“¡Ni una más, ni una más, ni una asesinada más!“, cridaven centenars de noies a la manifestació que recorria Ciudad Universitaria, el campus que acull les instal·lacions de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM) a la capital del país. Després del feminicidi de Lesvy Berlín Rivera Osorio a l’interior del recinte universitari el 3 de maig del 2017, la violència feminicida ja havia arribat a l’entorn més proper de les estudiants. La manifestació per exigir l’esclariment de l’assassinat de Lesvy, de 22 anys, representava una forma de recuperar aquells espais en els quals, pel fet de ser dona, una ja no hi pot caminar segura.
Convocar manifestacions que recorrin els carrers d’aquells llocs on impera la violència feminicida i les desaparicions forçades mostra una forma de reapropiació d’aquells espais expropiats a les dones a causa de la perillositat que comporta transitar-los. Així ho han fet mares i veïnes de l’Estat de Mèxic, la regió que rodeja la Ciutat de Mèxic i que actualment compta amb les xifres més elevades de dones desaparegudes i de feminicidis de tot el país, per exigir justícia per les seves filles.
L’Estat de Mèxic és la regió que rodeja la Ciutat de Mèxic i actualment compta amb les xifres més elevades de dones desaparegudes i de feminicidis de tot el país
Altra forma d’evidenciar la violència feminicida a través de l’espai és tornant als mateixos llocs on sovint s’han trobat a noies assassinades. Fer evident que la por es transformarà en lluita i que, a través dels nostres propis cossos, representarem a totes aquelles noies que ens fan falta. Mitjançant performances polítiques, diverses estudiants, mares i dones organitzades de l’Estat de Mèxic, han fet memòria, en terrenys erms o al costat de canals d’aigües negres, de qui eren realment totes les noies que estan sent sistemàticament assassinades per motius de gènere i que, segons les autoritats, tenien una àmplia càrrega de raons per haver acabat arrabassades per la violència feminicida.
Contra les versions oficials que ho justifiquen amb el fet que tornaven soles de matinada, que vestien pantalons curts o que en lloc de feminicidis es tractava de suïcidis, l’empoderament de les mares ha estat tal que han aconseguit crear una narrativa contra-hegemònica per contradir la versió oficial i aconseguir la justícia des dels drets humans.
Tota lluita contra els feminicidis és també una lluita contra l’absència, contra aquells llocs inundats per la por i l’oblit, contra aquells cossos que han quedat entre la vida i la mort, les desaparicions forçades, els no-llocs. La lluita contra la violència és també una lluita contra els espais buits que deixen aquells cossos que han estat assassinats o que no s’han trobat, així com els buits que van deixar els edificis derruïts durant l’últim terratrèmol que va sacsejar la Ciutat de Mèxic el passat mes de setembre. La consigna “Fue el Estado“, utilitzada des de la desaparició dels 43 normalistes d’Ayotzinapa l’any 2014, s’ha fet evident, des de llavors, en tota lluita a favor dels drets humans; la responsabilitat de l’Estat en la violència feminicida i la desaparició forçada ha arribat a un punt àlgid en el qual el terratrèmol de setembre de 2017 ha representat un mirall amplificat d’aquesta situació d’emergència nacional.
Tota lluita contra els feminicidis és també una lluita contra l’absència, contra aquells llocs inundats per la por i l’oblit, contra aquells cossos que han quedat entre la vida i la mort
A les 13.14 h del passat 19 de setembre, quan es complien 32 anys del terratrèmol del 1985 que va deixar, només a la ciutat de Mèxic, entre 9.000 i 12.000 morts i desapareguts sota ruïnes, l’alarma sísmica sonava avisant als mexicans que la capital tornava a derruir-se. Immediatament la ciutat entrà en un col·lapse de cotxes que es mobilitzaven per anar a veure als familiars o per veure si casa seva seguia en peu; es respirà un neguit propi d’una situació excepcional. Hores més tard, la població començà a mobilitzar-se en una lluita totalment autogestionada per intentar rescatar a la gent que havia quedat atrapada sota les runes o feia arribar menjar i aigua a aquells barris més afectats; totes aquestes mans anirien substituint-se, de mica en mica, per la força de l’exèrcit que arribà amb el suposat objectiu de resguardar els llocs i establir un ordre a les feines de rescat.
A la cantonada dels carrers Bolivar i Chimalpopoca, a la Colònia Obrera, prop del centre de la ciutat, les grues dirigides per l’exèrcit van tenir pressa per buidar totes les runes i convertir una antiga fàbrica tèxtil arrasada pel terratrèmol, en un espai completament buit de memòria. Com a resposta, una brigada feminista no va tardar a crear un memorial que recordés a les costureres asiàtiques indocumentades que hi treballaven, de les quals els familiars no havien pogut reclamar els seus cossos a causa de la falta de papers. El solar es va omplir de maniquins, teles i flors, i s’hi van pintar frases com les següents: “La vida de una costurera vale más que todas sus máquinas: ¡justícia!” o “Vivas o muertas nuestros cuerpos no son desecho. La corrupción y el machismo matan“. Novament un espai buit, on regna l’absència i l’oblit, un lloc que ja ha deixat de ser-ho, es converteix en un espai per la memòria.
Les autoritats no van elaborar cap llista dels morts i desapareguts a causa de l’especulació immobiliària, la qual havia permès la construcció de pisos alts en una zona sísmica
Pocs dies després, els busos tornaven a transitar amb normalitat pels carrers de l’antiga fàbrica però, davant la voluntat de l’Estat d’oblidar la memòria i retornar el més ràpid possible a la quotidianitat, l’espai seguia cridant als veïns per tal que s’hi aturessin i recordessin plegats. Un home que afirmava haver treballat a la fàbrica feia uns mesos, va arribar al solar i va començar a assenyalar, cap al buit, on hi havia hagut l’entrada, el garatge i l’ascensor de la fàbrica, fent reviure aquell lloc que ja havia deixat de ser-ho. “Solo en la primera planta habia 32 personas trabjando“, explicava. “Entonces, ¿es mentira todo lo que dicen en la tele?“, preguntava una veïna. La consigna “Fue el Estado” tornava a fer-se present: les autoritats no van elaborar cap llista dels morts i desapareguts a causa de l’especulació immobiliària, la qual havia permès la construcció de pisos alts en una zona sísmica amb materials que no podien aguantar un terratrèmol d’escala 7,1 com el del passat setembre. Tampoc van permetre als brigadistes treballar pel rescat de les persones atrapades sinó que, ràpidament, van voler que la maquinària retirés les runes escombrant, literalment, el que anteriorment havien estat cases, oficines o fàbriques plenes de memòria. “No han dejado nada, nada. ¿Cómo han podido recoger tan rápido los escombros? ¿Y porqué lo hen hecho? Ni para las familias han dejado algun recuerdo, ni para que pasen el dolor“, es preguntava una veïna de la Colònia Obrera. La xifra de costureres mortes segueix sent una intriga.
En certa contradicció amb l’afirmació “Fue el Estado“, un veí que mirava l’antiga fàbrica repetia que en aquell lloc ja no s’hi havia de tornar a construir res sinó que s’havia de mantenir buit; allà ja hi havia hagut un edifici que també havia caigut durant el terratrèmol del 1985. “¡Este sitio està maldito!“, exclamava. No serà que aquesta maledicció, de la qual suposadament la fàbrica n’havia estat objecte, són les mateixes omissions i actuacions criminals de l’Estat? Aquest lloc maldito, seguia causant cert magnetisme cap als veïns que quedaven atrets pel solar i el rodejaven observant cap al buit. En apropar-s’hi, una veïna explicava com sentia que en aquell lloc, la terra continuava tremolant. Poden els no-llocs transformar-se en espais per la memòria col·lectiva?
