És la primera exguerrillera de les FARC que visita els Països Catalans després dels acords de pau. Es diu Paula Sáenz (Tuluá, Colòmbia, 1990) i va ingressar a la guerrilla colombiana amb catorze anys, poc després de les matances comeses per tropes paramilitars que van acabar amb la treva decretada, el 1985, pel govern de Belisario Betancourt, i que van forçar la seva família a desplaçar-se cap al sud del país. Aquests darrers dies, l’excombatent ha estat a Barcelona per presentar la producció documental catalanocolombiana La flor de la lengua de vaca, del cineasta Germán Reyes (Barcelona, 1975), que compta amb el suport de l’Associació Catalana per la Pau, Hèlia Dones i l’associació de producció audiovisual La Bretxa.
L’exguerrillera pretén que la visita serveixi per refermar l’aposta per la pau de les FARC, ara integrades en l’escenari polític amb les mateixes sigles, però rebatejades com a Força Alternativa Revolucionària del Comú. Conversem amb ella sobre un conflicte que, el 2013, presentava una xifra de més de 5 milions de desplaçats interns. “El conflicte colombià ha deixat més víctimes, comptant-hi desplaçaments, desaparicions i assassinats, que la dictadura argentina i ha estat el més llarg de l’Amèrica Llatina”, exposa l’entrevistada. Sáenz ens parla dels recents Acords de Pau (2016), del projecte de comunicació per la pau en què, sota el lema “armes per càmeres”, participen excombatents i, també, sobre el que implica ser una dona armada en una guerra civil que, des dels anys seixanta, ha causat la mort d’unes 220.000 persones.
Aquest projecte de comunicació de les FARC, com va explicar l’exguerrillera en un acte al Col·legi de Periodistes, celebrat el 27 d’abril, “va començar com un canal de notícies insurgent, fundat per Boris Guevara i Tanja Nijmeijer, que volia acabar amb el setge mediàtic. Va tenir una gran acollida i va derivar cap a quelcom més social que, amb el nom de Nueva Colonia Noticias (NC Noticias), va oferir una nova cobertura, més convectada amb les demandes de la realitat camperola colombiana. Vam fer un canvi d’arma: jo vaig entregar el meu fusell, per canviar-lo per una càmera. Ara, ja comptem amb més de 50.000 seguidors, excombatents mantenim el canal amb petites aportacions del govern colombià i funcionem com una cooperativa. Hi apostem perquè creiem que pot contribuir a fer arribar un altre tipus de comunicació a sectors socials on no tenen accés els mitjans de comunicació convencionals”.
Quan i en quines circumstàncies es va produir el seu ingrés a les files de les FARC? Què hi va trobar en aquesta organització guerrillera?
Vaig néixer a l’occident del país, al pacífic colombià, durant la dècada dels anys noranta. La meva família va patir la violència dels paramilitars, la mà negra de l’estat colombià. Aleshores, Colòmbia patia el genocidi que va perpetrar l’expresident Álvaro Uribe contra el primer moviment polític sorgit de les FARC, Unió Patriòtica, i que va trencar la treva signada pel govern de Belisario Betancourt, a partir dels acords que es coneixen com a Acords de Uribe. Més de 500.000 militants del partit van ser assassinats per pensar diferent i tractats com a guerrillers quan no era així. Van matar membres de la meva família i vam haver de fugir, desplaçats, cap a una zona del sud que era sota control de les FARC. Es tractava d’una zona camperola que, en aquell moment, patia molta violència, i l’única protecció la trobàvem en la guerrilla. En les FARC, de primer, vaig trobar-hi protecció, ens van donar una casa i, aviat, vaig veure-hi, després d’un procés de formació i seguiment polític, un exèrcit organitzat i amb reptes i metes polítiques prometedores amb el qual em podia sentir compromesa.
Com es va produir el seu primer contacte amb una càmera, dins de l’organització? Quines tasques li van ser encomanades? Com compatibilitzava el seu rol de combatent amb l’esforç de comunicació?
“Les FARC han estat una organització política i militar amb una estructura molt disciplinada, però on homes i dones convivien amb els mateixos drets i deures”
Des de la seva fundació, les FARC van destinar esforços a treballar en un canal de propaganda que va arribar a comptar amb una pàgina web pròpia. Part de l’estratègia de comunicació, en la qual em vaig implicar cap al 2006, consistia a enregistrar els desplaçaments de la guerrilla, la instal·lació dels campaments militars i les trobades i xerrades culturals i polítiques que s’organitzaven. Vam arribar a gravar combats. Dels deu anys que vaig ser integrant de les FARC, en vaig dedicar sis a ocupar-me d’aquestes tasques. Naturalment, és complex carregar un fusell i fer de combatent i, a més, desplaçar-se amb una càmera, en l’entramat divers i complex d’una selva, gairebé sense professionalització i aprenent-ne amb el dia a dia.
Amb aquesta experiència, i després de contribuir a la tasca de propaganda, com ha estat el contacte amb el relat dels mitjans de comunicació?
Encara que ens trobéssim en la profunditat de la selva, els guerrillers estàvem assabentats de tot allò que els mitjans de comunicació difonien sobre les FARC. El moment en què vam topar-nos, més directament, amb la realitat comunicativa exterior, va ser durant la Dècima Conferència Nacional [2016]. Vam entrar en contacte amb més de 600 mitjans de comunicació i periodistes d’arreu del món i se’ns va interpel·lar sobre qüestions que els mitjans de comunicació, i la maquinària de l’estat, alimentaven sobre les FARC: “sou màquines de guerra?”; “les dones, heu estat abusades sexualment?”; “us obligaven a avortar?”. Ens va fer riure, tot plegat. L’experiència va servir perquè, per primera vegada, ens escoltessin i poguéssim explicar que tot allò era mentida. Recordo que, en resposta a una d’aquestes preguntes, vaig passar el meu fusell a un periodista i el vaig increpar: “tu et penses que, si algun company em vol violar, i jo vaig armada amb un fusell, li ho permetré?”. No teníem cap problema a respondre, aleshores, i tampoc a explicar que, quan algun company havia volgut deixar l’organització, fart de viure a la selva, fart de viure sotmès a les situacions delicades que implica participar en un operatiu militar, senzillament, desertava. Se n’anava, i prou. El 2016, vam parlar i vam trencar amb tots aquells mites que envoltaven les FARC.
Voldria saber què significa ser dona, en una guerra i dins d’una guerrilla. S’han publicat informacions que, precisament, tracten temes que afecten les dones guerrilleres. S’ha dit que, a les FARC hi havia instaurada una planificació anticonceptiva rígida, algunes exguerrilleres han parlat d’abusos sexuals i que, fins i tot, se les havia obligat a avortar.
Les FARC han estat una organització política i militar amb una estructura molt disciplinada, però on homes i dones convivien amb els mateixos drets i deures. Aquest element ha distingit l’organització i marca la diferència respecte de molts altres moviments que han existit, i que encara existeixen, en l’àmbit mundial. L’estructura de les FARC no respon a la d’una societat patriarcal en què els homes assumeixen un tipus de tasques i les dones, unes altres. De fet, moltes de les guerrilleres que les integràvem vam sentir, per primera vegada, que a l’organització començàvem a emancipar-nos. L’any 1964, amb la fundació de les FARC, quan Manuel Marulanda va marxar a la selva ho fa fer acompanyat de dues dones: Judith Grisales i Miriam Narváez. A més, cal tenir en compte que, històricament, la participació de la dona ha estat heroica a Colòmbia. Parlo de l’època del colonialisme i de dones com Manuelita Sáenz o Policarpa Salavarrieta, la Pola. A les FARC sempre va haver-hi respecte i camarederia i mai s’hi van cometre abusos. Ara bé, faig una consideració sobre això últim que has mencionat a la teva pregunta. Imagina’t la situació de trobar-te en un campament militar amb l’encàrrec de participar en un operatiu militar; tu ets al teu lloc de guàrdia, però ets mare i has de tenir cura del teu infant. Escoltes trets. Què fas, quina és la teva responsabilitat principal? En alguns casos, guerrilleres que eren mares van optar per deixar els seus fills a càrrec d’una altra família, en un altre poble o ciutat. Sovint, però, la intel·ligència militar interceptava les famílies i les sotmetia a la persecució política. A les FARC es va reflexionar sobre totes aquestes situacions i es va concloure que el millor era que no tinguéssim fills. Per això es va emprendre una planificació anticonceptiva exigent. Ara, amb la implementació de l’acord de pau, les guerrilleres han pogut ser mares, de manera que, altra vegada, s’ha comprovat que les combatents de les FARC no som “màquines de guerra”, com s’ha dit.
Quina valoració fa dels acords de pau i de les condicions que s’hi han pactat? Com està sent el procés de reintegració a la vida civil, de prop de 7.000 excombatents?
“Fa un any que m’he establert a Bogotà i per a mi el més difícil ha estat canviar l’estructura d’una vida comunitària per una altra on només compta l’individu”
Per a mi, el més difícil ha estat, després de tants anys de viure a la selva en el si d’una organització que vaig arribar a considerar la meva família, deixar de viure en un col·lectiu. Fa un any que m’he establert a Bogotà i ha estat complicat canviar l’estructura d’una vida comunitària, per una altra on només compta l’individu. El 90% dels guerrillers érem camperols abans d’ingressar a les FARC. En l’agenda dels acords, es recollia que el govern havia de destinar recursos a finançar projectes productius per als excombatents. Però no ha estat així, excepte al sud del país, on han engegat petits projectes d’ecoturisme o piscicultura amb ajuts directes. De fet, hi ha hagut un escàndol fa poc, quan països garants del procés de pau, com Noruega, Suècia i Suïssa, han demanat explicacions al govern colombià sobre l’ús que està fent dels recursos del Fons per a la Pau [uns 200 milions de dòlars], que també compta amb contribucions de la Unió Europea. Així, són els excombatents els que s’han organitzat per treballar i reintegrar-se a la vida civil amb els seus propis mitjans, en projectes d’artesania, calçat o serveis. La signatura de l’acord de pau, malgrat tot, era necessària. A Colòmbia no podíem seguir matant-nos durant cinquanta anys més només pel fet de pensar diferent. Aquest és un país intolerant: els seguidors d’un equip de futbol esperen els seguidors de l’equip contrari a les portes del camp per matar-se. No hi ha hagut mai un acord de pau que es compleixi al peu de la lletra, però tampoc n’hi hagut mai un que s’hagi incomplert tant, com el de Colòmbia. No hi ha blindatge jurídic per als excombatents i, així, encara hi ha més de 600 presos polítics a les presons colombianes. El darrer 9 d’abril, a més, un dels membres de la directiva de les FARC, Jesús Santrich, va ser detingut acusat de càrrecs, tots falsos, de narcotràfic. És un muntatge. La política colombiana està polaritzada i sempre han servit als interessos de les grans famílies de l’oligarquia. La guerra ha estat i continua essent un negoci i aquest és l’escull i l’amenaça principal al procés de pau.
Sovint s’ha volgut vincular les FARC amb el narcotràfic…
Sí, és una altra mentida. No som, ni mai vam ser, narcotraficants. Les FARC han estat una guerrilla irregular que ha mantingut contacte amb camperols dedicats, com a modus vivendi, a satisfer la demanda de fulla de coca. Els dispositius de les FARC que controlaven els territoris on es cultivava fulla de coca, sí, exigien impostos a tots aquells que volien fer-ne un negoci. Perquè necessitàvem comprar armament i vestir-nos. Però mai s’ha interceptat un carregament de coca que s’hagi pogut vincular amb les FARC. Perquè aquest vincle mai ha existit. La producció de coca mai no ha estat una política de l’organització.
El pròxim 28 de maig hi ha eleccions a Colòmbia. Sense la candidatura del Front Revolucionari del Comú. Quin és l’escenari electoral i quina línia de futur per al país dictaran els resultats?
Malauradament, la candidatura de les antigues FARC, representada pel camarada Rodrigo Londoño, Timotchenko, no ha pogut tirar endavant per problemes molt seriosos que han afectat la seva salut. L’escenari electoral ens mostra una Colòmbia dividida en què les oligarquies que sempre han manat ho controlen tot. L’escenari està absolutament polaritzat. D’una banda, es presenta la candidatura de Gustavo Petro, exguerriller i exalcalde de Bogotà, la capital colombiana, que representa polítiques de marcada voluntat social, però que sempre ha tingut dificultats per governar. En una altra posició se situa la dreta dura d’Iván Duque, que respon als interessos d’Álvaro Uribe. També hi ha Germán Vargas Lleras, aquest darrer vinculat amb el narcotràfic i els líders del negoci de l’esmeralda. S’hi presenta, també, la candidatura d’Humberto de la Calle, artífex del procés de pau i cap de la taula de negociacions en representació del govern de Colòmbia. Malgrat que va tenir un paper de rellevància, no gaudeix de gran acollida popular. En definitiva, en aquestes eleccions els colombians s’hi juguen, només, dues opcions enfrontades: els meus fills aniran a la guerra o a la universitat. Això depèn del poble colombià.
