Els Països Baixos, heralds indiscutibles de la Il·lustració, salven els mobles en unes eleccions que podrien haver alimentat la sensació de força dels partits de la ultradreta europea. L’actual primer ministre, Mark Rutte (VVD), ha guanyat la seva pugna gairebé personal contra el candidat neonacionalista Geert Wilders (PVV) a les eleccions generals d’Holanda. Obté 33 diputats, vuit menys que el 2012, però tretze més que el seu rival. Darrere de tots dos, empat gairebé tècnic entre els democristians (CDA) i els liberals més escorats a l’esquerra (D66), amb 19 escons.
Tot i que la distribució final dels seients pot canviar lleugerament no es produïa un escenari similar on tres partits no tenien majoria suficient per formar govern des dels anys 70
Els resultats emparen el principi del liberalisme al cor d’Europa, impedint la victòria d’un home amb un fort component antiislàmic, però cap de les tres forces tenen la capacitat per superar els 76 escons. Tot i que la distribució final dels seients pot canviar lleugerament quan acabi el recompte de vots en els municipis més petits, no es produïa un escenari similar on tres partits no tenien majoria suficient per formar govern des de principis dels anys 70.
La ressaca electoral portarà un país amb un arc parlamentari absolutament fragmentat, al que Rutte haurà de domar per aconseguir el seu tercer mandat: 13 partits han aconseguit el seu seient en un Parlament de 150 escons distribuïts per representació proporcional directa. Els electors holandesos, a causa d’aquest sistema, només han escollit a un partit que intentarà formar govern amb altres. No és un primer ministre o president, com passaria si Marine Le Pen guanyés la segona volta en les eleccions franceses. No obstant això, hi ha una cosa clara: els Països Baixos han votat per un govern de centre escorat a la dreta i cap possible formació progressista podrà fer-se amb les regnes.
El seu programa no ocupava més d’un foli, però com diu l’investigador Maarten van Leeuwen, “Wilders ha presentat la seva opinió com un fet irrefutable”
Sigui com sigui, encara que la possibilitat sempre hagués estat remota, Wilders no governarà. Ara bé, havia aconseguit una victòria parcial abans de començar. L’extrema dreta no necessita tocar el poder per influir en les polítiques. El seu programa no ocupava més d’un foli, però com diu l’investigador Maarten van Leeuwen, autor d’una polèmica tesi sobre els discursos parlamentaris holandesos des d’un enfocament lingüístic que el titllava literalment de “feixista”, “Wilders ha presentat la seva opinió com un fet irrefutable”. En aquest sentit, la societat d’advocats holandesa ja va denunciar que quatre dels principals partits polítics que avui tenen representació parlamentària s’han compromès a prendre mesures en matèria d’immigració “obertament discriminatòries”, il·legals i contràries a la Constitució.
Wilders guanya la batalla cultural
Algunes idees ultradretanes han calat en la societat holandesa. Així ho reflectia una estudiant de 23 anys, Kelsey Kolerbrander, després de dipositar el seu vot a les urnes. La jove declarava haver donat suport al Partit Animalista, es desmarcava de la seva família, “que ha votat en massa al PVV” i atacava al seu líder per no tenir un pla. Encara que, sostenia, les persones que vénen al seu país han d’adaptar-se als valors holandesos. “En aquesta qüestió tinc una visió conservadora. No em faria res fer-los fora si fos necessari”.
Fins i tot Rutte va arribar a fer seu el llenguatge wilderià amb una carta oberta per “aclarir el que és normal i el que no al nostre país … Actuï amb normalitat o vagi-se’n”, escrita al gener. Per tant, si algú mira el resultat polític la derrota, s’albira irrefutable, però la llarga batalla per les idees continua. Ho va dir l’ultradretà als periodistes després de votar dimecres a la Haia: “El geni no tornarà a la llàntia i la revolució patriòtica tindrà lloc igualment”.
Lluny d’un Amsterdam el panorama és diferent: la immigració i la integració europea són les qüestions nuclears que quedaran aparcades per la incapacitat dels partits tradicionals
Lluny d’un Amsterdam que ha estat sempre a l’avantguarda del liberalisme, on diumenge es van succeir demostracions a favor de la Unió Europea i el PVV va ser el sisè partit, el panorama és diferent: la immigració i la integració europea són les qüestions nuclears que quedaran aparcades per la incapacitat dels partits tradicionals. “I ara què? Tornaran els nostres polítics a dir-nos que els nostres pitjors mals han estat derrotats?”, es preguntava Tom, un holandès europeista de pare canadenc i mare alemanya. I sentenciava premonitori: “L’estancament del nostre país continuarà”.
Sense un horitzó prometedor
La percepció que es respirava en algunes ciutats era com si un sentiment recorregués com una pneumònia l’espina dorsal dels votants: els partits fins avui hegemònics semblen no tenir la capacitat, el coratge i la iniciativa per abordar les qüestions que divideixen a la seva societat i oferir propostes tant alternatives com realistes. “No em sento orgullós de ser holandès”, assenyalava un home d’uns 70 anys que va arribar al col·legi electoral de Leiden en bici i fumant en pipa. No volia ser identificat, encara que assenyalava haver votat al candidat ultradretà perquè “estem farts dels partits tradicionals. No són capaços de donar resposta als problemes”. En aquest context, Wilders s’ha alçat amb èxit com l’iconoclasta de les elits cosmopolites incrementant en cinc els escons de la seva formació.
Fa 30 anys, el Partit Laborista i els Demòcrates Cristians tenien més de dos terços dels vots. Avui el cost més alt del desastre dels partits tradicionals el paga una esquerra fragmentada en quatre partits amb escasses possibilitats d’influir en el poder o de crear una coalició de govern. Després de les passades eleccions, la formació socialdemòcrata de major història als Països Baixos ha passat de tenir 38 diputats a quedar-se només amb nou.
La triada del Partit Obrer (PvdA), el Partit Socialista (SP) i l’Esquerra Verda (GroenLinks) no ha aconseguit ni tan sols superar els 40 escons
La triada del Partit Obrer (PvdA), el Partit Socialista (SP) i l’Esquerra Verda (GroenLinks) no ha aconseguit ni tan sols superar els 40 escons, una xifra que en altres temps els laboristes l’haguessin aconseguit per si sols. No obstant això, pot ser que sigui cert que el jove líder, Jesse Klaver, hagi resultat un antídot contra els partits de tall xenòfob. La panoràmica electora indueix a pensar que els votants de l’esquerra han contribuït al fet que el Partit Verd hagi gairebé quadruplicat els seus escons. Encara que sembli que tot canvia, la veritat és que l’únic entre 13 partits encapçalat per una dona amb representació parlamentària ha estat el Partit per als Animals (PvdD).
Malgrat l’aparent pessimisme popular, des de la capital europea hi ha motius per a l’optimisme. El resultat, en un país amb un ecosistema polític fins ara estable que a Brussel·les lídia estretament amb l’eix francoalemany, ha tingut un efecte balsàmic i les institucions s’armen de confiança i força per reivindicar el projecte comunitari en les pròximes eleccions. Encara que és important assenyalar que els resultats a Holanda no mesuraven de cap manera la força dels populismes en el vell continent. Wilders ha aconseguit només el 13,1% de vots en unes eleccions on ha votat el 82% (la participació més alta des dels últims 31 anys) d’una població que representa el 3,3% de la UE.
Definitivament, el resultat electoral està lluny d’implicar un reordenament explícit del mapa liberal o la victòria d’Holanda en una mena de “quarts de final per impedir que triomfi un mal tipus de populisme”, com va assenyalar dilluns el que tornarà a ser primer ministre holandès, Mark Rutte. És cert que el missatge euròfob i d’odi no s’ha imposat, però un dels membres orgànics d’aquesta Europa dels Sis forjada el 1957 ha pagat dècades després un preu molt alt per no cedir a la ultradreta i tornar així als anys de foscor. En la política europea moderna, mantenir el centre ja és sinònim de recolzar-se en bastides enrocades en el nacionalisme de dreta.
*Article publicat originalment a ‘La Marea’
