Element agitador davant la paràlisi de l’esquerra partidista; perseguit durant la dictadura; actor implicat en el procés de democratització i dinamitzador del Frente Amplio (FA) des de 1989, mitjançant el qual José Mujica va arribar a la presidència de la República de l’Uruguai: el Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros (MLN-T) és un dels principals actors polítics uruguaians de les últimes dècades. La històrica guerrilla urbana que enamorà l’esquerra europea compleix 50 anys després d’haver conquerit el poder polític mitjançant les urnes.
La irrupció de l’estratègia armada a la realitat llatinoamericana va ser una de les característiques més rellevants de la guerra freda a l’Amèrica Llatina. Sota la influència del triomf de la revolució cubana, la pràctica totalitat dels estats llatinoamericans van veure aparèixer propostes revolucionàries vinculades a l’estratègia armada insurreccionalista. A la vegada, la construcció imaginària d’un enemic intern va motivar el desplegament de la doctrina de la “Seguretat Nacional”, que, sota la influència dels Estats Units, portà els règims representatius de molts països a fer canvis polítics i legislatius importants i més restrictius.
D’aquesta manera, els anys seixanta i part dels setanta es van caracteritzar per l’aparició i la proliferació de grups revolucionaris, mentre que els setanta i els inicis dels vuitanta van quedar marcats per la implantació de dictadures militars, que, finalment, s’enfonsarien a finals dels 80 per donar pas a nous règims democràtics.
L’esquerra revolucionària uruguaiana, de la qual l’MLN-T va ser el grup més representatiu, va jugar un paper fonamental a finals dels 60 i inicis dels 70
En aquest procés, l’Uruguai no va ser una excepció. L’anomenada Suïssa llatinoamericana, tot i que, a priori, era un país amb una democràcia consolidada i amb una història d’estabilitat, no es va escapar de la violència política i la mobilització revolucionària.
La primera bala, dirigida al Che
El 17 d’agost de 1961, Ernesto Guevara pronuncià un discurs al Paranimf de la Universitat de la República Oriental de l’Uruguai. Davant d’un públic entregat, el líder revolucionari advertí que, a l’Uruguai, no existien condicions per a emprendre la lluita armada, ja que el sistema polític uruguaià permetia el desenvolupament de la lluita per altres vies. I això calia preservar-ho: “Quan es dispara el primer tret, mai no se sap quan serà el darrer”, afirmà. En finalitzar l’acte, una bala dirigida al Che va acabar amb la vida del professor Arbelio Ramírez. Tot i que no va quedar clar qui va disparar, aquell assassinat va ser el primer que es va produir a l’Uruguai per motius polítics durant la convulsa dècada dels 60. El primer tret. L’espurna que va encendre una espiral de pràctiques revolucionàries i dinàmiques repressives en un règim en ple procés de descomposició.
L’esquerra revolucionària uruguaiana, de la qual l’MLN-Tupamaros va ser el grup més representatiu, va jugar un paper fonamental a finals dels 60 i inicis dels 70. L’MLN-Tupamaros, creat el gener de 1966 per mig centenar de militants de provinença diversa i presentat públicament el desembre d’aquell mateix any, cresqué notablement durant els seus primers anys d’existència i guanyà referencialitat en la canalització del descontentament social divulgant massivament els seus postulats revolucionaris mitjançant la propaganda armada.
Un tret dirigit al Che va ser l’espurna que va encendre una espiral de pràctiques revolucionàries i dinàmiques repressives en un règim en ple procés de descomposició
En un context marcat per una profunda crisi social, econòmica i política, diferents tradicions ideològiques confluïren en una plataforma construïda a partir de l’antagonisme amb l’esquerra partidista i fent bandera de pragmatisme i antiteoricisme. Així, passà de ser un grupuscle conspirador a convertir-se en un vertader grup revolucionari; esdevingué un referent nacional i internacional per a la nova esquerra armada i aglutinà més d’un miler de persones.
Tot i defensar la lluita armada com a eina principal per a la transformació social, l’MLN-T desenvolupà diferents apostes tàctiques: d’una banda, estigué present en la creació, el febrer de 1971, del Frente Amplio, una coalició de partits i forces d’esquerres que es presentaria conjuntament a les eleccions d’aquell any. Els resultats no foren els esperats. Tot i que l’esquerra cresqué, no arribà a qüestionar l’hegemonia del bipartidisme uruguaià. Això va portar a una nova etapa de confrontació armada encara més dura. D’altra banda, alguns sectors del moviment iniciaren contactes –fallits– amb els grups progressistes de les forces armades per trobar una eixida consensuada a la difícil situació que travessava el país.
A mitjan 1972 i en pocs mesos, l’organització va ser desarticulada. Pràcticament desapareguda en el moment del cop d’estat del juny de 1973, la seua militància va passar la dictadura cívica-militar entre la presó, la clandestinitat i l’exili. Nou militants foren reclosos per la dictadura com a hostatges: eren la garantia de la inactivitat de l’MLN-T. En cas contrari, serien assassinats.
Nous temps, noves eines
El 30 de novembre de 1980, el vuitè any de dictadura, la ciutadania uruguaiana va sorprendre el món. Convocada a un referèndum pel govern militar, es va pronunciar en contra d’un projecte de reforma constitucional que aspirava a fundar una “nova república”. Per contra, aquell referèndum va resultar ser un acte refundador de la democràcia: el país es retrobava, sense estridències però amb conviccions, amb les tradicions cíviques que l’havien caracteritzat. El govern, al seu torn i a la seva manera, va haver d’acceptar el veredicte ciutadà, reconèixer la seva derrota i canviar el rumb. El fracàs del plebiscit inicià un nou període polític que finalitzaria amb el Pacte del Club Naval i la convocatòria d’eleccions presidencials en un context marcat per l’eixida de la dictadura, la incertesa davant les posicions que pogueren prendre les forces armades i l’existència de centenars de preses polítiques.
Sectors del moviment iniciaren contactes –fallits– amb els grups progressistes de les forces armades per trobar una eixida consensuada a la difícil situació del país
La victòria del Partit Colorado a les eleccions de 1984 s’ha acceptat, tradicionalment, com la data oficial del final de la dictadura cívica-militar uruguaiana. La tornada a la normalitat política comportà, entre altres coses, l’aprovació de la Ley de Pacificación Nacional el 8 de març de 1985. Una norma que decretava l’amnistia pels delictes polítics comuns entre l’1 de gener de 1962 i l’1 de març de 1985, fet que permetia l’alliberament dels presos polítics i construïa el primer fonament per poder jutjar, posteriorment, els crims de la dictadura.
Només quedar en llibertat, el 14 de març de 1985, els hostatges –acompanyats d’altres integrants de l’MLN-T– van fer una conferència de premsa. Fernández Huidobro fou l’encarregat de llegir la declaració de la direcció històrica de l’MLN-T. Durant la conferència, que va tenir un ressò social, nacional i internacional important, l’organització féu patent la seua voluntat de “militar i lluitar en el marc de la legalitat” per integrar-se a la nova democràcia, que consideraven “primaveral”.
L’entrada de l’MLN-T en el joc electoral li permeté augmentar poder institucional i centralitat política sense perdre el romanent utòpic i místic que adquirí en l’etapa armada
Entre el 1985 i el 1989, l’MLN-T visqué un procés intens de redefinició identitària i adaptació orgànica i programàtica a la nova situació del país. Un període marcat per l’agitada vida interna i el complex camí d’integració a l’arena electoral a la qual s’incorporaria el 1989, mitjançant el Movimiento de Participación Popular (MPP), després de ser acceptat dins el Frente Amplio. L’entrada de l’MLN-T en el joc electoral li permeté augmentar poder institucional i centralitat política sense perdre el romanent utòpic i místic que adquirí en la seua etapa armada. Fruit d’aquest creixement, José Mujica fou proclamat president de l’Uruguai el març de 2010.
Integrat en l’anomenada Marea Rosa, qüestionat pels vells guerrillers pel seu paper en el govern, mirall de les esquerres transformadores, referent d’austeritat o exemple del fracàs dels mecanismes habilitats per la democràcia representativa burgesa. Amb totes les contradiccions, l’MLN-T és un cas d’adaptació electoral reeixida d’una guerrilla –la més coneguda del Con Sud– nascuda de l’impacte comunicatiu de la revolució cubana.
