La primavera va arribar nevant aquell any, ho recordo perfectament. El dia precís en què començava la nova estació ens vam despertar amb carrers blancs i un vent gèlid a la cara. Era 2018, tu tenies nou anys i estaves nerviosa perquè us canviàveu de casa. En cert sentit, ens passava a tots una mica igual, estàvem nerviosos, com si intuíssim els dies que vindrien. Que si recordo què estava fent jo i què va passar? Han passat només 10 anys, Emma, és clar que ho recordo i puc ajudar-te amb el treball de carrera. D’acord, t’ho explico ara resumit i ja demà quedem i aprofundim.
La tarda en què enviaren a presó al candidat a la investidura i a quatre diputats més, els núvols s’omplien d’aigua, tu muntaves caòticament les caixes de la mudança i jo feia una classe de sevillanes. Recordo perfectament que en acabar una veïna va proposar que anéssim un dia a la Feria d’Abril, que així la trauríem de casa, i que aquell comentari em va entristir, vés quines coses de recordar. Perdona, és cert, això no és explicar-ho de forma resumida. Doncs res, que en sortir al carrer vaig saber que sí, que els havien empresonat. Va ser una tristor diferent a l’anterior, va ser una tristor freda, de plom, com els núvols que veia engrandir-se sobre meu. Aquella nit es van trencar i gairebé va ploure tot el cap de setmana.
Queia aigua, queien hòsties des del matí següent: en forma de discurs d’odi per part de la cap de l’oposició; en forma d’esquenes de ferro de diputats que llavors encara es deien socialistes i ni es van girar a mirar les famílies dels presos
Queia aigua, queien hòsties des del matí següent: en forma de discurs d’odi per part de la cap de l’oposició; en forma d’esquenes de ferro de diputats que llavors encara es deien socialistes i ni es van girar a mirar les famílies dels presos (sí, després t’ho explico, però és cert, es deien socialistes); en forma de cops de porra contra la gent mobilitzada dels CDR i, és clar, també en forma d’empresonament de Carles Puigdemont i d’ordre de detenció per a Clara Ponsatí, qui dies abans en una entrevista, que encara recordo, va tenir la decència de dir que moltes coses les havien fet malament com a govern anterior, que no havien estat a l’alçada de la gent ni de l’esperit de l’1 d’octubre. I es quedava coses al pap, es notava, que per sort en els propers mesos va poder treure ella i els altres.
A partir d’aquell funest cap de setmana, dirigents i membres del que seria el nou front democràtic pels drets civils i les llibertats de Catalunya, amb les formacions independentistes i els comuns, van reconèixer errors, dubtes i alguna misèria. Fins i tot algunes que eren incapaços d’explicar-se del tot i simplement deixaven obertes sobre la taula, per veure si ara que encetàvem noves maneres de reconèixer-nos, algú donava amb alguna clau que expliqués segons què. Costa de creure però així va ser, per sentit de país, com els hi agradava dir, o per sentit pràctic o simplement perquè estàvem tots i totes tocats. D’aquest sincerar-se van sorgir noves maneres de fer política i relacionar-se amb la societat. No, no, aquest front no va formar govern llavors. El formaren finalment i com van poder Junts per Catalunya i ERC durant un parell d’anys.
Sí, és veritat que en aquell primer moment l’independentisme es veia com retrocedint, però al final i a la llarga, ja ho saps, no va ser així. Van ser -han estat- uns anys d’ubicar-se de nou, en els quals a molts els va caldre repetir-se el que ja sabíem: havíem marxat ja, no hi havia volta enrere, però trigaríem anys a materialitzar-ho, no es trenca un règim com el Reino de España de la nit al dia ni de la llei a la llei, per molt podrit que estigui. Tampoc amb una revolució de somriures, sinó, més aviat, passant un calvari.
No es trenca un règim com el Reino de España de la nit al dia ni de la llei a la llei, per molt podrit que estigui. Tampoc amb una revolució de somriures, sinó, més aviat, passant un calvari
El calvari i les victòries que seguiren ja ho recordes o ho has estudiat: es va activar seriosament la campanya antirepressiva internacional, amb mobilitzacions com les aturades de país i les vagues generals, les marxes a Madrid i Brussel·les i la solidaritat que es va teixir amb lluites d’arreu, fossin d’alliberament nacional o pels drets civils i democràtics. Aquells mesos, els CDR tornaren a enfortir-se, amb gent que havia deixat d’anar-hi i nova gent, i altres moviments socials i sectorials, no necessàriament independentistes fins a aquelles dates, ja no van poder evitar prendre partit i defensar les llibertats i els drets civils. Sí, sí, les hòsties seguien caient, però m’has dit que t’ho haig d’explicar en clau positiva i en mode resum, per això t’ho explico així. I ja ho saps, els presos van acabar sortint en llibertat a finals d’aquell mateix any o el següent.
Denunciar els atacs a la democràcia va ser feina col·lectiva del dia a dia, jo encara no m’explico com ho vam saber a peu de carrer sense provocar enfrontament en clau de meitats que remetessin al maleït univers de les identitats, com desitjava el nacionalisme espanyol. Suposo que fou possible perquè, a la fi, s’estaven dedicant molts esforços a donar forma a allò que havíem escoltat tants cops d’eixamplar la base. Vam entendre que no volia dir incloure partits impossibles de fer encabir en la defensa del dret a l’autodeterminació i la construcció de la república. Tampoc volia dir fer nous votants oferint-los estima perquè sí. Es tractava de fer acció política com l’esquerra en qualsevol context hauria de fer: arremangant-se, oblidant el món de les idees i la retòrica i posant la vida quotidiana de tots i cadascú de nosaltres, amb les seves condicions materials i vitals, al centre de tota reivindicació i fer-ho apoderant les classes populars. Sí, és clar, d’aquesta manera ho van fer només les esquerres.
No ens esperàvem a tenir ja aquell nou Estat, sinó que anàvem tibant i eixamplant el marc estrany en què ens movíem en aquells anys, per tal d’aconseguir conquestes, més enllà del marc institucional, i naixeren les noves institucions socials pròpies
Dúiem temps sentint que calia fer com el PSUC als setanta a les perifèries. El problema era que ja estaven asfaltats els carrers, construïdes les escoles i la xarxa de busos era més o menys operativa. Però, ai, teníem tants altres fronts concrets i d’una complexitat tal que apuntaven al centre mateix del model econòmic i social en què vivíem. Els primers temes en què es va treballar, braç a braç amb els col·lectius i moviments socials que venien de lluny treballant-hi, van ser habitatge, pensions i feminisme. Després, si no recordo malament: treball digne, renda bàsica i drets de les persones migrants. Van passar a ser tots ells qüestions d’Estat, és a dir, qüestió de República. I no ens esperàvem a tenir ja aquell nou Estat, sinó que anàvem tibant i eixamplant el marc estrany en què ens movíem en aquells anys, per tal d’aconseguir conquestes en aquests àmbits i, més enllà del marc institucional, naixeren les noves institucions socials pròpies i a cop de pràctica quotidiana i proximitat es va anar eixamplant aquella base. I després va ser quan ja va ser possible la república pròpiament, quan en l’àmbit internacional ja no podien suportar més aquest problema i quan a Espanya va passar tot allò que va passar.
Però, Emma, demà t’ho explico amb més calma si vols… Ara haig de tornar al passat. Sí, ja t’has adonat que tot això és trampa i que he vingut a 2028 només a agafar oxigen… El cert és que ara mateix sóc en aquell cap de setmana del 24 i 25 de març de 2018 i que m’ofego. Sort d’aquesta fugida, deu anys endavant, sort de tenir-te per explicar-t’ho, sort de les coses que encara poden sortir mig bé.
