Tot i que els anys immediatament posteriors a la mort de Franco van donar-se algunes iniciatives com exhumacions, actes commemoratius o el ple reconeixement jurídic d’associacions de víctimes i memorialístiques, durant la Transició va acabar predominant la institucionalització de l’amnèsia o el “pacte d’oblit” que va anar de la mà de l’amnistia i la impunitat dels criminals franquistes. Amb excepcions territorials i d’algunes cultures polítiques d’esquerres, aquesta dinàmica de desmemòria va continuar durant la dècada de 1980 i, òbviament, des dels anys 90 amb la victòria del Partit Popular a nombrosos àmbits del País Valencià. Una altra excepció important va ser la d’algunes investigadores i historiadores, que van estudiar aquest període i les seues distintes problemàtiques, en concret qüestions com la repressió franquista.
Durant tots aquests anys, i sobretot des de principis de la primera dècada del segle XXI, van ser moviments socials, associacions memorialístiques, organitzacions polítiques i investigadores els agents actius que van realitzar el treball de “memòria històrica”. Aquesta tasca, tant des del punt de vista de la difusió i la cultura com de la dignificació de les víctimes de la repressió franquista i l’exhumació de fosses, sovint va ser obstaculitzada per les administracions públiques. Un treball que no només ha continuat, sinó que ha impulsat moltes de les iniciatives institucionals sorgides a partir de la segona meitat del 2015.
Un recurs contenciós-administratiu del Partit Popular esgrimint arguments juridicoadministratius ha aconseguir la restitució dels carrers franquistes a Alacant, que el plenari havia acordat retirar
Des de les eleccions de l’any 2015, poden destacar-se la retirada de símbols, mencions honorífiques i carrers franquistes, la creació de comissions, la realització d’homenatges o la inauguració de monuments i plaques de memòria antifeixista a municipis del País Valencià com Betxí, Bunyol, Callosa d’en Sarrià, Elda, La Vall d’Uixó o València. Diputacions com la d’Alacant i València també han actuat en aquest sentit. Una situació excepcional s’ha viscut a la ciutat d’Alacant, on un acord de la junta local de govern va aprovar al novembre del 2016 la retirada dels carrers franquistes. Tanmateix, un recurs contenciós-administratiu del Partit Popular esgrimint arguments juridicoadministratius va aconseguir la restitució dels carrers franquistes, que van tornar a retolar-se a partir del passat mes de març entre protestes i un important ressò mediàtic.
El canvi de la nova -i de moment, efímera- “plaça de la Igualtat” d’Alacant per l’anterior “plaça de la División Azul” no només va simbolitzar aquest pas enrere, sinó que encara queda molt de treball de pedagogia pública per fer. El paradigma que ve del franquisme de “no obrir ferides” o que considera que pràcticament qualsevol altra problemàtica social, política o econòmica és més important que la memòria pública democràtica i/o antifeixista continua en nombrosos àmbits. Les conseqüències pràctiques d’aquest discurs contravenen inclús la llei estatal de “memòria històrica” 52/2007, criticada des de múltiples perspectives per insuficient. Entre aquestes últimes, s’inclou el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçoses i el Comité de Drets Humans de l’ONU, que han reclamat la derogació de la Llei d’Amnistia i han demanat a l’Estat espanyol que la localització, exhumació i identificació de persones desaparegudes ha de ser iniciativa del mateix Estat, no de familiars o associacions. Aquestes idees i praxis també són contràries a altres exemples de memòria pública a països democràtics i crebanten elements del dret internacional relacionats amb els principis de “veritat, justícia i reparació”.
Malgrat aquesta última dinàmica, a partir del 2015 també cal destacar passos endavant en la rehabilitació i apertura al públic de refugis antiaeris (o l’inici dels treballs amb aquest objectiu) a Gandia, Ontinyent, València o Xixona. Altres, com els d’Alacant, Alcoi o Cullera, ja s’havien obert al públic abans del 2015. Així mateix, la realització de rutes històriques sobre la II República, la Guerra Civil i el franquisme també ha estat una activitat contínua des de fa anys. En aquest context, podem destacar les visites guiades, des de diverses perspectives, pel Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, pel Grup d’Estudis de la Batalla de Llevant de La Vall d’Uixó – A.C. Muntanyes de la Guerra o les realitzades per la ciutat de València i algunes zones del País Valencià des de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València.
D’altra banda, el suport o patrocini a exposicions i publicacions des d’institucions públiques també ha contribuït a aquest nou impuls de la memòria pública valenciana. Per exemple, amb el treball en aquesta direcció a València des de l’Ajuntament (l’exposició “Tempesta de Ferro” i els tres volums de València capital de la República (1936-1937)”), la Diputació (l’exposició La Modernitat Republicana o la pròxima No tindreu pau després de la Guerra) i la Universitat (les exposicions Tot està per fer. València capital de la República o la itinerant Memòria Democràtica i Patrimoni. Conéixer, difondre i posar en valor). De la mateixa manera, documentals com Dones de Novembre, Experimento Stuka, Fer la guerra. Els últims combatents de Benissa en la Guerra Civil, Fills del Silenci o Les Mamàs Belgues, realitzats durant els últims anys al País Valencià, han visibilitzat que l’anomenada “memòria històrica” és un tema que rep una gran atenció i que necessita més implicació social i política.
A més, els últims mesos s’han produït diversos avanços de gran consideració: d’una banda, des de la Diputació de València s’han finançat i dirigit diversos processos d’exhumació de víctimes de la repressió franquista que romanien en fosses comunes. La passada setmana, després de trobar-se almenys 12 cossos durant l’exhumació de la fossa 113 de Paterna, la jutgessa de Guàrdia decidí judicialitzar, per primera vegada en tot l’Estat, l’exhumació. Així, amb la implicació de l’Institut de Medicina Legal de València, la Policia Nacional i la presència de la jutgessa s’inicià el primer procés judicial de l’Estat on les víctimes del franquisme són considerades “víctimes d’un delicte”. Aquesta notícia ha estat rebuda amb entusiasme i il·lusió per diferents sectors del moviment memorialista com, també, des de bona part de les institucions públiques, especialment la Delegació de Memòria Història de la Diputació de València, dirigida per Rosa Pérez.
Es troba en procés de debat i esmena parlamentari la Llei de Memòria Democràtica i per a la Convivència de la Comunitat Valenciana, que ha comptat amb la participació de diverses organitzacions memorialistes
D’altra banda, ja es troba en procés de debat i esmena parlamentari la Llei de Memòria Democràtica i per a la Convivència de la Comunitat Valenciana. Un projecte de llei que ha comptat amb la participació de diverses organitzacions del moviment memorialista i que recull alguns dels seus reclams i reivindicacions. Es tracta d’una normativa legislativa llargament reclamada per bona part dels moviments socials que, malgrat que molts d’elles la consideren insuficient, representa una fita important en la lluita per la veritat, la memòria i la reparació.
Per últim, el passat 25 de maig es constituí, en l’aniversari del Bombardeig del Mercat Central d’Alacant, la Càtedra Interuniversitària de la Comunitat Valenciana: una nova ferramenta creada per la Conselleria de Justícia, Adminsitració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques, la Universitat Jaume I, la Universitat d’Alacant i la Universitat de València que aplegarà, coordinarà, finançarà i gestionar investigacions, treballs, difusió i coordinació d’investigadors, col·lectius i moviments memorialistes.
Suport institucional a la Querella Argentina
El 14 d’abril de 2010, la jutgessa argentina María Servini, titular del Jutjat Federal Número 1 de Buenos Aires, iniciava el periple judicial conegut popularment com la “Querella Argentina” –oficialment Querella 4591/2010-. Aquest procediment sustenta la seua essència en la concepció què els delictes comesos per la dictadura franquista entre el 17 de juny de 1936 i el 15 de juny de 1977 pertanyen a la categoria de lesa humanitat per emmarcar-se en un pla sistemàtic d’eliminació d’adversaris polítics.
Amb la promulgació a l’Estat espanyol de la Llei 46/1977 de 15 d’octubre de 1977, es garantia l’amnistia i la impossibilitat d’obrir causes judicials per investigar, jutjar i condemnar els milers d’assassinats, torturats i desapareguts per la dictadura franquista.
Aquesta impossibilitat d’avançar en la veritat, justícia i reparació rebé un important revés 30 anys després: l’Estat espanyol, el segon del món amb més persones desaparegudes –més de 114.226, solament per darrere de Camboia- que romanen enterrades a fosses comunes o cunetes, fou amonestat el gener del 2009 pel Comité de Drets Humans –promogut per l’ONU- pel manteniment en vigor de la “Llei d’Amnistia” recordant que “els delictes contra la humanitat són imprescriptibles” i les amnisties “relatives a les violacions greus de Drets Humans són incompatibles amb el Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics”.
Un any després, s’iniciava la causa judicial a Buenos Aires i començava la mobilització per mostrar el suport social a la causa judicial i exigir a les institucions espanyoles la seua col·laboració. Una mobilització que canalitza des del juny del 2012 la Red AQUA –actual CEAQUA: Coordinadora Estatal de Apoyo a la Querella Argentina.
La tardor del 2015 es constituïa a València la Plataforma de Suport a la Querella Argentina del País Valencià amb l’objectiu de “visibilitzar els crims del franquisme que l’Estat està amagant excusant-se en una Llei de 1977”, “coordinar el suport i les adhesions a la Querella Argentina” i “mobilitzar la societat i les institucions valencianes per avançar cap a la justícia i la reparació”. La plataforma aplegava diferents moviments memorialistes –Plataforma per la Memòria del País Valencià, la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, La Comuna-Associació de represaliades i represaliats polítics del franquisme, el Col·lectiu per la Recuperació de la Memòria Històrica de Callosa d’en Sarrià…-, col·lectius, ONG, sindicats i partits polítics –Amnistia Internacional, Compromís, Podem, Esquerra Unida, Comissions Obreres, PSPV…– i diverses persones a títol independent. Solament uns dies després, Callosa d’en Sarrià es convertí en el primer municipi del País Valencià en adherir-se a la Querella Argentina contra impunitat del franquisme.
En els últims mesos el suport institucional a les víctimes personades a la querella argentina ha augmentat notablement, i tant la Diputació de València com l’Ajuntament de la capital han aprovat mocions en aquet sentit
En els últims mesos el suport institucional ha augmentat notablement: el plenari de la Diputació de València aprovà a desembre –amb 17 vots a favor de Compromís, Podem, EUPV i PSOE i 14 en contra del PP i Ciudadanos- una moció en la qual es declarava el “suport incontestable a les víctimes del franquisme” i mitjançant la qual “es comprometria a recolzar als municipis que se sumaren a la Querella Argentina”. Unes setmanes després, a finals de gener, es feia públic l’acord de la Diputació de València amb la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP) i la Plataforma de Suport a la Querella Argentina.
El passat 30 de març s’aprovà al Ple Ordinari de l’Ajuntament de València una moció que reconeix el suport institucional a la causa judicial instruïda en Argentina i sol·licita la incorporació del consistori a la Xarxa de Ciutats per la Memòria. I, solament uns dies després, el passat 5 d’abril les Corts Valencianes aprovaren una Proposició de No Llei (PNL) sobre la recerca dels crims contra la humanitat del franquisme amb els vots favorables de Podem, Compromís i el PSPV. La moció a més de mostrar el seu suport a la Querella, demana la modificació de la Llei d’Amnistia, insta al Ministeri de Justícia a garantir el dret a la justícia i exigeix la modificació de la Llei Orgànica 1/2014 del poder judicial per a fer possible actuar en matèria de Justícia Universal.
Mentre diversos municipis han mostrat el suport a la Querella i alguns d’ells, també, s’han adherit: als ja nomenats València i Callosa d’en Sarrià, s’han sumat Bunyol, Alfafar, Benicarló o Castelló, entre d’altres.
Assignatures pendents
Malgrat que encara queda molt de treball per fer, aquestes iniciatives mostren que la memòria històrica o memòria pública sobre la II República, la Guerra Civil i la Dictadura Franquista, cada vegada més anomenada des de les institucions “memòria democràtica”, està vivint un nou període d’auge al País Valencià. Tanmateix, cal recordar que el treball d’organitzacions, associacions, moviments socials i diverses investigadores va ser i és clau per continuar avivant la flama de la memòria. Així mateix, encara queden algunes qüestions pendents: la digitalització dels arxius, la creació d’un banc d’ADN de víctimes i familiars, el finançament públic d’investigacions i projectes encaminats a esclarir i reparar algunes problemàtiques pendents, com el robatori de nadons pel règim, en són alguns exemples.
