A dos quarts d’onze del matí de dissabte, un retruny d’orquestra de tambors començava a ressonar a les instal·lacions esportives de l’Olímpia de Sabadell. La colla tabalera dels Sentinelles d’Arkëmis iniciava la volta d’honor al terreny de joc a ritme de batucada, seguida de prop per un centenar llarg de persones vestides de curt i amb la samarreta verda de la PAH, i davant la mirada desconcertada de Gai Assulin i la resta de la plantilla del primer equip del CE Sabadell, que es disposava a entrenar-se en un dels camps del costat. “Pobres, no han vist tanta afició en la seva vida”, reia amb dolenteria un grupet, en referència a l’equip gran de la ciutat, mentre el gruix de jugadors improvisats girava la primera cantonada i s’envalentia amb el clàssic càntic del Sí se puede.
Foto de família, més càntics, riures còmplices i referències agosarades: “A mi no me la passeu massa, que sóc una mica Kluivert”; “Jo penso jugar amb ulleres de sol, a lo Edgar Davids”. Aliena a les evocacions dels holandesos, reverberava per megafonia la veu entusiasta de l’speaker, a la qual seguia la presa de posicions de cadascú -dels equips als camps de joc, de l’afició a les bandes-, les salutacions amistoses, el xiulet arbitral i, finalment, els primers rodolons de la pilota. Quedava així inaugurat el primer torneig mixt de futbol Marca un gol a la banca, organitzat per la PAHC de Sabadell i al qual estaven convidades les seves assemblees germanes de la comarca i alguns espais locals estretament vinculats al col·lectiu, com el Casal Can Capablanca o el CSA L’Obrera.
“La idea de la jornada és generar un espai per compartir l’alegria, i generar així vincles més consistents per poder continuar la nostra lluita col·lectiva”, exposava Urimari Bustillos
Una lligueta única de sis equips fou el format escollit per l’organització del torneig, de forma que cada un dels inscrits acabaria jugant contra tota la resta. Els partits, de vint minuts de duració, enfrontaven invariablement un equip amb la samarreta verda de la PAH contra un altre que, sobre la mateixa, lluïa l’armilla daurada dels Iaioflautes, en homenatge al col·lectiu amic.
“La idea de la jornada és generar un espai per compartir l’alegria, i generar així vincles més consistents per poder continuar la nostra lluita col·lectiva”, exposava Urimari Bustillos, portaveu de l’assemblea organitzadora. “La lluita pel dret a l’habitatge té moments molt durs, i ens sembla important poder aturar les màquines un dia per gaudir juntes i conèixer-nos millor. Que també ajuda a fer-nos més fortes”, asseverava mentre al seu voltant els grups d’aficionats es dedicaven a proferir crits d’ànim als jugadors en un registre més i menys seriós. No és una novetat que la PAHC de Sabadell mostri sensibilitat vers l’aridesa que comporta el dia a dia de la lluita: entre altres mecanismes, l’assemblea compta amb un espai obert de participació setmanal -Espai Suport- en què les afectades poden discutir de forma emocionalment més íntima sobre la seva experiència quotidiana.
“Ep, no hi ha cap dona sobre el camp al vostre equip!”, se sentia sancionar els àrbitres en ocasions, sobre una falta que els equips s’afanyaven a corregir. Les normes del torneig eren clares al respecte: “la PAHC es mixta, el torneig també”, assentava Bustillos. “No és que se li hagi fet un lloc a la dona en el torneig per complir no sé quines quotes”, aclareix Rosa Pahissa, membre de la PAH de Sabadell, “és que aquest lloc nosaltres l’hem tingut en tot moment, i evidentment ningú no ho ha qüestionat”.
A més de mixtes en matèria de gènere, la majoria del equips es caracteritzava també per integrar jugadors de generacions i orígens heterogenis
A més de mixtes en matèria de gènere, la majoria dels equips es caracteritzava també per integrar jugadors de generacions i orígens heterogenis: l’equip de la PAH de Terrassa, per exemple, comptava a les seves files amb membres d’entre menys de deu anys i passada la cinquantena, mentre que el de “Sabadell Sí Se Puede” es vantava d’estar a prop de constituir la selecció colombiana de la ciutat.
“Que si no juguem en cap equip? Clar que sí, en el de la hinchada”, exclamava un jove entre riures amb les seves companyes de grada, que recolzats sobre la barana o estirats als marges de la mateixa gespa seguien la jornada des de coordenades encara menys competitives que la resta. Cervesa, lloms amb formatge, ulleres de sol, música amb el mòbil, canalla corrent amunt i avall, xerrera i animació a les jugadores. “Quin fart de patir”, bromejaven. Joaquim Martínez, membre de la PAHC de Sabadell, reflexionava animadament sobre la jornada des d’aquest campament base: “El cert és que les necessitats de les persones que formem part de l’assemblea són cada cop més àmplies, i cada cop desborden més la problemàtica de l’accés a l’habitatge. En la mesura en què la nostra despossessió es manifesta també en forma de pobresa energètica, de pobresa alimentària, etc, espontàniament tendim a organitzar-nos també en clau de recuperar dosis de sobirania en aquests àmbits. El que està passant avui [per dissabte], en aquest sentit, forma també part de tot això: la necessitat de relacions i experiències col·lectives sanes i riques, que són les que poden fer sostenibles les lluites, és el que d’alguna manera està darrere del fet que organitzem aquesta jornada festiva”.
Joaquim Martínez, de la PAHC de Sabadell, reflexionava: “El cert és que les necessitats de les persones que formem part de l’assemblea són cada cop més àmplies”
A les tres de la tarda, s’entregava el trofeu de campió, fet a mà per membres de l’assemblea local, als Can Capablanca All Stars, entre els aplaudiments d’un públic cada cop menys guerrer i més esmorteït, que acabava de gaudir de l’escalfor del sol i amenaçava d’adormir-se sobre la gespa en una migdiada prematura. “El que hem de fer és institucionalitzar un torneo de obertura i un altre de clausura, com a l’Argentina”, s’animava una colla que ja començava a mirar-se la jornada amb els ulls nostàlgics de la retrospectiva. “O una lliga regular amb totes les PAHs catalanes. I cada setmana a animar el teu equip al camp”.
Arribava ja l’hora de desmuntar la parada i gaudir de la dutxa merescuda. Una de les pancartes que en aquells moments es despenjava de les grades estava composta per una sort d’escut futbolístic de la PAHC de Sabadell -més proper als propis dels equips ficticis del Pro Evolution Soccer que als de les lligues professionals-, envoltat de quatre estrelles roges -cada una d’elles amb el nom d’un dels quatre blocs que tenen okupats a la ciutat- i un lema: “Contra la banca i el futbol modern”. Si d’una cosa no queda dubte és que dissabte els van fer un golàs a cadascun.
