El passat 14 de març, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va sentenciar que l’acomiadament d’una treballadora belga per dur un vel al lloc de treball no era una discriminació directa segons la Directiva 2000/78/CE, que pretén protegir a les treballadores de possibles discriminacions a l’àmbit laboral. En tot cas, s’hauria de demostrar que tal fet, derivat d’una norma interna de l’empresa, és un cas de discriminació indirecta.
“Les reaccions demostren dos fets, per una banda, la capacitat de l’agenda mediàtica de dirigir la indignació social cap a uns temes determinats, i per una altra banda, la islamofòbia latent en la societat espanyola”
Més enllà de les conseqüències jurídiques d’aquesta sentència –que no és pas com han conclòs els titulars– sorprèn l’efecte mediàtic que ha generat en la societat espanyola. Les reaccions contrasten amb una altra presentada l’endemà que ha passat desapercebuda, la que condemna l’Estat espanyol per l’incompliment de la gestió de residus que posa en perill la salut humana i el medi ambient. Sorprèn perquè l’incompliment de les seves obligacions en el tractament dels residus afecta 61 ciutats, no obstant això, no ha produït la indignació de la població d’aquestes ciutats, almenys no tant com l’alegria que ha provocat la sentència contra la treballadora musulmana. Això demostra dos fets, per una banda, la capacitat de l’agenda mediàtica de dirigir la indignació social cap a uns temes determinats, i per una altra banda, la islamofòbia latent en la societat espanyola.
La islamofòbia no és “la reacció natural de qualsevol persona que defensi els Drets Humans” com comenta un usuari a les xarxes socials, sinó el procés de racialització d’un grup minoritzat per part d’un grup dominant. Per això, més que fer pedagogia sobre el dret a la pròpia imatge que ja fem diàriament, en aquest text veurem alguns dels arguments més utilitzats per aquelles persones que han celebrat aquesta sentència com si a elles les afectés d’alguna manera, tenint en compte que la gran majoria d’aquests comentaris són realitzats per homes i no precisament musulmans.
“Si parlem de laïcitat i respecte de les lleis, no es pot obviar que la llibertat religiosa a més de ser un dret constitucional és un dret fonamental”
“Que s’adaptin i respectin les lleis o porta amb tots” diu un seguidor d’un mitjà mainstream. Aquest comentari resumeix perfectament el primer bloc d’arguments més utilitzats en aquest pseudodebat. Reivindicar el respecte a les lleis, els “valors occidentals” i la tan clamada laïcitat. Precisament, si parlem de laïcitat i respecte de les lleis, no es pot obviar que la llibertat religiosa a més de ser un dret constitucional és un dret fonamental que reconeix que es pugui manifestar de manera individual o col·lectiva, en públic o en privat (Art. 18 DUDH). Aquest dret fonamental no pot ser sobrepassat per les empreses perquè donaria peu a la vulneració d’altres drets fonamentals i deixaria a les treballadores en una situació encara més precària. Per tant, utilitzar la legalitat per justificar una il·legalitat només demostra la ignorància en certs temes o aquell mecanisme del doblepensa que ja va entreveure Orwell en què se sosté dues idees contraposades alhora. I no és que sigui molt fan de les lleis, però si fem una mica de memòria històrica, potser recordem que una de les pitjors barbaritats comeses en la història ha sigut contra un grup, precisament, “religiós”. Poso religiós entre cometes perquè no a tothom li agrada parlar de l’islam com a religió, però tenint en compte el context en el qual ens movem, utilitzar aquest terme ens ofereix un marc legal de protecció.
“Les empreses tenen les seves normes” diu un altre seguidor i mentre un altre afegeix que “s’ha d’emetre una imatge de neutralitat”. En aquest segon bloc hem topat amb la sacralitat del Capital i el dret inalienable de les empreses. Que les persones, segurament treballadores, defensin amb tanta contundència a les empreses només pot ser símptoma de la preocupant alienació de la classe treballadora amb el seu opressor. Pel que fa a la neutralitat, aprofitem per mencionar que l’empresa en qüestió, de la qual s’ha parlat poc o gens, és la coneguda companyia de seguretat G4S amb una trajectòria reconeguda de vulneració de drets humans, especialment, a Palestina. Seria més coherent que l’empresa treballés per adquirir una imatge de neutralitat abans de demanar-ho a les seves treballadores.
Per l’autora no sorprèn “l’absència de denúncia dels moviments feministes per un intent més de controlar els nostres cossos, ja que respecte al feminisme més hegemònic les musulmanes deixem d’existir com a dones”
Dit això, també cal destacar, no l’absència de denúncia dels moviments feministes per un intent més de la societat de controlar els nostres cossos, ja que respecte al feminisme més hegemònic les musulmanes deixem d’existir com a dones, sinó les petites accions de sororitat per part de feministes independents que van iniciar una campanya de suport. Potser són de les poques persones que han sabut veure que aquesta sentència podria suposar un precedent que perjudiqui encara més a les dones de classe treballadora, especialment, musulmanes amb vel.
Segurament s’ha esperat d’aquest text que parli de nosaltres, però és hora de deixar de donar explicacions, ja que estem fartes que se’ns imposi un debat que no hem escollit i perquè el problema no el tenim nosaltres, sinó aquelles persones que s’obstinen en què la qüestió del vel és una prioritat quasi d’estat que cada X temps sorgeix de nou, mentre que els feminicidis a l’Estat espanyol (15 tan sols al febrer d’enguany) no ocupen tantes pàgines als diaris. És hora de canviar de perspectiva, girar el focus i fer introspecció per detectar aquells aspectes que fan que la imatge d’una dona musulmana amb vel generi tanta polèmica. I aquest procés d’autodeconstrucció no ens pertoca a les que portem vel, sinó a aquelles persones que ens miren amb intransigència.
Fatima Aatar és antropòloga, feminista islàmica i membre del BDS Catalunya i de Red Musulmanas.
