-Senyor Grau, té un glaucoma a l’ull, haurà de seguir el tractament que hem iniciat avui per recuperar-ne la visió -va dir-li la doctora Llevet.
Als seus 70 anys, el Sr. Grau se sentia abatut per la vida que havia portat al Marroc. Però afortunadament, feia sis mesos que ell i la seva dona havien pogut venir a Barcelona i retrobar-se amb la seva filla, la Rita. Després de fer molta paperassa i d’un complicat procés de reagrupació familiar, tenien permís de residència per ser familiars d’una resident comunitària.
-Fins a la propera, Senyor Grau, ens veiem el pròxim 10 de maig a les 11.
Després de fer molta paperassa i d’un complicat procés de reagrupació familiar, el senyor Grau tenia permís de residència per ser familiar d’una resident comunitària
Havien anat corrents al CAP de Vila Olímpica, molt a prop de casa la Rita, perquè en despertar-se de la migdiada havia notat que no s’hi veia d’un ull. Allà els havien derivat d’urgència a l’Hospital de l’Esperança, on després d’hores d’espera, la doctora Llevet va atendre’l amablement. Tot i això, una setmana abans de la següent cita, la doctora Llevet va trucar-lo:
-Ho sento senyor Grau, però no hauríem d’haver començat el tractament. La seva targeta sanitària és de nivell 1, nivell bàsic, i no té accés a proves i metges especialistes.
Així era. Amb l’aprovació del Reial Decret Llei 10/2012, li havien tret la cobertura sanitària pública en l’àmbit espanyol, ja que, aparentment, no entrava en cap dels supòsits per ser reconegut ni com a assegurat ni com a beneficiari. I segons la normativa catalana, com encara no portava un any empadronat, només tenia dret a l’atenció primària i l’atenció urgent.
La situació se li va complicar quan, dos mesos més tard, va haver de tornar a urgències per una taca que li havia sortit a la pell del braç. En aquesta ocasió, va anar a l’Hospital del Mar:
-Li hem detectat un pigment maligne a la pell, senyor Grau. L’haurem d’intervenir d’urgències i després haurà de seguir un tractament.
Al senyor Grau se li va posar la pell de gallina. L’operació en si no el preocupava, però sabia que després no podria accedir al tractament, perquè es consideraria atenció especialitzada, a la qual no tenia accés.
La seva filla, la Rita, va decidir buscar suport al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. L’entitat entenia que era un cas clar de denegació del dret a la salut per motivació racista. Amb l’ajuda d’una de les advocades de la plataforma PasuCAT, van iniciar un litigi estratègic.
El primer que van fer va ser incidir per assegurar-se que, encara que fos de manera excepcional, el CatSalut brindés assistència sanitària al senyor Grau. Van aconseguir-ho i, malgrat estar uns mesos sense tractament, el Sr. Grau es va recuperar.
SOS Racisme va escriure cartes a la directora provincial de l’INSS i al CatSalut, per esbrinar quin era el seu posicionament oficial davant el cas del Sr. Grau. Després, va portar el cas al jutjat del social número 12 de Barcelona.
Gratant el reglament que desenvolupa el Decret Llei, l’advocada de la PasuCAT va esbrinar que les persones que no fossin acreditades com assegurades o beneficiàries però que complissin 3 requisits concrets podien reclamar l’assistència sanitària pública. Els requisits són tenir permís de residència, disposar d’ingressos inferiors a 100.000 euros i no tenir una altra cobertura sanitària obligatòria.
El senyor Grau els complia tots, així que el jutjat del social va donar-los la raó. L’INSS va recórrer les sentències però el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) les va ratificar i es va aconseguir la cobertura sanitària.
Més endavant, es va repetir el mateix litigi estratègic amb uns altres sis casos semblants i en tots es va aconseguir la cobertura sanitària. En certa manera, la sentència va assentar un precedent; tot i que la ideologia del jutge en determinava el resultat.
L’INSS no va quedar-se de braços plegats. Va començar a informar a Estrangeria de totes aquelles persones que iniciaven els tràmits per recuperar la seva cobertura sanitària
Però l’INSS no va quedar-se de braços plegats. Va començar a informar a Estrangeria de totes aquelles persones que iniciaven els tràmits per recuperar la seva cobertura sanitària. Automàticament, Estrangeria obria un expedient de revisió de la situació administrativa d’aquella persona. En descobrir que la majoria de persones no pagaven una assegurança mèdica privada, a la qual estaven obligades a partir de la implementació del Decret Llei, s’iniciava un procés d’extinció de l’autorització de residència.
Davant la por de perdre els papers, moltes persones estrangeres optaven per fer-se una assegurança privada o pagar la mateixa sanitat “pública” espanyola. Només aquelles persones que sentien que no tenien res a perdre s’arriscaven a iniciar processos judicials.
Sis anys després de l’aprovació del Decret Llei i de les normatives autonòmiques per cobrir l’atenció a les persones sense cobertura, encara es donen situacions de vulneració de drets que cal atendre i denunciar perquè cap persona quedi sense assistència sanitària pública.
*Aquest text forma part de la sèrie #RELATSREALS, una iniciativa de SOS Racisme i la ‘Directa’. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals. Més informació a www.sosracisme.org i en aquest compte de twitter.
