Les vagues de lloguers són la història d’una resistència conjunta extraordinària, d’una organització comunitària innovadora; suposen un bri d’esperança en la història sòrdida i fosca del capitalisme i de l’explotació de la classe obrera. Les vagues de lloguer comporten la materialització del poder col·lectiu i el record que la força del canvi resideix en mans de les persones.
Aquestes vagues, que de vegades s’han usat per donar suport a una vaga general i un altre tipus de lluites més àmplies, han estat decisives per canviar la legislació en matèria d’habitatge i de drets de les inquilines. Us presentem cinc vagues que van tenir lloc en diferents moments i que van canviar la història.
Glasgow, 1915
Durant la Primera Guerra Mundial, les dones de Glasgow van ser amenaçades amb pujades en els lloguers mentre els homes estaven lluny de les seves cases, combatent en la guerra, i milers de treballadores acudien en massa a la ciutat escocesa per treballar en les drassanes i a les fàbriques.
La Glasgow Women’s Housing Association (“Associació de Dones de Glasgow per l’Habitatge”), organitzada per lluitar contra les terribles condicions de vida i liderada per Mary Barbour, Mary Laird i Helen Crawfurd, va establir comitès d’inquilines, va organitzar vagues de lloguers, que van arrencar el maig de 1915, i protestes massives per donar suport a aquelles persones que s’enfrontaven a accions legals i oposaven resistència davant els desnonaments. La resistència als desnonaments era militant i sovint s’enfrontava amb els homes del jutge i els administradors de les finques, als quals llançaven farina i escombraries.
La resistència als desnonaments era militant i sovint s’enfrontava amb els homes del jutge i els administradors de les finques, als quals llançaven farina i escombraries
El novembre de 1915, 20.000 persones van participar en la vaga de lloguers, alhora que les organitzacions sindicals, fent cas omís de la normativa de guerra, amenaçaven amb una vaga a les fàbriques si la policia intentava dur a terme una repressió massiva. La vaga de lloguers també es va estendre a altres llocs, i al final es van retirar totes les accions legals contra les vaguistes i es va introduir al Parlament britànic el Rents and Mortgage Interest Restriction Bill (“projecte de llei sobre les restriccions de l’interès en lloguers i hipoteques”). Va ser la primera vegada que el Govern intervenia per controlar els lloguers privats.
Barcelona, 1930
Després de la caiguda de la dictadura militar de Miguel Primo de Rivera a l’Estat espanyol, es va permetre que els sindicats anarquistes revolucionaris, com la Confederació Nacional del Treball (CNT), es tornessin a organitzar. El problema es va centrar, cada vegada més, en la crisi de l’habitatge i es va establir el Comitè de Defensa Econòmica.
En una multitudinària manifestació que va tenir lloc el Primer de Maig, el comitè va exposar les seves reivindicacions: una reducció del 40% del preu del lloguer, la qual cosa, posteriorment, es va ampliar a una petició per la qual els qui estiguessin aturats no haguessin de pagar res, i van dir que si els propietaris es negaven a acceptar les seves demandes, les inquilines convocarien una vaga de lloguers.
S’estima que 45.000 persones no van pagar el lloguer al juliol, arribant a les 100.000 persones a l’agost, quan els propietaris van rebutjar aquesta proposta de manera inesperada. Malgrat la forta repressió policial, la il·legalització de les vagues de lloguer i les nombroses detencions d’activistes i inquilines, la vaga va persistir. Els propietaris sovint es van veure forçats a negociar amb les vaguistes i les famílies van continuar tornant a les cases de les quals havien estat desnonades. Encara que el moviment va aconseguir solament uns pocs drets, va ser un moment en què molts membres de la comunitat es van radicalitzar i va fer que s’establís l’escenari de la revolució i de la guerra civil que anava a esclatar el 1936.
Universitat de Sussex, Anys 70
En el primer trimestre universitari de 1971, es va formar una associació d’inquilins a la Universitat de Sussex (Anglaterra) amb l’objectiu d’abordar problemes tals com les males condicions de l’allotjament universitari i per protestar contra el pla de l’Administració de construir un nou edifici, que consideraven igualment insuficient.
L’Associació d’Inquilines de la Universitat de Sussex (USTA, per les seves sigles en anglès) va sol·licitar que hi hagués una representació d’estudiants en la presa de decisions que afectaven l’allotjament futur i que no se signés un contracte de préstec per al seu desenvolupament fins que la USTA no enviés propostes alternatives, llançant una vaga de lloguers per pressionar a la universitat i perquè acceptés les seves peticions. El 77% dels estudiants del campus va deixar de pagar el seu lloguer aquell trimestre i el moviment es va estendre al mateix temps que les vaguistes ampliaven les seves reivindicacions.
El 77% dels estudiants del campus va deixar de pagar el seu lloguer aquell trimestre i el moviment es va estendre al mateix temps que les vaguistes ampliaven les seves reivindicacions
Mentrestant, el sindicat d’estudiants al·legava que el problema de l’habitatge tenia “un vincle indissoluble amb el problema generalitzat d’habitatge que sofria el país”, i reclamava que els obrers controlessin la indústria de la construcció i l'”adquisició de totes les propietats buides, inclosos els blocs d’oficines i els apartaments de luxe”. Malgrat les amenaces de l’Administració, l’impagament va arribar a les 35.000 lliures en 15 setmanes. Van acceptar desconvocar la vaga quan la universitat va acceptar que la nova residència no es construís i que l’increment del lloguer d’un 6,5% fos reduït a un 3,5%. Les estudiants van seguir organitzant-se i realitzant vagues. Es van convocar vagues de lloguers en 44 campus de tot el país com a protesta per la rebaixa de les beques en 1972.
‘Cut the Rent’, 2015-Present
En protesta contra els lloguers desmesurats i les males condicions de vida, les estudiants de les residències de la University College London (UCL), a Londres, van organitzar la campanya Cut the Rent (“retalla el lloguer”), i unes 150 estudiants de la universitat van fer vaga en el segon trimestre de 2015. Gràcies a les visites de porta en porta i a reunions periòdiques, la vaga es va estendre de seguida a altres residències de la universitat cap a la fi de l’abril de 2016, i s’estima que unes 1.000 estudiants de les residències de la UCL van participar en la vaga.
Aquestes vagues van anar acompanyades de manifestacions al campus i als seus voltants, i aviat van captar l’atenció de la premsa nacional. Les estudiants van començar a negociar amb les residències de la UCL el juny de 2016, i al final van aconseguir que es destinessin 850.000 lliures per a beques d’allotjament per als següents dos anys.
Les estudiants de la UCL van tornar a anar a la vaga l’any següent, amb el qual van aconseguir que aquestes beques aconseguissin 1,2 milions de lliures i es van assegurar una retallada en els lloguers per a l’any acadèmic 2018/2019. Des de llavors, el moviment Cut the Rent s’ha estès a campus de tot el país, incloent-hi les reeixides vagues de lloguers en Goldsmith i a la Universitat de Sussex.
Parkdale, 2017
Parkdale és un veïnat majoritàriament de classe obrera i migrant de Torontó que presenta una alta densitat d’arrendaments. Parkdale Organize (“Parkdale s’organitza”), un grup format el 2014 i integrat per inquilines del veïnat, ja havia tingut èxit en una sèrie de conflictes contra Akelius, un dels propietaris, que incloïen la lluita contra el trasllat forçós d’inquilines, la creació d’espais comuns per a nens i el suport a una vaga local contra un empresari local.
El febrer de 2017, els inquilins dels edificis MetCap del veïnat van començar a mobilitzar-se per organitzar una vaga de lloguer com a resposta a la proposta del propietari de pujar els lloguers i per protestar per la falta de reparacions a l’edifici. Van organitzar una gran manifestació el 30 d’abril per anunciar la vaga de lloguers que anava a portar-se a terme l’endemà, en la qual van participar 200 inquilines de sis edificis. Després es va estendre a sis edificis més, i al juny, 300 inquilines s’havien sumat al moviment.
Van procedir a tancar el jutjat i van parar l’aprovació de l’aplicació de la pujada del lloguer proposada pel propietari. La vaga va aconseguir que el propietari entrés en negociacions amb l’organització, i van acabar no solament resolent els problemes de manteniment, sinó també reduint substancialment les pujades dels lloguers dels edificis. La victòria va ser tan important que el grup no va poder revelar les xifres oficials del preu del lloguer.
La vaga va aconseguir que el propietari entrés en negociacions amb l’organització i van acabar reduir substancialment les pujades dels lloguers dels edificis
La vaga de lloguer de Parkdale, la primera que té lloc a tan gran escala en habitatges privats en els últims anys, i el rotund èxit que la va acompanyar és una història esperançadora d’organització comunitària en un moment en el qual sembla que les forces del capitalisme tardà poden haver-nos polvoritzat per complet. El lloguer s’ha convertit en una part tan paralitzadora de les nostres vides que, amb freqüència, sembla que és un fenomen totalment immune al canvi. El moment del pagament mensual és una font d’ansietat i estrès personal.
La tàctica de la vaga de lloguers està reapareixent en moviments contemporanis que segueixen l’exemple de moviments anteriors a llocs com Sud-àfrica, Chicago i Liverpool, per esmentar alguns. No solament ens serveixen per recordar que les vagues de lloguers i l’acció directa funcionen, sinó que també col·lectivitzen les nostres esperances d’estils de vida més associatius i d’un futur diferent i millor.
*Article publicat originalment a ‘Red Pepper Magazine‘, via ‘El Salto‘
