Toni Morrison no es diu Anthony de naixement, sinó de baptisme cristià. El 18 de febrer del 1931 els seus pares posen de nom a la seva segona filla Chloe Ardelia Wofford. Ambdós havien nascut a estats surenys, Alamaba i Georgia respectivament, i migraren al Nord, on es van conèixer. Morrison és novel·lista, assagista, editora, professora universitària i va ser nomenada professora emèrita a la Universitat de Princeton, una de les institucions de la Ivy League.
Avui, amb 87 anys, segueix impartint conferències i participant en converses i taules rodones humanistes; escoltar la seva veu profunda, pausada i plena d’una intel·ligència àcida, sovint per igual causa rialles i fa contenir la respiració. Morrison, tant en els seus actes públics com en la intimitat de les seves novel·les, no té pèls a la llengua: anomena i assenyala, descriu sense restriccions, s’endinsa en les foscors més profundes i amagades, per arrencar de sota terra tots els ingredients d’unes novel·les de ficció, però emmirallades en la Història.
Els seus textos, exquisits en el llenguatge i vius de col·loquialitat, atrapen en la lectura i guanyen matisos, textures i aromes si es llegeixen en l’anglès original. A les seves històries, les dones tenen papers transcendentals. Una àmplia gamma de personatges que mostren la diversitat de vivències i respostes que expliquen què és ser racialitzada, durant i després la Gran Diàspora de l’esclavatge que segrestà milions de persones a l’Àfrica, i que perpetuà aquest segrest amb la seva descendència durant diverses generacions.
Morrison, tant en els seus actes públics com en la intimitat de les seves novel·les, no té pèls a la llengua: anomena i assenyala, descriu sense restriccions, s’endinsa en les foscors més profundes i amagades
Però si algú pensa que Morrison no és tan brillant en els seus personatges masculins, s’equivoca de ple: a més de les Pecola, Sethe, Denver, Pilate, Ruth, Polly… a qui donà vida, també és d’enorme transcendència com construí personatges rics, diversos i variats, que donen veu als negres lliures i esclaus. Macon Milkman, els homes de Sweet Home, Guitar, Colly… Morrison parla de les relacions entre ambdós gèneres, interseccionats per la violència, l’opressió, el racisme, l’origen, la classe…
I, òbviament, passat, present i futur són afectats i determinats pels dictàmens 一volàtils, indolents, cruels, violents, injustos– de les persones blanques. No són protagonistes dels relats, sinó aquella segona anella de personatges que esdevenen engranatges de la trama. Còmplices, ignorants, indolents, si no directament perpetradors i culpables.
Morrison crea una literatura feta per ser llegida en veu alta, que s’arrela en el poder ingènit de l’storytelling popular. Els diàlegs frescos, intensos, carregats de matisos on allò que no es diu té un pes abismal, amb les sonoritats diverses i marcades pel passat d’uns accents que són a voltes perseguits, a voltes desitjats. Les diferències d’una unió d’estats tan gran com un continent, entre uns Nords i uns Suds (en plural, ja que cada territori és un microcosmos sociopolític), entre unes ferides històriques i uns llegats familiars que sempre, sempre, retornen 一perquè mai han marxat.
La integració racista i colonial a un estat dels Grans Llacs.
Quan tenia uns dos anys, el propietari de la casa que llogaven va calar foc a la llar mentre la família era dins, perquè els pares no havien pogut pagar la renda
Morrison neix a Lorain, Ohio, un estat del nord-est dels EUA situat a la regió dels Grans Llacs que voreja la frontera amb el Canadà. És eminentment blanc i la majoria de la població té ancestres europeus, descendents dels migrants i expatriats. En el pic del colonialisme europeu al territori americà, Ohio era una de les rutes fortes dels “pioneers” en el seu camí envers l’Oest arrabassant terres i recursos a les poblacions natives 一fins a expulsar-les amb la Indian Removal Act el 1830. Malgrat que Ohio va prohibir l’esclavitud i va ser integracionista, això no l’eximí de pràctiques colonialistes i racistes. Irònicament, el seu nom prové de la llengua nativa Seneca, prenent la paraula ‘ohi:yo’, que vol dir “gran riu” o “ampla riera”.
Encara avui és un estat amb un índex alt de desigualtat. La família de Morrison, de classe treballadora, visqué en carn pròpia la pobresa imperant: quan ella tenia uns dos anys, el propietari de la casa que llogaven va calar foc a la llar mentre la família era dins, perquè els pares no havien pogut pagar la renda. Davant d’aquesta situació, els pares rigueren per no deixar que el propietari, a més de llevar-los la llar els hi robés la dignitat. Van transmetre a Morrison una herència cultural, en la llengua i en la narració de contes tradicionals híbrids del llegat afroamericà, habitats per fantasmes i plens de cançons, música i dansa.
Llevadora de la literatura i l’escriptura afroamericana
Morrison experimentà per primera vegada la segregació racial per se el 1949, quan es traslladà a Washington D.C. per estudiar a la històrica universitat negra Howard University. Allà descobreix els autobusos, les cafeteries, els serveis públics, les fonts… separades per a persones blanques i negres. Després de graduar-se en Llengua i Literatura Anglesa i de fer un màster a la Cornell University, als anys 50 dóna classes a la Texas Southern University i després retorna a la seva alma mater com a professora.
Es casa i es divorcia, prenent el cognom Morrison que serà la seva signatura com a autora. Després de la separació, el 1965 comença a treballar com a editora a L.W. Singer, una subdivisió de l’editorial Random House, a Siracusa, Nova York. Dos anys més tard s’incorpora a la branca principal d’aquesta editorial, sent la primera dona afroamericana que ocupa una posició sènior com a editora en el departament de ficció.
És el 1967 i aquesta posició professional obre les portes no només a la mateixa Morrison, sinó a què la literatura afroamericana prengui volada. Va jugar un rol vital en promoure autors i autores negres, tant dels EUA com d’Àfrica 一per exemple, amb la col·lecció Literatura Africana Contemporània. Va alimentar una nova generació d’autors afroamericans, pel que li devem no només les obres que ella va escriure, sinó també tots els llibres que va ajudar a néixer. D’altra banda, impulsà també la no-ficció: va editar i publicà les autobiografies del boxejador Muhammad Ali i de la lluitadora i activista Angela Davis.
En la seva òpera prima, Morrison aborda un dels mecanismes més perversos de construcció del racisme: aquell pel qual les persones oprimides acaben interioritzant el menysteniment dels seus opressors
Mentrestant, alhora que treballava i cuidava dels seus dos fills, Toni Morrison nodria i donava a llum la seva primera novel·la, The Bluest Eye, publicada el 1970, quan tenia 39 anys. Localitzada a la seva ciutat natal, Lorain, eminentment blanca i d’orígens anglosaxons o d’Europa de l’Est, l’heroïna tràgica de la història s’emmiralla en els ulls blaus de les nenes blanques, de les nines blanques, per trobar resposta als seus patiments i les violències que pateix. En aquesta òpera prima, Morrison aborda un dels mecanismes més perversos de construcció del racisme: aquell pel qual les persones oprimides acaben interioritzant el menysteniment que els seus opressors els hi dediquen. D’aquí l’odi als cabells naturals, en pro d’un pentinat allisat, o el rebuig a la pell fosca i la cerca de llaços matrimonials que “aclareixin” la descendència;
“És més tràgic i deshabilitador quan s’accepta aquest rebuig com a legítim, com a evident”, escrivia Morrison en una edició més recent de l’obra. “The Bluest Eye era el meu esforç per saber parlar sobre això; sobre com en el seu desig” per canviar els seus iris i aconseguir un blau com el cel als ulls, “hi havia implícit el racisme internalitzat”, l’autoodi, la determinació que ella era lletja per ser negra. “Encara ara em pregunto com algú aprèn això”, s’interroga l’autora, posant el focus en la responsabilitat de la mirada blanca, racista, que ha fet creure a milions de joves que tenien menys valor, que no eren dignes, per ser negres.
Després arribà Sula, una novel·la nominada al Premi Nacional de Literatura, on Morrison aborda l’amistat entre dones negres, i Song of Solomon, que va generar un gran clamor arreu. Aquesta tercera obra és plena del llenguatge ric i profund del sud, intensament musical i poètic, amb un gran protagonisme de les cançons, que esdevenen personatges de ple dret, recollint tot allò que la Història (amb majúscules) amaga i oblida.
El 1983 deixa el món editorial per dedicar més temps a la literatura, combinat amb les classes que segueix impartint a universitats. Es trasllada a viure a una casa-vaixell al riu Hudson de Nova York. Escriu Tar Baby (1981), d’arrels caribenyes amb inspiració de fàbules populars, on la narrativa gira entorn una història d’amor i desequilibris. El 1987 arriba la seva obra més destacada i revolucionària: Beloved.
‘Beloved’, història de realisme màgic es nodreix de la sang, violentament o silenciosament vessada per l’esclavitud, que fa créixer un arbre de desigs, dolors, dols i decisions
La història neix gràcies a un descobriment que Morrison va fer durant la seva època d’editora. Morrison va liderar l’equip que compilà els materials pel The Black Book (1974), una antologia de fotografies, il·lustracions, assajos i altres documents de la vida negra als EUA des dels temps de l’esclavitud fins a la dècada dels 70. En els mesos de la investigació, va descobrir la història real d’una dona esclava afroamericana, Margaret Garner, que va intentar escapar però va ser capturada per caçadors d’esclaus fugitius. Davant l’amenaça de retornar a l’esclavatge, Garner va matar la seva filla de dos anys, però no va poder suïcidar-se abans que l’apressessin. A Beloved, Morrison recrea el retorn d’un fantasma mort en situació similar. Aquesta història de realisme màgic es nodreix de la sang, violentament o silenciosament vessada per l’esclavitud, que fa créixer un arbre de desigs, dolors, dols i decisions.
A partir d’aquí, compon una trilogia sobre la història afroamericana, l’amor, les violències… tot plegat, una cerca, construcció i celebració de l’autoestima arrencada i denegada durant segles. Parlem de Jazz (1992), clarament nodrida pels ritmes d’aquest gènere musical negre, i de ‘Paradise’. Durant uns anys es dedicà a l’escriptura de guions teatrals i retornà a la novel·la el 2003, amb Love, i el 2008 publicà A Mercy. El 2010 perdé un dels seus fills, que va morir a causa d’un càncer pancreàtic; això aturà durant un temps la seva novel·la Home, que estava escrivint aleshores. Finalment, la publicà el 2012, convençuda que el seu fill no hauria volgut que la seva pèrdua posés un punt final a l’obra literària de la mare. L’onzena novel·la d’aquesta prolífica autora va sortir el 2015, sota el títol God Help The Child.
Una llarga llista de reconeixements
L’escriptora canadenca Margaret Atwood –recuperada recentment al panorama públic gràcies a la seva obra The Handmaid’s Tale– escrigué al New York Times que la “versatilitat i l’espectre tècnic i emocional de la senyora Morrison sembla no tenir límits. Si hi havia algun dubte sobre la seva posició com una preeminent novel·lista americana, de la seva o de qualsevol altra generació, Beloved ha emmudit aquests dubtes”. Una altra gran escriptora, l’afroamericana Maya Angelou, va sumar-se a una protesta de 48 crítics i escriptors negres, per reclamar que aquesta obra guanyés el prestigiós Premi Nacional de Literatura l’any 1988. “Malgrat l’estatura internacional de Toni Morrison, encara ha de rebre el reconeixement nacional que mereixen els seus cinc anys de producció de grans obres de la ficció”, escrivien aleshores en un comunicat.
Tenien raó, perquè dos mesos després l’obra guanyava el Premi Pulitzer a la ficció i un American Book Award. El 1993 Morrison rebia el Premi Nobel de Literatura, sent la primera dona negra en rebre aquest premi. Una llarga allau de medalles, premis i reconeixements van seguir aquest guardó. Però, tot i que va promoure dues autobiografies transcendentals per la història afroamericana, ella mateixa ha refusat escriure sobre la seva vida. Potser perquè ja l’ha reflectida prou en les seves obres que, malgrat no ser memòries, sí que beuen dels seus més de 80 anys d’experiències nord-americanes, amb un peu a la primera meitat del segle XX i un altre al segle XXI.
