L’antropòleg Fredrik Barth, en el seu conegut llibre Els grups ètnics i les seves fronteres, establia quatre elements fonamentals a l’hora de designar aquest tipus de comunitats: havien de ser capaços, en gran mesura, d’autoperpetuar-se biològicament; compartir valors culturals fonamentals; integrar un mateix camp de comunicació i interacció i, finalment, comptar amb membres que s’identifiquen a si mateixos i siguin identificats per uns altres.
Les formes d’organització social on se circumscriuen els grups ètnics tenen vigència i aplicació a la contemporaneïtat en estar directament vinculades amb qüestions d’identitat
Pel que fa a allò que és socialment efectiu, seguint la terminologia emprada per Barth, els grups ètnics serien considerats com una forma d’organització social. No obstant això, aquestes formes d’organització basades fonamentalment en l’última de les característiques assenyalades, és a dir, la relativa a la (auto)adscripció per altres en un determinat grup, no és exclusiu dels grups ètnics, sinó que tenen vigència i aplicació a la contemporaneïtat en estar directament vinculades amb qüestions d’identitat.
Però la identitat no es troba únicament fonamentada en una sèrie de variables que utilitzen determinats individus per categoritzar-se a si mateixos i ser categoritzats pels altres, sinó que, a més, els trets utilitzats per dur a terme tal diferenciació no tenen per què ser elements objectius –com la llengua, la religió, el tipus d’estructura familiar, etc.–, sinó aquells que els propis membres del grup consideren significatius.
Finalment, la creació d’aquestes fórmules identitàries no deriven, llevat de casos extrems, de situacions d’aïllament o incomunicació, sinó tot el contrari: són conformats en funció de la relació que aquests grups mantenen amb altres grups, és a dir, són precisament els processos socials, dinàmics per naturalesa, els que acaben conformant les identitats.
L’aplicació de polítiques neoliberals ha transformat antics espais de sociabilitat, com els barris, en àmbits on les relacions socials han passat a ser intervingudes per pràctiques mercantils
Podem recollir aquest marc interpretatiu i aplicar-lo a la realitat actual de les ciutats i els moviments socials que sorgeixen al seu interior. En aquest sentit, l’aplicació de polítiques netament neoliberals ha transformat antics espais de sociabilitat, com els barris, en àmbits on les relacions socials han passat a ser intervingudes per pràctiques mercantils. Això es materialitza en aspectes com ara les reformes urbanístiques, la construcció d’habitatges destinats a les classes mitjanes i mitjanes-altes, la privatització de carrers i places, el disseny d’espais públics de qualitat, els denominats projectes de revitalització urbana, el desplaçament socio-espacial o gentrificació, etc.
La població de moltes d’aquestes zones, antics emplaçaments de caràcter popular de les ja exciutats industrials, desplegarien noves maneres identitàries com a formes de resistència enfront de la pressió del Capital. Els barris passarien, així, a conformar autèntics baluards ètnics, si s’admet l’expressió, que permeten el desenvolupament de formes de reciprocitat i suport mutu alienes a les relacions més asèptiques típiques de la ciutat global. Ser de barri conduiria a una mena de nova-vella comunitat, a la manera folk, on és possible viure la ficció d’una certa volta al protagonisme de les relacions primàries, de proximitat, però des d’on també és viable reunir forces per a reconquistar una Ciutat –amb majúscules– que es presenta cada vegada més revengista.
Aquesta forma d’entendre la vida de barri –la qual possiblement necessita certa homogeneïtat de classe per mantenir la seva consistència– es veu, a més, reforçada per una sèrie de rituals –fires, diades, manifestacions, okupacions, desfilades, etc.– que contribueixen a reforçar la seva identitat. D’aquesta manera, més que mai es mostra que aquells elements i causes que es troben a l’arrel de les festes i els ritus tradicionals –religiosos, etc.–, i que han permès autoafirmar a les comunitats més clàssiques per segles, es troben també darrere de les actuals pràctiques barrials de resistència.
Les manifestacions no només contribueixen a escenificar en públic certa disconformitat respecte a una situació considerada injusta, també contribueixen a reafirmar la identitat de barri
Les manifestacions, moltes vegades festives, de protesta i repudi contra processos especulatius, d’expulsió i exclusió, la tematització de determinades àrees de la ciutat, el monocultiu turístic, etc., no només contribueixen a escenificar en públic certa disconformitat respecte a una situació considerada injusta pel grup, sinó que, a més, contribueix a reafirmar la identitat de barri, reforçant els llaços interpersonals.
En definitiva, els vells marcs teòrics de l’antropologia segueixen vigents i ens permeten entreveure la potencialitat i utilitat de la constitució de determinades identitats a les ciutats contemporànies. La vella etiqueta de barri, injuriada en temps no tan llunyans, s’avé a convertir-se en element cohesionador i vertebrador de les lluites contra la imposició neoliberal.
*L’autor és membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU)
