La ciutat d’Homs no pot amagar les seves ferides. El paisatge urbà és, en si mateix, una declaració de dolor. En ple centre de la ciutat, carrers bulliciosos i plens de vida s’intercalen amb d’altres devastats. En el millor dels casos, es tracta d’esquelets d’edificis amb parets i sostres arrancats, modelats pels barrils explosius plens de metralla que el règim llençava des d’helicòpters. En els pitjors, esplanades plenes de muntanyes de runes que en el passat havien estat cases, explica el veïnat.
És el preu que va pagar la ciutat per les seves massives protestes a partir del març del 2011, que li van valdre el sobrenom de la capital de la revolució siriana. A la popular plaça del rellotge s’hi reunien desenes de milers de persones, que cantaven himnes en contra del règim de Bashar al-Assad, conduïts per l’exfutbolista Abdel Basset Al-Sarout i l’actriu Fadwa Suleiman. Era un missatge poderós: ell, musulmà sunnita; ella, musulmana alauita, la mateixa confessió de l’Islam a la qual pertany el clan dels Assad. “Un, un, un, el poble sirià és un”, entonaven plegats. I això confrontava de ple la narrativa promoguda pel règim de Bashar Al-Assad que assegurava que els opositors eren “terroristes” i “islamistes”. Homs va ser un dels primers llocs on es va respirar llibertat. I unitat.
La Hala va ser una nena de la guerra, acostumada a acomiadar-se cada setmana d’amics i familiars
La Hala Dallah, de 22 anys i activista de l’organització Harmony, rememora aquells primers mesos del 2011 com un somni, i això que era una infant. Encara recorda l’esclat de joia dins la seva família. Però l’ofensiva del règim per a reprendre el control de la ciutat va desembocar en anys de ferotges combats. De bombardejos sobre els barris opositors. De setge i mort. La Hala va ser una nena de la guerra, acostumada a acomiadar-se cada setmana d’amics i familiars. Quan finalment, el 2017, les forces d’Al-Assad es van imposar del tot i els rebels van abandonar el darrer barri que controlaven a Homs, la por a l’altre i el recel silenciós entre comunitats confessionals van romandre.
Ara, com en aquells primers compassos revolucionaris, Homs torna a ser de nou un mirall per a la resta de Síria. Un laboratori. Situada al centre del país, en una estratègica posició per a les rutes comercials regionals, la ciutat ha estat històricament una de les més diverses de Síria. Té una majoria de població sunnita, la branca de l’Islam predominant al món i també al país. A la vegada hi ha una important presència de les minories cristianes i musulmanes alauites. A més, ha patit una violència i una destrucció que no han vist ciutats com la mateixa capital, Damasc. És, doncs, una Síria en miniatura. Si el model de convivència funciona, pot marcar el camí. Si, en canvi, augmenta la divisió i la violència entre grups confessionals, pot contagiar altres parts del territori.
L’origen de la divisió
Durant dècades el règim dels Assad va alimentar de manera discreta i molt efectiva el sectarisme latent. Li servia per a controlar a la població. Va afavorir a la minoria alauita, que havia patit marginació i pobresa, per tal de garantir-se’n la lleialtat. Els membres d’aquesta confessió —la mateixa del clan familiar del dictador- tenien millors oportunitats de trobar feina a l’exèrcit i l’administració pública. Això va alimentar una sensació de greuge entre la població sunnita. Aquest sentiment es va exacerbar durant els anys de conflicte.
“Creixes escoltant que si vas per tal carrer et dispararan o et segrestaran per ser qui ets o pel grup al qual pertanys. Quan això és el teu dia a dia, t’ho acabes creient”, explica la Hala Dallah, des del pati d’una tradicional casa centenària, situada al centre històric de la ciutat. S’hi accedeix a través d’un edifici de pisos sense encant. Al voltant de l’amagat patí, hi ha diverses habitacions on s’hi pot practicar escultura, pintura o, fins i tot hi ha un petit cafè amb pagament invers (no hi ha preus, cadascú paga el que pot). És la seu d’Harmony, una organització creada el 2019 com un espai segur de trobada per a les habitants de la ciutat, on la diversitat sumi i no es percebi com a motiu d’amenaça.
El missatge de la por no va calar en el cas de la Hala. “La meva generació, especialment, estem cansades d’aquest discurs. Ens asseiem juntes, sabem que no som tan diferents. Hi ha més coses que ens uneixen, que no pas que ens separen. Entenc que les anteriors generacions ens diguin el contrari. Van passar coses dolentes i el règim va jugar aquesta carta per a separar-nos. Però això no vol dir que estigui disposada a acceptar-ho”.
El missatge de la por no va calar en el cas de la Hala. “La meva generació, especialment, estem cansades d’aquest discurs. Ens asseiem juntes, sabem que no som tan diferents”
A Homs, hi ha barris segregats confessionalment. Fins ara, explica, “la majoria, independentment de la mida que tinguessin, només tenien una entrada i una sortida, en els quals hi havia check-points. No podies marxar o moure’t lliurement. Feien servir aquesta carta perquè tinguéssim por dels altres i dels diferents”, explica la Hala.
Precisament per tot això, era important que la seu d’Harmony estigués en un espai accessible des de tots els racons de la ciutat, detalla la Hala. A la ciutat vella “tothom hi té un lloc”, assegura. “El barri en si és una barreja de religions i classes socials”.
A part dels tallers d’escultura i pintura, s’hi fan concerts i recitals de poesia. Des de la primera exposició artística que van organitzar, el 2020, tenien clar que “el fet important no era el que s’hi exhibia, sinó el procés”. L’objectiu era seure conjuntament, parlar i conèixer-se. “Vam treballar molt per construir pau”, recorda.
En aquest sentit, destaca la darrera exposició, que es deia Beyond Colours, en què s’explicaven deu històries reals a través de diverses disciplines artístiques. “Va ser un primer pas terapèutic: gent de totes les edats i de diferents contextos s’abraçava i plorava. Estàvem unides per l’aflicció. Hem normalitzat el dolor, perquè tothom ha passat per coses terribles. Cada casa té una història pitjor que l’anterior. El missatge que volíem transmetre és que no estem sols”.
Gestionar la transició
La presa de la ciutat per part de les forces rebels, a inicis de desembre del 2024, va ser pacífica i no hi va haver violència ni actes de revenja, tal com temien molts veïns. “La transició es va gestionar molt bé pels dos costats”, opina la Hala.
Tanmateix, la preocupació ha tornat a la ciutat. Primer, per alguns casos de violacions dels drets humans, que haurien estat comesos per grups armats contra persones alauites, amb denúncies de segrestos i assassinats. Per exemple, al gener, es va produir una operació militar a diversos barris de la ciutat per a arrestar a oficials de l’antic règim, acusats de crims de guerra. Però activistes d’organitzacions denunciaven que durant la batuda, membres de les forces de seguretat van cometre abusos contra els detinguts, tots homes i alguns d’ells civils.
Però el que ha marcat un punt d’inflexió van ser les massacres que van tenir lloc a inicis de març a les regions costaneres del país, contra població civil alauita de Latakia i Tartús. El detonant va ser una insurrecció de forces lleials a l’antic règim. En la resposta grups armats en l’òrbita del nou govern van assassinar al voltant d’un miler de persones en quatre dies.
“Després dels fets a la costa, la situació és molt complicada. Fins llavors, jo era la més optimista del món. No estic d’acord amb el nou govern, però tenia l’esperança que tot seria millor que amb Assad”, assegura la Hala, que ara està preocupada pel futur del país.
Als barris de majoria alauita, com el d’Al-hadara, hi ha blocs de formigó al final de cada carrer que impedeixen el pas de vehicles. Serveixen per a protegir els habitants d’aquests carrers, però també per a dificultar la fugida dels criminals de guerra vinculats a l’antic règim, en cas de batudes.
“No hi ha seguretat, hi ha segrestos, i hi ha armes. Aquí la gent té por, i per això estem tancats a casa”, diu un comerciant
Quan van començar les massacres a la costa, forces de seguretat del nou govern van protegir els accessos dels barris amb presència alauita d’Homs per evitar incidents. Va funcionar, però, així i tot, el veïnat té por. “No hi ha seguretat, hi ha segrestos, i hi ha armes. Aquí la gent té por, i per això estem tancats a casa”, diu un comerciant que prefereix mantenir l’anonimat i es nega, per precaució, a publicar una fotografia del seu local. Tot i que el negoci de pipes d’aigua va bé, vol marxar del país. “Si algú de nosaltres es queixa ens acusen de ser un foulouls -un partidari de les dictadures-, un assadista”.Per a ell, mantenir els check-points als barris és positiu. “Ens dona seguretat”, opina.
La botiga està situada en un dels principals eixos comercials del barri, una zona habitualment bulliciosa fins a altes hores de la nit. Però les últimes setmanes, els comerços tancaven d’hora. Recentment, les forces de seguretat els han demanat que obrin fins a les 22 h de la nit, amb la garantia que patrullaran per protegir-los. L’objectiu de les autoritats és retornar, com més aviat millor, la sensació de normalitat a la ciutat.
Uns carrers més enllà, la Rima Elias surt de l’església amb les seves dues filles adolescents. No està especialment preocupada, la vida, per a ella i la seva família no ha canviat gaire. “El problema principal és que no sabem quin futur ens espera ni cap a on anem”, diu mentre les mira. “Està molt bé parlar de pau, però hem de veure com s’aterra”. Assegura que el seu edifici és un exemple de com podria ser la vida a la ciutat, amb persones de totes les comunitats i ben avingudes. I critica algunes de les noves faccions que han arribat a la ciutat amb l’alliberament que, considera, porten idees extremistes.
“Tots tenim un petit dictador dins nostre”
En Farouk Wafak té 28 anys, és metge i està acabant l’especialitat en psiquiatria. És un dels pocs professionals d’aquesta branca en una ciutat traumatitzada pel conflicte. Per ell, la revolució tot just ha començat: “La població alauita necessita sentir que viu en pau. Sabem el que vol dir això perquè hem viscut amb aquest sentiment durant 14 anys. Per què, doncs, no els estem ajudant a fer que se sentin segurs?”, es pregunta. Actualment, treballa ajudant els ex-presos a recuperar la seva vida fora dels centres penitenciaris d’Al-Assad. És un altre dels reptes de futur de Síria.
“La revolució no va ser només contra Assad, era contra tot un sistema injust”, recorda el jove doctor. “Hem de fer una revolució contra el sistema, per defensar els nostres drets i dignitat com a persones. Però hem viscut 53 anys dins del règim dels Assad. I això porta conseqüències per a tothom. Tots tenim un petit dictador dins nostre”.
Parlar i escoltar
Per fer front a aquesta situació i evitar la segregació, des de diferents grups de la societat civil s’han promogut sessions de diàlegs, on persones de diferents comunitats puguin trobar-se i acostar posicions. Una de les persones que n’ha organitzat, és l’Etab, activista de 37 anys, que prefereix no donar el seu cognom. “A l’inici ens presentem, i deixem uns minuts perquè si algú té quelcom que li preocupa, ho pugui parlar. No és teràpia professional, sinó suport psicològic col·lectiu”, explica. I prossegueix: “Després abordem els temes de discussió, com per exemple, què passa avui al carrer, el Diàleg Nacional, o la declaració Constitucional”.
Per fer-ho, compten amb una figura de mediador o un facilitador que condueix la sessió. Al final es recullen les propostes de solucions, s’assenyalen els errors, es busquen els punts en comú i s’apunten les divergències en què encara cal treballar. “També s’intenta crear una visió consensuada de manera que ningú se senti fora”, detalla l’Etab. De moment, des de la caiguda de l’antic règim —a principis de desembre— n’han pogut organitzar sis. Però des de les massacres a Latakia i Tartús, i amb l’arribada del ramadà, l’activitat ha baixat, explica. “Al principi tothom era molt optimista que les coses anaven pel camí just, però recentment tothom té por. Ara és el principal sentiment”.
Un altre que va participar en una de les primeres trobades intercomunitàries és en Tareq Badr Khan. Proper al nou govern, ho va fer a proposta d’un amic d’origen alauita, amb qui havia compartit períodes de presó, per l’activitat opositora d’ambdós. “Vam tranquil·litzar als assistents alauites, que tenien por. Vam concloure que allò important era que hi hagués rendició de comptes per aquells que havien comès crims i que hi hagués llibertat d’expressió”.
Originari del barri d’Al-Khalidiyah, en ple centre de la ciutat, en Tareq va ser dels que va emprendre el camí cap a l’exili al nord-oest del país —sota control opositor—, quan el règim va recuperar la ciutat. Amb la caiguda d’Al-Assad, ha tornat a Homs, però no ho ha pogut fer a casa seva, en ruïnes com la majoria de les de la seva zona. Aquí i allà, enmig dels edificis destruïts, un balcó amb roba estesa, una façana amb les finestres col·locades de nou en el seu marc, unes flors a una entrada. Signes d’una vida que a poc a poc va tornant a uns carrers polsegosos.
Línies invisibles que divideixen la ciutat
“La destrucció a Homs parla de la separació entre comunitats”, explica el politòleg sirià-català, Gabriel Garroum. Les línies invisibles que divideixen la ciutat estaven molt clares dins la ment dels perpetradors. Cada morter era un missatge de càstig i de rebuig dirigit a una comunitat determinada. “Mostrava un caràcter sectari evident”. És, doncs, un element que cal que es tingui molt present a l’hora d’afrontar una reconstrucció material, imprescindible per a la reparació i la reconciliació.
“Si no tenim en compte que reconstruir materialment una ciutat està totalment relacionat amb com reconcilies les comunitats a escala sociopolítica, podem arribar a situacions en les quals, en comptes de reparar políticament, el que fem és enfortir i fins i tot inscriure en aquesta nova ciutat les tensions que hi havia anteriorment. I això, òbviament, ho ha d’abordar un govern que, amb tots els dubtes i amb tots els recels, està presumiblement intentant articular una Síria diferent de la d’Al-Assad”, afirma.
Després d’un procés de diàleg nacional —precipitat a finals de febrer— i l’aprovació d’una constitució massa presidencialista, que van generar més preocupació que entusiasme entre la societat civil siriana, l’anunci del nou govern de transició els ha ofert un cert alleujament. Entre els ministres hi ha àrabs, kurds, musulmans i cristians, sunnites, alauites i drusos. També hi ha diverses figures independents, entre les quals l’única dona. Un dels principals reptes que tenen al davant és la pobresa, que afecta nou de cada deu persones a Síria, segons Nacions Unides. I la falta de feina, és especialment preocupant entre els joves.
“Homs va ser la capital de la revolució el 2011. Ara molts esperem que es converteixi en la capital de la pau”, reflexiona l’Etab
Això pot tenir un efecte en la reconciliació, tal com argumenta l’Etab: “Els joves, especialment els que han perdut la feina o no van a la universitat, passen el dia a les xarxes socials, on es difonen discursos de l’odi i notícies falses, que contribueixen a escalar les tensions”. Per això, una de les activitats que ofereix el seu grup són formacions professionals bàsiques gratuïtes, en matèries vinculades a les noves tecnologies o, per exemple, de manteniment de telèfons mòbils. D’una banda, els obre les portes a trobar una feina amb què contribuir econòmicament a les famílies. De l’altra, “el fet que el jovent surti al carrer, s’obri a la ciutat i vagi al centre de formació, trenquem amb el cicle de la por”.
Mentre entitats i població civil treballen per la reconciliació, el país mira amb expectació el que passa a la ciutat. “Homs va ser la capital de la revolució el 2011. Ara molts esperem que es converteixi en la capital de la pau”, reflexiona l’Etab. Una pau que es contagiï per tot Síria.
