Un dels elements que hem incorporat en els discursos dels moviments socials aquests últims anys és el de les cures. Ha sigut gràcies als feminismes i, per a mi, en el temps que vivim, és el concepte més trencador junt amb el de la interseccionalitat. Dels dos ens queda molt per aprendre i per interioritzar, i crec que, en part, és perquè els dos demanen temps. A mi almenys, a mesura que vaig entenent de veres tot el que volen dir, quan estic preparada per a incorporar-los, em cal fer espai a dins, em cal revisar, desfer certeses que tenia d’abans i amb les que aquests conceptes no poden conviure, i eixes certeses estan lligades a altres…
Però parlant de les cures, aquests dies que envolten al 8M pensava en com de bé sabem gastar aquesta paraula i tots els seus derivats en l’àmbit de l’activisme, com de bé queda en les convocatòries, en els debats, que bé que encaixa pràcticament en qualsevol discurs. Quina sort haver arribat a aquesta paraula, sí. Però, no penseu que algú mirant des d’un altre planeta deu estar desconcertat?
De vegades em pregunte si mantindre les exigències i els ritmes impossibles dels moviments socials contemporanis respon a una mena de sentiment d’heroïcitat que ens costa admetre
Jo al meu voltant només sent declaracions de com estem d’ocupades, d’angoixades, amb el cap i el cos en mil faenes alhora. Parle especialment de l’àmbit de l’economia social i de la militància, on sempre hi ha coses a fer i on sempre hi ha un punt (o molts) de precarietat que hi afegeix tensió. Me’n recorde sempre de la “teoria de l’uf” de Lolita Chávez, activista del poble quitxé de Guatemala. Ella diu que nosaltres ací diem “uf” tothora perquè pensem tant les coses que ens cansem fins i tot abans de fer-les. Ja arribem cansades a fer-les, encara que sabem com fer veure a la resta que tot està bé. A la resta i a nosaltres mateixes, un esforç que també cansa.
Entenc que això és una característica del moment que vivim, la falta de temps, l’obsessió per optimitzar-lo amb infinites eines, artefactes i antídots. Sembla que hem de ser eficients per a sentir-nos bé. Ens ha tocat habitar una part del món en un moment concret, i tampoc la gent que rebutgem aquesta forma de vida obsessionada amb la productivitat ens salvem de caure en les seues dinàmiques i ritmes que, a més a més, són contagiosos. Però és que això no forma part del que volem canviar? Ens agrada viure així? Dediquem part de la nostra vida a un objectiu col·lectiu, emancipador, i això ho pot revestir tot d’una capa de justificació perquè és urgent un canvi social i polític, aleshores continuem en el cercle, en el bucle. De vegades em pregunte si mantindre les exigències i els ritmes impossibles dels moviments socials contemporanis respon a una mena de sentiment d’heroïcitat que ens costa admetre perquè encaixa en un arquetip anacrònic que reuneix moltes coses que critiquem: poder amb tot, sacrificar-se per la causa, sentir-se imprescindible. I això no té molt de transformador.
Estic segura que també en eixos espais d’improvisació i distensió jauen reflexions, idees, connexions d’un tipus concret que són fonamentals per a tot el que volem construir
La realitat és que el normal és no saber ni poder aguantar molt de temps aquesta situació sense que el cos que ens sosté comence a fer senyals de vulnerabilitat. On són les cures? Només estan en els articles que llegim i compartim perquè ens han emocionat? Amb això ja sentim que les practiquem? Clar que la contradicció és inevitable i fins i tot necessària, però crec que, si existeix, sempre està bé intentar parar atenció a tot el que amaga.
Quan vaig llegir l’última columna de Marc August Muntanya vaig pensar en tot el que ens perdem sense escletxes en la nostra agenda, sense més buits, sense més pàgines en blanc. Sense dedicar-nos temps, cadascú com vulga, o dedicar-li’l a la gent que estimem. Perquè, a banda que siga imprescindible per a mantenir la salut dins d’uns mínims, estic segura que també en eixos espais d’improvisació i distensió jauen reflexions, idees, connexions d’un tipus concret que són fonamentals per a tot el que volem construir.
Incorporar les cures com a pràctica i no només com a discurs és un repte personal i col·lectiu que col·lisiona amb aspectes estructurals, aleshores és evident que el sistema no ho facilitarà
Lolita té un argument més per a trencar aquest bucle que ens ofega. Si tant ens cansen algunes activitats i reunions, millor no hi anem perquè duem mala energia als espais i així no es pot moure res de bo. Les ancianes de la seua comunitat dirien que millor passar-se un ou pel front per tal de canviar l’energia. Siga com siga, és evident que quan estem bé i amb predisposició, tot va d’una altra manera en els espais de creació i de decisió. Ens quedem molt més satisfetes del que hem pogut aportar.
No tinc cap recepta, la veritat. Quan he gosat dir que no a alguna responsabilitat o tasca per qualsevol d’aquests motius, tampoc m’he sentit còmoda donant-me l’enhorabona. Dir que no, posar límits sense culpabilitat, hauria de ser el que toca, no quelcom extraordinari. Incorporar les cures com a pràctica i no només com a discurs és un repte personal i col·lectiu que col·lisiona amb aspectes estructurals, aleshores és evident que el sistema no ho facilitarà. Vull pensar que la contradicció és una etapa en qualsevol fase de canvi i que estem en camí. Aquest aspecte particular, les cures, és tan personal que per a avançar podria ser inspirador simplement imaginar com seria per a cadascú normalitzar-les.
