Des de La Font de Marcel Duchamp fins a la Merda d’artista de Piero Manzoni, l’art contemporani sempre ha estat blanc de crítiques pel seu caràcter trencador en molts sentits. Els esdeveniments històrics del segle XX i el desenvolupament tecnològic i econòmic han anat acompanyats d’unes pràctiques artístiques transgressores que, amb la idea de reflectir les noves èpoques, han traspassat molts dels límits preestablerts. Un exemple són les barreres físiques: l’art ha sortit dels museus i dels espais privats i ha irromput i ocupat l’espai públic; un escenari que ha de compartir amb altres elements que porten associats significats i simbolitzacions pròpies configurades pel context històric i l’imaginari col·lectiu de la societat. Aquest contacte ha fet sorgir preguntes: l’art pot ocupar tots els espais que desitgi? Té dret, en nom de la llibertat d’expressió, d’apropiar-se del paisatge urbà?
L’11 de febrer passat, aquest debat va esclatar al Fossar de les Moreres. Com cada any, el Festival Llum BCN va organitzar un seguit d’exposicions relacionades amb la il·luminació i les noves tecnologies entre el 10 i el 12 de febrer. Les intervencions s’acostumen a fer en patis històrics, que normalment estan tancats a la ciutadania i, aprofitant que es fa el festival, es donen a conèixer. Tot i això, també hi participen espais públics simbòlics com el Fossar, on es diu que hi ha enterrada la gent morta durant el setge de Barcelona de 1714.
Foc de llar, la creació de l’alumnat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, va ser la intervenció col·locada en aquest últim indret a proposta de la comissió del festival. L’obra artística jugava amb l’objecte del carro de supermercat i l’element del foc per simbolitzar el caliu associat a aquest últim i exemplificar el procés de gentrificació que està experimentant el barri del Born. “Ens va semblar un lloc adient per col·locar la intervenció, ja que entroncava molt bé amb la idea dels desposseïts, els qui ho perden tot”, afirma Núria Gual, professora coordinadora del projecte, juntament amb el docent Miquel Planas.
El Fossar de les Moreres no es considera un espai patrimonial. En canvi, és un espai “evidentment simbòlic”, segons la doctora en geografia Rosa Cerarols
Dos dies després d’estrenar la intervenció, un seguit de veus van fer arribar la seva disconformitat amb l’obra a l’Ajuntament de Barcelona, ja que consideraven que l’estètica de la performance era incompatible amb la significació de l’espai del Fossar. Les crítiques es van difondre a través de Twitter i, arran del ressò que van tenir, l’Ajuntament de Barcelona va decidir retirar l’obra per evitar una confrontació més gran.
Gual i Planas coincideixen que existeix una voluntat de posseir certs espais públics mitjançant tècniques com la sacralització, però no veuen possible institucionalitzar-los per decret. “Qui defineix què és sagrat i què no ho és? Al Fossar, s’hi pot jugar a pilota, s’hi han penjat pancartes publicitàries… Quins són els límits?”, es pregunta Gual.
Avui en dia, el Fossar no es considera un espai patrimonial ni té cap condició especial associada més que la de ser un espai amb tipologia de plaça pública. Això implica que no gaudeixi d’una legislació de preservació com la que pot tenir el Parc Güell.
En canvi, és un espai “evidentment simbòlic”, segons la doctora en Geografia Rosa Cerarols. “Encara que no tingui un reconeixement oficial, tothom sap els valors que representa. Una altra cosa és que els comparteixis més o menys”. Així doncs, és un espai dotat de significat en si mateix i exerceix la seva influència com a tal per un determinat col·lectiu social. Per tant, la performance es podria interpretar com una banalització de l’espai.
No és l’únic cas en què l’espai públic entra en conflicte amb el món artístic. El mes d’octubre passat, el Centre de Cultura i Memòria del Born va acollir l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà, que pretenia reflexionar sobre el tractament que havien rebut certes obres franquistes a l’espai urbà de la Ciutat Comtal. La col·locació d’una estàtua eqüestre del dictador Francisco Franco a l’entrada del Mercat del Born va propiciar un seguit de protestes. En aquest cas, el conflicte no va venir per la sacralització de l’espai on es trobava ubicada l’exposició, sinó pel seu simbolisme, que es va imposar per sobre del missatge de l’obra.
Des de la perspectiva artística, els fets ocorreguts al Fossar de les Moreres i el Centre de Cultura i Memòria del Born es poden entendre com una censura de la llibertat d’expressió artística. Cal tenir en compte que, en tots dos casos, eren propostes artístiques efímeres, que havien de tenir el seu impacte i, després, desaparèixer.
Un art capitalitzat
En aquest punt, sorgeix un nou debat molt relacionat amb el plantejament anterior: la incomprensió de l’art contemporani. Segons Gual, existeix un problema bàsic de formació: “No serveix només el ‘m’agrada o no m’agrada’. La cultura requereix un esforç que ha de venir de l’individu i ens trobem davant d’un problema d’analfabetisme visual molt greu”.
L’any 2009, l’artista Muma Soler va idear la intervenció Encenguem la mar, que va omplir el barri de la Ribera de Ciutat Vella amb un miler d’espelmes. L’obra pretenia ser una crida a la solidaritat amb els col·lectius desfavorits nouvinguts a Barcelona i era una aposta artística que ja s’havia vist a altres països europeus com França o Suïssa. En aquella ocasió, el Fossar de les Moreres també va ser un escenari partícip de la iniciativa.
Enguany, l’exposició Foc de llar partia d’una crítica semblant. El foc pretenia simbolitzar el caliu de la llar i l’esperança enmig de la misèria, en contraposició a l’imaginari implícit associat a la figura del carro de supermercat, vinculat al consumisme i, alhora, producte del capitalisme. Malgrat les similituds temàtiques, la proposta no va ser tan ben acceptada com la de Soler. “Era un espectacle molt diferent del nostre estèticament. Tot i ser el mateix escenari, era un photocall perfecte per fotografiar-se i dir que havies estat allà. No era un fons difícil de pair visualment”, explica Gual.
La doctora en Belles Arts Núria Ricart diu que el debat gira al voltant de la definició d’espai públic, quins debats hi tenen lloc i quins espais no permeten el debat
Durant els últims anys, però, han augmentat les veus que senyalen que el problema no rau tant en la incomprensió visual com en l’estandardització d’un art capitalitzat. La crítica mexicana Avelina Lésper denuncia que l’art ha passat a formar part del sistema econòmic perquè està al servei d’un mercat fluctuant que li atorga valors artificials. Es tracta d’un art subvencionat pels estats que, lluny de ser lliure i independent, viu de les institucions i les especulacions i que no es deu a la gent, sinó a uns interessos comercials privats. En aquest sentit, la sensibilització estètica individual ha estat rellevada pel valor del mercat. El gust ve guiat pel preu i la quantitat econòmica preval davant la qualitat artística.
Actualment, el capitalisme ha segrestat la cultura i el coneixement a les societats occidentals, que es troben davant l’anomenada superació de l’art, ja que aquest ha passat de ser entès com una creació patrimonial a ser una explotació patrimonial. S’ha apropiat dels valors artístics d’èpoques anteriors, però els ha posat al servei d’una economia de mercat.
Banalització dels significats
Aquesta intrusió del capitalisme no només ha suposat la banalització de l’art, sinó també dels espais que l’acullen i de la significació que incorporen. L’intent del capitalisme de reduir-ho tot al concepte de mercaderia ha fet que l’espai públic esdevingui susceptible de ser convertit en un producte o un simple recurs econòmic, ha estat desproveït del seu significat i de la seva història. Per tant, estem davant un sistema capitalista que no admet la memòria, ja que sempre busca el benefici.
Tanmateix i paradoxalment, amb la voluntat de donar un valor material als objectes artístics, la filosofia capitalista també ha propiciat la conservació de moltes obres de cara a les generacions futures. “El capitalisme no admet la memòria, però l’ésser humà sí; és un dels pocs drets que encara té l’individu”, explica la pintora Eva Bosch.
La llibertat d’expressió i la preservació històrica estan renyides? Segons Bosch, la llibertat d’expressió és essencial, però s’han de respectar els sentiments de la gent envers espais públics que contenen simbolismes profunds. No obstant això, reconèixer aquesta percepció personal no ha d’impedir aprofitar les oportunitats que ofereix el lloc, com a espai obert que és. D’altra banda, la doctora en Belles Arts Núria Ricart remarca que el debat actual gira al voltant de la definició de què és un espai públic, quins debats hi tenen lloc i a quins espais públics ja no es permeten aquests debats perquè han estat apropiats. “És important saber que, a l’espai públic, hi poden haver conflictes de legitimitats perquè, si no, estaríem en una dictadura on tot el que es pot fer estaria molt clar”. Per a Ricart, no es tracta tant de definir els límits de l’art com d’analitzar la manera que té la societat d’interpretar aquests elements artístics disruptius i el debat que generen. En la mateixa línia, Núria Gual remarca el perill de museïtzar l’espai públic: “Si no es pot especular amb l’espai i no es poden cometre equivocacions o fer propostes de cara al futur, quina ciutat tindrem? Una pels turistes? No podem deixar que es converteixi en un museu; quan ho fem, la ciutat morirà”.
*Article publicat al número 430 de la Directa.
