Quins fets són noticiables? Que és notícia? Una fossa comuna de 200 immigrants llatinoamericans, morts durant la seva travessia per un desert de Texas, ho és, o no és prou d’entreteniment? Un estudi sobre l’expansió de l’ús de drones i la consegüent legitimació d’assassinats durant la presidència d’Obama, desacredita massa la seva imatge de transparència i justícia social? Són el tipus de plantejaments que es fan els grans mitjans de comunicació, i d’aquesta manera estan al servei del poder, sovint inspirats per un patriotisme mal entès.
Aquesta és la crítica que es fa des del documental Tots els governs menteixen als grans mitjans de comunicació, als quals s’assenyada de preocupar-se principalment per les xifres de negoci pensant en els inversors, els mercats i els anunciants, com qualsevol empresa. Les seves direccions no han de tenir necessàriament més sentit ètic o moral que els dirigents de la indústria de gas, del petroli o del tabac. “Els periodistes que es preocupen per la veritat, s’acaben convertint en un problema per a la direcció”, explica Chris Hedges, ex corresponsal de The New York Times. “Si realment t’importa el que passa a Gaza, a Sarejevo o a El Salvador, tal com era el meu cas, no pots mentir per encobrir l’opressió, les atrocitats i el genocidi. Però automàticament et tillen de polititzat”.
Noam Chomsky dóna solidesa al documental quan analitza la subtilesa d’aquest mecanisme de control, que ell anomena “la construcció del consentiment”. Segons el filòsof nord-americà, “un periodista no sent pressió o censura directa, no hi ha ningú que, d’amagat, esborri el que escriu. Pot dir el que vulgui, mentre accepti i es faci seu el marc d’acció, el concepte d’objectivitat que el sistema indueix com una mena d’ortodòxia. Ara bé, si un s’allunya molt d’aquesta conformitat, és rebutjat”.
El periodisme independent ha d’estar fora del sistema
Aquest rebuig el van viure els periodistes dels mitjans independents que donen el seu testimoni durant gran part del documental. Són reporteres de Democracy Now!, The Intercept, The Young Turks o Rolling Stone. Totes han punxat la façana de falsa objectivitat dels grans mitjans, que al final del dia han de satisfer els seus anunciants. No han volgut acceptar aquestes regles i han decidit estar fora del sistema. Defensen la coherència d’un model de periodisme independent, que treballa des de la consciència i que busca una relació a llarg termini amb el públic basada en la confiança. Jeremy Scahill, periodista independent de The Intercept, enfatitza la importància de no tenir vincles amb el poder corporatiu: “Fins que no acceptem el fet que fa temps hi va haver un cop d’estat, un cop silenciós amb el qual les empreses van assumir el control de la tria dels líders d’aquest país, res no podrà canviar. Qualsevol president dels Estats Units, per molt boig que sembli durant la campanya, torna a la cleda un cop que es comença a reunir amb l’estructura de poder i les agències d’intel·ligència”.
Jeremy Scahill: “Fins que no acceptem el fet que fa temps hi va haver un cop d’estat, un cop silenciós amb el qual les empreses van assumir el control de la tria dels líders d’aquest país, res no podrà canviar”
Les possibilitats d’Internet de crear mitjans amb relativament pocs recursos va permetre que el periodisme independent d’investigació ressorgís, i d’aquesta manera fer reviure l’esperit del periodista nord-americà I. F. Stone, font d’inspiració de la nova generació de periodistes independents. Conegut com Illy Stone i considerat el pare del periodisme d’investigació, va posar en marxa la seva pròpia revista, molt influent als anys 50 i 60, des de la qual va mantenir una línia molt autònoma, crítica amb el poder. Va destapar diversos escàndols, com la falsa excusa per començar la guerra del Vietnam, amb un estil que xocava amb el consens dominant. Una de les frases célebres de Stone diu: “Si hi ha un problema al govern, una premsa lliure ho descobrirà i se solucionarà. Però quan hi hagi un problema amb la premsa, el país se n’anirà a orris”.
Trump, recuperat pel sistema
En una conversa amb la Directa, el director del documental, Fred Peabody, es mostra esperançat que aquest no sigui el cas dels Estats Units. “La gent està cansada de les èlits que estan al timó des de fa dècades, i l’elecció de Trump n’és una expressió. Trump va ser el candidat contra la casta, encara que això només va durar fins al dia de les eleccions, ja que un cop elegit, el sistema no ha tingut problemes en aprofitar-lo a favor seu. Els ciutadans amb idees progressistes comencen a despertar-se i mobilitzar-se, perquè una part d’ells es va adormir en l’era Obama”.
Tots els governs menteixen dóna la paraula a periodistes independents que relaten fins on arriben les influències de les estructures de poder en la societat nord-americana. Peabody admet que encara són petits, amb pressupostos limitats i no arriben a un gran públic. Però “poden ajudar a obrir els ulls de molta gent, i la generació jove d’americans ja ho està fent”, conclou.
