Huit del matí. Els telèfons fan foc i en poc més d’una hora centenars de persones es mobilitzen. Altres, moltes que no hi són, senten una necessitat quasi física de ser, de posar el seu cos en la immediatesa d’una resistència que es vol creativa per defensar el que per a moltes és casa. Fa poc més d’un mes es va desallotjar el CSOA l’Horta que ha fet de recer a una estimulant efusió de la vida política autònoma a València i al país i, que al mateix temps, ha sigut estímul i responsable d’esta explosió.
Però no és el centre social l’únic encarregat d’este esclat polític. Són més els espais i les persones que fan de València una ciutat que busca trobar-se a si mateixa. Un municipi que, després d’algunes generacions, torna a viure diferents iniciatives, pràctiques, moviments i pensaments crítics amb la idea de ciutat competitiva que va arrasar i aïllar als que s’hi oposaven. Hui conflueixen relats i es consoliden iniciatives que, des de diferents paradigmes i tradicions, volen reapropiar-se de la ciutat.
València, després d’algunes generacions, torna a viure diferents iniciatives, pràctiques, moviments i pensaments crítics amb la idea de ciutat competitiva que va arrasar i aïllar als que s’hi oposaven
Com els que fan de la defensa del territori i de la recuperació de l’horta elements quotidians en el dia a dia, que amb la seua acció irriguen i vertebren, com si foren séquies, els barris amb la comarca, i la història amb la cultura, en una reapropiació dels lligams amb el món rural que es fa present als comerços i a les taules. Són també les resistències que es creen des de les llars que ixen als carrers. És l’economia cooperativa social i solidària que busca fer-se un lloc, encara i sense cap suport de les institucions de govern, en una terra en la qual el cooperativisme ha tingut rellevància històrica, i encara té presència social. O la forta implantació del feminisme que s’ha reapropiat de la ciutat per fer d’ella un concepte femení, no només en sentit gramatical, i plenar-la de vida i reproducció.
Si repassem l’anteriorment assenyalat, podem distingir trets en comú a totes elles en la reivindicació de comunitats humanes alegres i càlides, és a dir, com a recers i llocs de drets, en fi, com a llars. Així, veiem una localitat que des d’uns anys enrere ha trobat, en la reivindicació del dret a la ciutat i en un quefer singular i municipalista, l’espill on mirar-se. La reapropiació d’allò que ens fa humans, d’allò que fa digna la vida: de les vivendes, dels carrers, dels barris i del territori; d’una economia que es vincule i compte amb la terra; i de l’espai per fer-lo segur i estimulant, per prenyar-lo de feminisme i suport mutu.
Xarxes que s’aterren en els districtes de la ciutat i que a poc a poc arriben a cada vegada més racons, com si fora el reg a manta que banya a pleret el terra mentre acompanya el camí que marquen els cavallons
D’exemples en tenim molts, l’assemblea feminista i EntreBarris són dos i molt significatius. Xarxes que s’aterren en els districtes de la ciutat i que a poc a poc arriben a cada vegada més racons, com si fora el reg a manta que banya a pleret el terra mentre acompanya el camí que marquen els cavallons. Quasinstitucions que busquen reapropiar-se de drets, de carrer i de suport mutu; i que en eixa cerca sembren vida.
Ho veiérem quan en el confinament van sorgir diferents xarxes d’aliments. L’experiència, a banda de mostrar una alta capacitat creativa en moments d’estrés, també ens en va ensenyar d’altres, com que les confiances dins dels barris es creen amb la quotidianitat i l’acció pròxima, i que les iniciatives i el suport mutu es poden estendre d’una manera més consistent quan es nodreixen d’un relat i d’unes pràctiques organitzades. També es va poder albirar el potencial emancipador de connectar organització autònoma, suport mutu i sobirania alimentària, i de la mateixa manera es van fer més transparents les mancances que minven la capacitat de les diferents organitzacions: la dificultat per generar estructures estables o la falta de confiança amb les veïnes, que es va reflectir tan necessària i que ens recordava la poca presència en la quotidianitat de la vida comuna.
Si la conjunció d’allò que és transversal amb el que és pròxim pareix que funciona, introduir una última variable, l’habitualitat, permetria endinsar-se en el pit de la ciutat
Trobe que és un encert cercar en la transversalitat que atorga el dret a la ciutat la confluència en xarxes més profundes i complexes. Nogensmenys, encara s’ha d’aprendre a participar del dia a dia de la vida comuna dels barris, per a fer del comú i l’activitat que sorgeix d’allò vinculat a l’autonomia, realitats presents en l’imaginari i la pràctica col·lectiva. Aleshores, si la conjunció d’allò que és transversal amb el que és pròxim pareix que funciona per generar perspectives àmplies i per a estendre’s com una taca d’oli per la ciutat, introduir una última variable, l’habitualitat, permetria endinsar-se en el pit de la ciutat. És a dir, fer de la constel·lació de pràctiques fugaces actuals, institucions populars igualitàries i igualadores, espais oberts que es convertisquen en comuns que arrastren, com arrossega l’aigua de la mediterrània, i que interpel·len, com s’adrecen els músics d’arreu el País valencià, a un subjecte ampli que trobe en estes una extensió de les seues llars.
Fa poc més d’un mes, a les onze del matí, tres hores després dels primers avisos de desnonament, la gent es reapropià del CSOA l’Horta. Va estar unes hores alienat per la SAREB mitjançant la mediació de l’Estat, però el dret a la ciutat es va fer molt visible i la comunitat recuperà un espai que fa barri, ciutat i País. La vida dibuixada per moltes mans que no renuncien a ser amos de cada vegada més àmbits de la seua vida. D’això en saben molt en este centre social que s’ha constituït en caixa de ferramentes dels diferents subjectes emancipadors. En símbol i també en clau i pany que ha facilitat la integració de diferents moviments socials que, a poc a poc, es transformen en un quefer dinàmic i aglutinador de relats crítics, subjectes i models, coordinat, ample i estimulant. I és que, companyes, les tempestes venen de sud, per València, i de continuar fent-se les coses com els últims anys, es pot esperar qualsevol cosa. Esteu avisats, ací estem.
