Possiblement, aquesta és una de les columnes més avorrides que escriuré, de les més formals. Encara que, valorant que acabo de començar la meva col·laboració… retirin el que he dit, segur que en vindran d’altres. Així mateix, pot ser que es tracti de la columna més útil per a processos antirepressius en el seu vessant postcondemna. Dit això, em sembla imprescindible explicar-vos:
Com bé sabreu, el cas Aturem el Parlament es va intentar tancar al final de la seva etapa venjativa –Estat retorçat, Estat rancorós– amb el colofó de l’indult (després de la sentència condemnatòria de tres anys per a vuit persones, entre les quals em trobo, emesa pel Tribunal Suprem, que revoca l’absolució que prèviament va dictaminar l’Audiència Nacional). Assenyalo aquesta etapa punitiva perquè, la judicial, la continuarem lluitant al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg perquè algun organisme amb dos dits de front (mai no hauria pensat que escriuria això) desfaci aquesta greu jurisprudència gravada a l’Estat espanyol: les lleis no han de perdurar necessàriament, mentre que les sentències consolidades romanen i alliçonen.
El procés d’indult no va ser fàcil, ja que moltes de nosaltres comptàvem amb regustos de la teoria anarquista que considera que aquest pas és com demanar perdó a l’Estat, fidel i inqüestionable enemic. A més, com que des d’un principi vam decidir portar el procés sota el mandat del consens, ja us podeu imaginar vosaltres mateixes davant aquest tràngol vital. El consens és l’art de la cessió, del terme mitjà, de l’equilibri entre tensions contraposades. El mestratge de la companyonia, del saber fer polític i de la flexibilitat. Així les coses, vam decidir no aferrar-nos a qüestions discursives pures –a més que el dubte el teníem totes i la pulsió de deslliurar-se de la presó, òbviament, també– i forçar les companyes del sí-sí a un futur immediat de… (espai en blanc per a les barbaritats que us vinguin al cap).
Amb tot això, vam demanar un indult a la nostra mida, producte del famós consens: total (rebaixa de condemna a zero –atorgada exclusivament a policies, polítics, banquers i fins i tot pederastes–), sense atenir-nos a motius personals d’arrelament i bona ciutadania (despullant-nos, així, de les xacres racistes i classistes encobertes, pròpies de l’hegemonia benpensant). Com que aquesta petició no aniria acompanyada de cap mena de voluntat de penediment, després de dies de mals de cap, hores de vigília i mirades esquives, ens vam convèncer que l’indult era una eina i una estratègia judicial més, a l’abast de qualsevol persona política enfront del seu martiri judicial. Ficant-lo al sac de qualsevol altre instrument obligat en els processos repressius: defensa legal, pagament de fiances o reconeixement del tribunal d’excepció. Instrument que no ha de ser de recurs fàcil, que hauria d’anar acompanyat sempre de debats interns i externs i que en cap cas no hauria de substituir una campanya d’agitació i solidaritat actives –a parer meu, que consti.
Nota aclaridora al marge, són moltes les veus que consideren l’indult com una maldestra intromissió del poder executiu en el judicial. Després d’anys de periple, ara arriba el Congrés i fa o desfà al seu antull (arbitrarietat perfecta per continuar donant suport als seus). Però, com que nosaltres no serem més papistes que el papa, tirem endavant amb les seves contradiccions democràtiques.
La nostra sorpresa arriba la setmana passada, quan ens va arribar –via policia catalana– el requeriment per comparèixer davant seu –un cop més, quina mania– per ordre de l’Audiència Nacional perquè ens penedíssim del delicte comès.
Ara sí, vam comprendre que el plàcid estiu era només una treva estatal per permetre’ns agafar una mica d’oxigen. Aire entretallat amb glopades angoixants.
Amb aquest gest, la demostració que la maquinària segueix el seu curs protocol·lari propi d’èpoques pretèrites. Gest autoritari que continua col·locant l’indult com un rígid perdó postrat de genolls davant el monarca parlamentari i els seus ministres de la Llei, burgesa o patrícia. Ordre que busca caps submisos reclamant clemència davant la dubitativa indulgència del Poder.
Il·lusió frustrada de les condemnades i de la seva assemblea de suport, ofegada per la veritable realitat. Patacada psicològica i política que sacseja els nostres malabarismes discursius encaminats a la llibertat formal.
Com ens podem penedir d’una acció legítima, necessària i gairebé inaudita a casa nostra?
Aquest nou episodi ens porta al 22 de juny de 1633, data en què Galileu va ser obligat per la Inquisició a negar que la Terra girava al voltant del sol, a desdir-se del seu descobriment i penedir-se a canvi de la seva pròpia vida. Absurd objectiu aconseguit, tot i que la Terra, “tanmateix, es mou”.
Hauríem pogut recórrer a aquesta lúcida resposta, sabent sense embuts que tornaríem a bloquejar els parlamentaris davant d’una altra validació de polítiques antihumanes –a veure quan el carrer pren un vertader impuls postreestructuració capitalista. Hauríem pogut tancar així el cercle estratègic escollit prèviament de no respondre veritats davant de tribunals o executius, ja que, amb l’enemic, ni s’hi parla amb sinceritat ni es juga al seu joc.
Però, estimades lectores, no ens ha donat la gana. No sé si ha estat pel cansament acumulat, per la serenitat estival que fa abaixar la guàrdia, per la sorpresa impactant o, simplement, perquè la paraula i el concepte de penediment és tan intens, que hem decidit explicar la veritat: com ens podem penedir d’una acció legítima, necessària i gairebé inaudita a casa nostra? És que ni tan sols considerem delicte –només faltaria– que milers de persones lluitin sense intermediaris per la dignitat d’una classe explotada i menyspreada.
Una cosa és anar delegant en les advocades el desenvolupament jurídic del cas, amb recursos, al·legacions, peticions i indults –on no perceps l’Estat com a interlocutor, sinó només la seva burocràcia repressiva–, i una altra ben diferent és que aquest Estat et truqui directament per telèfon o t’enviï una carta i t’exigeixi el teu perdó per desplegar les plomes de la caritat.
Informo d’aquest fet i de la nostra reacció (que, de moment, no és unànime) perquè se sumi a la llista infinita d’estratègies antirepressives. Informo d’aquest fet sense pretendre que aquesta sigui l’única manera d’actuar, sinó per comunicar que hem actuat així.
No pretenem demostrar res a ningú ni dotar-nos de pàtines heroiques ni victimistes. Sí que crec que un penediment publicitat –segur que els mitjans comercials de comunicació esperaven com hienes la seva probable filtració– hauria fet un flac favor a tota la solidaritat, cura i moviment que ha generat el cas Aturem el Parlament. No serem nosaltres les que alimentem la imatge d’un Estat indulgent i bonàs, oxímoron de campionat.
Simplement –des de la nostra subjectivitat política– considerem que això ja passa de taca d’oli. I que acabi com hagi d’acabar.
PD: Parlo en nom meu encara que utilitzi la primera persona del plural. Aquesta carta no està consensuada amb cap de les meves companyes, tot i que possiblement és l’opinió de moltes.
Ciro Morales és una de les persones condemnades per la protesta Aturem el Parlament el juny de 2011.
