Ara fa 81 anys, les catorze víctimes identificades de la fossa de Porreres entraren per la porta principal del cementeri acaramullades de dues en dues dins una carrereta que servia per traginar herba. Uns moments abans, el cap de l’escamot falangista deia: Podeu baixar! Quedareu aquí! Llavors els veïnats de Porreres escoltaven la descàrrega de les bales. Morien tots, ningú es va salvar. Ahir, Tomàs Seguí Seguí, Pere Vallespir Amengual, Joan Canyelles Capllonch, Rafel Cifre Torres, Llorenç Coll Sastre, Baltasar Moyà Bauçà, Gabriel Ferriol Gelabert, Joan Losa Campomar, Mariano Galiana Galiana, Guillem Frau Moragues, Gaspar Macià Ventaloni, Miquel Ques Torrens, Ignasi Picornell Femenias i Jaume Capò Amengual sortiren per la porta gran del cementeri de Porreres d’on mai no havien d’haver entrat.
Diuen que la justícia, si és lenta, mai no és justa. Així i tot, a l’ambient que es vivia aquest diumenge al cementeri de Porreres hi havia un cert sentiment d’assossegament. Les tasques d’exhumació dutes a terme a finals del 2016 per part de l’equip de la Societat Aranzadi arribaven al seu punt culminant amb el retorn de les restes dels republicans afusellats a les seves famílies; tard, massa tard.
Es respirava un ambient de reparació col·lectiva, la del poble de Porreres, conegut durant els anys negres de la guerra civil pels seus funestos escamots falangistes
Mitja hora abans de començar l’acte, el cementeri de Porreres ja era incapaç d’assumir l’allau de cotxes que arribaven per participar en la cerimònia. Localitzats, exhumats i identificats, els cossos de 14 lluitadors assassinats fa 81 anys per defensar la llibertat i la democràcia, aquest 14 de gener de 2018, tornaven a casa.
També es respirava un ambient de reparació col·lectiva, la del poble de Porreres, conegut durant els anys negres de la guerra civil pels seus funestos escamots falangistes que assassinaven a sang freda a la part de darrere del cementeri, i que ara retia col·lectivament un homenatge a aquestes víctimes, assassinades i humiliades en aquell mateix espai. Un passar compte històric amb la part més obscura de la història porrerenca.
La primera fase d’exhumació de les fosses comunes del cementeri de Porreres acabà amb l’extracció de 55 cossos; d’aquests se n’han pogut identificar ja catorze gràcies a les mostres d’ADN aportades pels seus familiars.
L’acte començà a les 11.30 del matí, moltíssima gent s’arremolinava a les portes del cementiri per veure l’entrega, igual que una bona representació del govern que no volia perdre’s l’oportunitat de fer-se la foto en un moment tan important. 40 anys tard, això sí, i la presidenta del Govern, Armengol, s’encarrega de recordar-ho i demanà disculpes per aquesta tardança, dient que no podia ser que en una democràcia s’hagués esperat tant en fer un acte de reparació com aquest. Obviava una cosa important, l’estat espanyol no és democràtic i els seus pilars descansen sobre la humiliació i befa a les víctimes de la república mentre els descendents de Franco continuaven enriquint-se gràcies a la seva obra. No està de més recordar que no fa gaire va morir Carmen, filla de Franco, amb una fortuna estimada de més de 600 milions d’euros que va repartir entre els seus cinc fills.
La primera fase d’exhumació de les fosses comunes del cementeri de Porreres acabà amb l’extracció de 55 cossos; d’aquests se n’han pogut identificar ja catorze gràcies a les mostres d’ADN
Després dels parlaments dels polítics de representants de Memòria de Mallorca i dels familiars de les víctimes arribà el moment culminant. Els fèretres de les víctimes desfilaren des del tanatori cap a les portes del cementiri, enmig d’una tancada ovació per part de tots els assistents. Aquells que acabaren dins la fossa, amb crits, enganys (els feien creure que els duien a alliberar) humiliació i odi, en sortien enmig d’aplaudiments i mostres de reconeixement. Un per un, els fèretres foren entregats a les famílies enmig de l’emoció general i també de certa ràbia pel moment en què arriben, quaranta anys tard. Per fi rebien la reparació que mereixien ells i les seves famílies. Però hi havia un punt d’amargura en tot allò: “Està molt bé que ho facin, però si ho haguessin fet abans, mumare també ho hauria vist i estaria ben contenta”, deia una de les familiars de Llorenç Coll, una de les víctimes. Molts es queixaven del fet que els familiars més directes de les víctimes de la repressió van morir sense haver vist la dignificació dels seus.
Les restes sortiren en comitiva cap als diferents cementeris dels pobles de procedència de les víctimes. Els estudis històrics de la fossa, encapçalats per l’historiador porrerenc Bartomeu Garí, calculen que hi ha enterrats en fosses del cementiri porrerenc entre 130 i 140 víctimes de la brutal repressió falangista que seguí al cop del 1936. La resta de cossos estan pendents d’una segona fase d’exhumació, ja que molts es troben davall d’un aparatós bloc de nínxols construïts després a sobre per tapar les vergonyes; s’estan tramitant els permisos necessaris per a l’enderrocament i recol·locació d’aquests nínxols permetent l’exhumació de les fosses que queden.
Els estudis històrics de la fossa, encapçalats per l’historiador porrerenc Bartomeu Garí, calculen que hi ha enterrats en fosses del cementiri porrerenc entre 130 i 140 víctimes de la brutal repressió falangista
A hores d’ara hi ha dotze víctimes que no han estat “ni certificades ni descartades, i queden 29 cossos pendents de ser reclamats i per als quals des de la Conselleria de Cultura i Participació, que gestiona la localització i excavació de les fosses comunes a les Balears, es demana la col·laboració de familiars de desapareguts, per tal de poder anar avançant en la identificació.
Encara queden milers de cadàvers amuntegats de qualsevol manera, a cementiris, carreteres, pous o cunetes d’arreu de Mallorca i l’estat espanyol. No volien remoure les coses, deien, mentre els familiars de les víctimes seguien patint la humiliació; no hi ha diners també, ens deien, mentre la fundació Francisco Franco seguia creixent regada amb diners públics.
Ara s’ha d’exigir que es continuïn les tasques d’exhumació a la cinquantena de fosses que encara hi ha a Mallorca, i als centenars escampades arreu de l’estat. És una tasca justa i necessària i més tenint en compte que els hereus dels quals van perpetrar aquella aberració, segueixen asseguts orgullosos a les seves cadires del congrés o del senat. Acabar amb l’herència del franquisme, aquesta seria la vertadera reparació que mereixen tots els damnificats.
Article publicat originalment a l’Aguait.
