Ciudadanos Autoconvocados va ser un dels principals organitzadors de la multitudinària manifestació del passat dilluns 23 d’abril, que va tenir lloc a Managua i a les principals ciutats del país. Després de sis jornades d’intenses protestes i violents enfrontaments per les reformes de l’Instituto Nicaragüense de Seguridad Social (INSS), de res va servir que el dia abans Ortega fes un pas enrere revocant el decret. Els nicaragüencs i nicaragüenques saben com fer una revolució, tenen experiència derrocant dictadors, i ja n’estan farts. Els darrers 11 anys de corrupció liderats per la parella presidencial Daniel Ortega i Rosario Murillo, del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), han dut la població a una situació límit.
“Daniel, Somoza, son la misma cosa”
Així, els manifestants expressaven que ja no els importa que els dirigents del país siguin sandinistes, més aviat senten que la seva traïció és inadmissible: que siguin precisament els que van guanyar la revolució els que ara ofeguen el poble. Molts s’identifiquen encara amb el sandinisme revolucionari, però no pas com a orteguistas. Es manifesten amb un “Viva Nicaragua!” rabiós, per la llibertat que ha estat segrestada durant massa temps. L’esperit del poble unit contra la dictadura als anys 80 s’ha revifat, els records resten encara vius i les ferides són recents. Senten que Ortega actua ara com ho feia la guàrdia somocista; no esperaven veure un altre cop aquesta violència i, de fet, aquesta desestabilització sacseja d’una manera colpidora la memòria col·lectiva d’un poble que va patir, però que mai es va rendir.
“Estic protestant perquè estan fent el que volen sense respectar la constitució. Amb la més mínima protesta, et maten. No vull viure en un país així”, explica el Luís
Luís, emprenedor nicaragüenc de 30 anys explica: “Jo no sé res de política, sóc un nica més que fa el seu treball i surt amb els seus amics. Estic protestant perquè estan fent el que volen sense respectar la constitució. Amb la més mínima protesta, et maten. No vull viure en un país així. No el vull per les meves nebodes, la meva família, els meus amics. El poble nicaragüenc no mereix això. Vaig a fer tot el que pugui perquè això millori”.
Els estudiants lideren les protestes
El moviment estudiantil, que forma part de la que semblava ser l’apàtica generació post revolucionària de Nicaragua, és precisament qui va començar les reivindicacions per defensar els drets dels i les pensionistes per les reformes de l’INSS: “La nostra protesta és pacífica, no és per cap partit polític, és per Nicaragua i els nicaragüencs, volem que revoquin la reforma i que se’n vagin”, deia Sergio, un dels estudiants tancats a la UPOLI (Universidad Politécnica).
El compromís dels universitaris ha commogut els més veterans, que se senten orgullosos d’una joventut que vol treballar per tenir un futur i que és conscient –coneixent la història del país– que s’han de mobilitzar si volen aconseguir canvis reals. L’error dels Ortega-Murillo: reprimir-los amb una violència que ha sobrepassat qualsevol límit.
“Van començar abusant de la natura amb l’incendi de la Reserva Indio Maíz, i la gota que va vessar el got va ser quan van tocar els meus pares. El govern els anava a treure de la seva pensió perquè els poguessin atendre als hospitals. Ells ja són jubilats i això no em sembla, perquè els que estan al poder han robat una gran quantitat de plata; roben i roben, construeixen amb els diners del poble coses que només són per ells… això em va fer explotar. Vaig sentir que tinc dret d’expressar-me lliurement i, en aquest moment, van matar a un amic a les protestes. A mi em va agafar la policia i em va colpejar com si fos un criminal”, relata el Luís.
Els nicas estan frustrats, cansats, enfadats, i el seu bon humor inesgotable s’ha transformat en un incendi que serà difícil d’aturar. La tan desitjada caiguda del que ja anomenen “dictadura” ha tingut la seva analogia en l’ensorrament dels Árboles de la vida (els chayopalos, en al·lusió a la vice-presidenta Chayo Murillo); escultures metàl·liques repartides per tota la ciutat de Managua que simbolitzen el saqueig al qual el país ha estat sotmès els darrers anys. Un dels manifestants, Alberto, professor de 49 anys, deia: “Tirarem a terra els chayopalos. Cauran com va caure el caval de Somoza” –en referència al derrocament de l’escultura del dictador durant la revolta del 79, “mai vaig creure que veuria caure els chayopalos… això els enfadarà moltíssim… hi haurà represalies”.
63 assassinats i desenes de desapareguts
Les principals víctimes de la violència del govern contra les protestes per les reformes han estat els estudiants. El mort més jove tenia 15 anys. Les organitzacions estudiantils van començar les manifestacions de forma pacífica, i la manera en què el govern ha massacrat la joventut del país ha deixat absolutament perplexes a la resta de ciutadans, que els donen ple suport.
Els universitaris han estat més d’una setmana atrinxerats a la UPOLI, enfrontant-se sense armes a una policia nacional que actua amb total impunitat amb el suport de les Juventudes Sandinistas
Els universitaris han estat més d’una setmana atrinxerats a la UPOLI, enfrontant-se sense armes a una policia nacional que actua amb total impunitat amb el suport de les Juventudes Sandinistas (JS), aplicant una repressió brutal que s’ha estès a la majoria de ciutats del país, acompanyada de l’extorsió de civils i la censura dels principals mitjans independents. En Luís explica: “La meva experiència és traumàtica; mai m’he sentit tant violat, ni tan reprimit, ni tan trist, ni tan enfadat, perquè ens estan matant, d’un dia per l’altre. Ens han tocat la ferida tants anys, a poc a poc, fins que ja no podem més”.
Així mateix, les inesperades aparicions públiques d’Ortega per abordar la crisi, criminalitzant el jovent estudiantil que està arriscant les seves vides, han dut els nicaragüencs a afirmar que aquesta crisi no acabarà aquí. Laura, comunicadora social, deia: “Jo no sé com evolucionarà tot això, però aquests crims no poden quedar impunes. Als meus 32 anys de vida no he vist a tanta gent indignada sortir al carrer, ja no podem més, no volem aquesta violència, han de marxar i pagar pel que han fet”. De fet, asseguren que les protestes ja no són per les reformes i que la revocació del decret no és suficient; volen que els Ortega-Murillo marxin.
Amb el país paralitzat, barricades als carrers i comerços sense abastiment, l’explosió social es podria haver evitat permetent manifestacions pacífiques. Però els nicaragüencs senten que l’arrogància dels governants i la falta de diàleg han provocat aquesta situació. De fet, just després que Ortega oferís diàleg i demanés la pau durant el seu segon discurs, la policia va atacar els estudiants de la UPOLI. El resultat va ser de tres estudiants morts i diversos ferits.
En un context de gran incertesa, les protestes dels estudiants continuen cada dia i la manifestació multitudinària del dilluns 23 al centre de Managua es va repetir diumenge 29 d’abril, rere les etiquetes #QueSeVayan i #SOSNicaragua. Van sortir al carrer famílies, gent gran, col·lectius de l’empresa privada, de metges i de treballadors de la maquila, en un clam per la democràcia i la justícia.
Molts asseguren que la sang dels seus joves no s’ha vessat per res. Volen la parella presidencial fora del govern. D’altres opinen que serà necessari construir estratègies polítiques per a poder generar canvis reals, tal com explica el Luís: “Sé que un grup de joves està començant un moviment per canviar tot això. Són joves que se senten com jo. És un moviment pel bé de la població de Nicaragua i el principal punt és treure Ortega”.
