Una de les raons que han portat el moviment estudiantil a convocar vaga el 25 i 26 d’abril és l’increment dels preus a la universitat pública, que denuncien com una barrera d’accés als estudis. Així ho demostra l’estudi Qui finança la universitat?, elaborat per l’Observatori del Sistema Universitari (OSU) i publicat el desembre del 2017, que aporta les dades més recents sobre el finançament de les universitats públiques.
L’autora de l’informe, Vera Sacristán, conclou que “el finançament públic de les universitats públiques no guarda relació ni amb el nombre d’estudiants universitaris de cada comunitat autònoma ni amb la seva riquesa, mesurada en termes de PIB”. Així mateix assegura que passa el mateix amb els ingressos de les universitats per taxes i preus públics, que corre a càrrec de l’estudiant i la seva família. Sacristán subratlla que les decisions sobre el finançament públic i sobre les taxes i preus universitaris “són de caràcter polític” i “responen a les prioritats de cada govern”.
L’autora de l’informe, Vera Sacristán, subratlla que les decisions sobre el finançament públic i sobre les taxes i preus universitaris “són de caràcter polític” i “responen a les prioritats de cada govern”
Generalment, les universitats tenen dues vies de finançament que representen vora el 97% del total, segons els pressupostos públics dels darrers anys. Abans del 2009, Catalunya ja era la comunitat autònoma on el finançament públic, la primera via, representava el percentatge més baix del cost total dels graus universitaris, un 72,5%, la qual cosa suposava que la segona via, la de les taxes universitàries, que és l’import que va a càrrec de les famílies i estudiants, fos el més elevat. En tot cas, el finançament públic, el 2009, era majoritàriament autonòmic (91%), malgrat que legislacions, sentències jurídiques, canvis en normativa i decisions corporatives, administratives i públiques recauen sempre, en darrera instància, en l’Estat espanyol, que n’aporta només el 9%. La inversió mitjana respecte al PIB va ser aleshores del 0,66% al conjunt dels Països Catalans, un 12,1% menys que la mitjana espanyola (0,74%).
Aleshores, Catalunya era la segona comunitat autònoma amb més taxes, de 1.208 euros de mitjana, un 26,5% superior a la mitjana de l’Estat (955 euros), i en canvi a les Illes i al País Valencià, estaven per sota de la mitjana. Malgrat que Catalunya és una de les comunitats autònomes amb els crèdits universitaris més cars, al seu torn, el 2009, era la segona per la cua quant a finançament públic, amb un 73,5%, uns cinc punts per sota de la mitjana espanyola.
Un 31% més de taxes
Del 2009 al 2015, els ingressos que rebien les universitats van disminuir un 20,2%, i les subvencions públiques encara més, un 24,2%, amb la qual cosa els preus s’han disparat augmentat un 34,7%.
Cada any es destinen menys recursos a les universitats públiques, però tot i així les estudiants veuen com pugen els preus que han de pagar per poder accedir a la universitat. Durant aquests anys, la tònica habitual ha estat de disminució de l’aportació de finançament de les administracions públiques, concretament un 27,7% menys el 2015 respecte del 2009 i en paral·lel han pujat fins a un 31% els preus de les taxes i preus públics.
Les últimes dades del 2015 mostren que a Catalunya els estudis universitaris pateixen una reducció en finançament i això, per contra, ha provocat una de les majors pujades dels preus públics
Les últimes dades del 2015 mostren que a Catalunya els estudis universitaris pateixen una reducció en finançament i això, per contra, ha provocat una de les majors pujades dels preus públics. Els costos de les matrícules universitàries que han de pagar els estudiants a Catalunya ha augmentat un 67,7%, passant d’una mitjana d’uns 1.200 euros el 2009 als 2.100 euros el 2015. En canvi en el conjunt de l’Estat, els preus van augmentar menys de la meitat.
Amb aquestes dades, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i les assemblees de facultat de les principals universitat públiques de Catalunya han donat el tret de sortida a unes setmanes de mobilitzacions i agitació i una vaga els dies 25 i 26 d’abril per posa el focus en problemàtica. Segons Mercè Terés, portaveu del SEPC, “als Països Catalans, especialment a Catalunya, és on s’està menystenint més l’educació universitària, limitant l’accés a la universitat a les estudiants de famílies de classe obrera”. Terés afegeix que “és molt sospitós que els bancs i les caixes trobin beneficis on abans mai n’havien tingut, just quan els preus de les taxes estan pujant tant”.
A la cua europea i de l’OCDE
El 2014, l’Estat espanyol estava a la cua pel que fa als indicadors europeus en despesa per estudiant en els estudis universitaris: un 16,8% per sota de la mitjana de la Unió Europea. A més, és el sisè per la cua dels 28 països de l’OCDE sobre percentatge del PIB destinat a subvencionar la universitat, un 20,8% menys.
L’autora de l’informe, Vera Sacristán, denuncia que “portem anys navegant en la direcció contrària dels països del nostre entorn. Mentre els altres aposten per sortir de la crisi economicofinancera amb un sistema universitari i de recerca reforçat, que els ajudi a un canvi de model econòmic, nosaltres hem abandonat l’esforç que s’havia fet uns anys abans i ens aboquem a repetir”. Les dades parlen. Els pressupostos públics de l’Estat contemplen només un 1,77% per a estudis universitaris, és a dir, un 34% menys de la mitjana dels comptes presentats pels països de l’OCDE (2,72%).
Respecte del cost total de la matrícula, l’Estat també es distancia de la mitjana dels països de l’OCDE. Les estudiants de les universitats espanyoles havien d’aportar un 28,1% del cost total de la matrícula universitària, mentre que la mitjana se situa en el 15,1%. Per tant, han de pagar un 186% del cost total que té una matrícula universitària en comparació a la resta de països, és a dir, gairebé el doble.
Els pressupostos públics de l’Estat contemplen només un 1,77% per a estudis universitaris, és a dir, un 34% menys de la mitjana dels comptes presentats pels països de l’OCDE
Catalunya és la tercera comunitat autònoma que rep menys subvencions públiques per estudiant, 5.051 euros, mentre que la mitjana espanyola se situa en 5.602 euros i per tant, és on les famílies han de fer una inversió més gran per a la matrícula, un 21,3% més que Madrid, la segona comunitat autònoma que més paga i un 50,4% més que la mitjana de l’Estat. A les Illes Canàries, Extremadura, Andalusia, País Basc i Galícia el preu de les taxes és inferior a la meitat del que ho és a Catalunya.
Mentre que durant els darrers anys, els països europeus han augmentat el finançament de les universitats públiques (17%), l’Estat espanyol cada any hi destina partides econòmiques més baixes.
Des de l’aprovació del pla Bolonya el 2008, la mercantilització dels estudis ha estat una realitat. L’aplicació d’aquest pla va permetre obrir als mercats internacionals els estudis universitaris creant la seva pròpia moneda de canvi: els crèdits ECTS. El cost dels màsters universitaris dupliquen el dels graus, i amb l’aplicació del model 3+2 es va substituir un any de grau per un de màster, la qual cosa, a efectes pràctics, suposaria duplicar el cost del darrer any actual de grau. Amb tot, les pràctiques obligatòries segueixen sense ser necessàriament remunerades, augmenta progressivament el preu del transport i allotjament i més estudiants es queden fora de la universitat al no poder fer front a les despeses.
