La publicació de les imatges captades tot just després de l’atemptat de les Rambles en què apareixien víctimes mortes o ferides constitueix una pràctica perjudicial per a les persones afectades i també negativa per a un enfocament serè dels fets que, d’acord amb una cultura de Pau, cerqui solucions per a les causes i no l’eliminació dels anomenats gihadistes.
Per una part, la reproducció en mitjans de comunicació de fotografies o vídeos que mostren escenes d’extrema cruesa fan reviure a les supervivents el dolor que van patir i alimenten el que encara les acompanya. També les persones que estimen o estimaven a les desaparegudes tornen a experimentar el patiment. En una mesura, encara que potser menor, però, també qui se sent a prop de les víctimes passa per un tràngol semblant.
La publicació de les imatges en què apareixien víctimes mortes o ferides constitueix una pràctica perjudicial per a les persones afectades i també negativa per a un enfocament serè dels fets
Mentre no s’hagi fet el dol, mentre no hagi passat un temps, la ferida tendra demana cures per tancar-se, no que se l’obri novament.
Per quina raó, doncs, si no existeix interès en augmentar el sofriment, encara s’al·lega que cal donar les imatges? Diuen que són informació i hi sumen que no només els textos, incloses les dades, no són suficients per transmetre la gravetat dels fets. Que les paraules i prou no donen una informació completa del que ha passat, calen imatges per retransmetre les emocions. I, en part, tenen raó. La vida no és només raó, també són sentiments.
És un raonament similar al que des de les files pacifistes s’adduïa a favor de parlar i mostrar l’horror de la guerra a Iraq o Afganistan per evitar que les potències bel·licistes se sortissin amb la seva i fessin creure que les bombes intel·ligents i les intervencions quirúrgiques dels avions i les tropes eren operacions asèptiques, que es tractava d’una guerra neta.
Des de les files pacifistes s’adduïa a favor de parlar i mostrar l’horror de la guerra a Iraq o Afganistan per evitar que les potències bel·licistes se sortissin amb la seva
És similar, però no equivalent. Primerament, perquè les imatges de les víctimes publicades o emeses en mitjans llunyans al lloc dels fets no revictimitzen les persones afectades com sí que ho fan els mitjans propers. I, segonament, perquè per transmetre l’horror del moment provocat per l’atemptat no són necessàries imatges explícites de prop que mostrin persones mortes petites i grans o primers plans de ferits perquè amb el relats dels fets, amb plans més oberts i imatges menys explícites, ja es transmet al públic una idea fonamental dels esdeveniments i del dolor generat.
De fet, una imatge de l’atemptat on surten tres joves ho demostra: un noi, que seu a terra, reposa la cara sobre les mans com qui no vol creure el que acaba de viure; una noia, ajupida al seu costat, li agafa el braç i dirigeix una mirada perduda cap a un costat de l’escenari de l’atemptat, i un altre noi, amb una cresta de cabell ros – en una foto dret i en una altra també ajupit, posa la mà sobre la espatlla del noi assegut. En la mirada perduda de la noia hi és tot.
Una altra qüestió és el dret a la imatge de les persones afectades que xoca amb el deure dels mitjans -a vegades vist com un dret- d’informar fefaentment a la ciutadania. El xoc no sol estar en l’eventual negativa de les persones a la utilització de la seva imatge, sinó en el fet que sovint els mitjans no els ho pregunten.
Publicar o emetre imatges fortament emocionals tendeix a dibuixar una representació mental esbiaixada cap la passió i la ràbia contra qui ha estat identificat com a l’autor
Tot i no ser negligible, és una qüestió de segon ordre en relació amb la revictimització perquè si estem d’acord que publicar certes imatges causa un dolor innecessari o perjudica injustament a una persona, no perquè ella ho autoritzés, publicar-les seria una pràctica ètica. Deixem doncs aquí l’assumpte i passem a la segona part sobre l’enfocament de la comprensió dels fets.
Així doncs, al fil del plantejat a l’inici, publicar o emetre imatges fortament emocionals, per una altra part, no contribueix a fer que l’audiència es formi una idea equilibrada, completa i el més ajustada possible a la realitat sobre els esdeveniments, les causes i les solucions, sinó que tendeix a dibuixar una representació mental esbiaixada cap la passió i la ràbia contra qui ha estat identificat com a l’autor. Als culpables se’ls associa la irracionalitat, se’ls qualifica de bàrbars, se’ls deshumanitza i, per tant, fa acceptable que eliminar-los sigui una solució.
Hi ha islamofòbia, hi ha consciència dels nostres patiments i escassa consciència dels sofriments dels altres
Per descomptat que si tota la ciutadania tingués prèviament una configuració mental adequada dels conflictes en qüestió, l’abocament de les esmentades imatges podria ser innòcua. Però no és precisament el cas perquè, encara que no sigui majoritària, hi ha islamofòbia, hi ha consciència dels nostres patiments i escassa consciència dels sofriments dels altres. I, en síntesi, hi ha força etnocentrisme i força concepcions distorsionades de les causes i de les solucions dels conflictes humans.
Els atemptats tenen unes arrels que han de ser abordades si s’han de prendre mesures per evitar que es repeteixin. Més enllà de la solidaritat amb les víctimes, les accions no han de ser respostes primàries, sinó fruit d’una anàlisi serena, que tot i que no pot oblidar el dolor, ha d’estar dirigida per l’enteniment. Un bon nombre de les imatges publicades, per contra, afavoreixen respostes passionals desequilibrades en detriment de la raó i d’una anàlisi ajustada.
Xavier Giró és professor de periodisme i director de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes
