pot fugir a les zones governamentals d’Alep, tret que assumeixi riscos i pagui mil dòlars per cap als contrabandistes àrabs. Encara no sabem el destí que ens espera. Cada vegada que perdem un poble, tinc la sensació que la mort s’apropa. No hi ha una sortida fàcil i ningú vol rendir-se als turcs i als seus mercenaris despiadats. Cada poble que ocupen és un poble fantasma. Podeu veure a les xarxes socials com roben tot el que troben: vehicles, oli d’oliva, mobles, aliments i bestiar. En alguns pobles van capturar alguns ancians que eren exhibits en vídeos elogiant les bandes armades sota coacció, però alguns d’ells després van trucar els seus familiars dient que havien estat detinguts en un camp de concentració d’Antioquia a Turquia. Diuen que els presoners van ser humiliats i sotmesos a brutals tortures. També hem escoltat relats sobre homes joves, dones i nens violats, i també homes executats sumàriament, segons vídeos publicats per l’Observatori Sirià pels Drets Humans.
A llarg termini, Erdogan està buscant el domini mundial, és per això que està muntant un nou exèrcit de jihadistes de tots els racons del món
Els turcs donen carta blanca als seus mercenaris perquè creuen que els kurds són infidels i, d’acord amb la Shariaa Islàmica i les crides fetes a la guerra contra els infidels kurds està permès prendre’ls la sang, les dones i els infants. Així, es tracta d’una guerra genocida d’extermini contra tota una ètnia sota falses mentides fabricades, com la seguretat nacional turca i el terrorisme.
Pel que fa a les calúmnies i difamacions, vull parlar del silenci de les potències occidentals: els nostres fills i filles que han estat combatent fins al darrer alè amb les seves armes petites contra el Leopard 2 alemany, poderosos tancs, avions i artilleria nord-americana i drons israelians. Què diables fan aquí els terroristes d’Al-Qaeda xinesos de Turkmenistan, els uzbeks i txetxens que encapçalen les incursions turques? Què passa amb el que queda de l’ISIS que ara recluten públicament a les mesquites turques per a la jihad a Afrin? Què passa amb la seguretat nacional de Síria, on els turcs van reunir tots els terroristes per destruir-la? Els kurds no som humans, no ens mereixem seguretat nacional? Malauradament, el món no es preocupa per la nostra situació, però aviat descobriran quines són les veritables intencions de l’Anticrist, Erdogan, perquè a curt termini vol expulsar els kurds de les terres dels seus avantpassats per allotjar les famílies dels seus jihadistes turcs de l’Àsia central. A llarg termini, Erdogan està buscant el domini mundial, és per això que està muntant un nou exèrcit de jihadistes de tots els racons del món. Aneu cap a les ciutats turques d’Antep, Marash i Urfa i descobrireu la veritat. Afrin és només el començament i tothom patirà la picada dels escorpins islàmics. Només cal mirar la seva ofensiva retòrica i els clergues turcs vestits amb uniformes militars incitant l’exèrcit a la frontera.
