Fa temps que pense en com posar paraules als darrers mesos, a la sensació de viure un genocidi en directe mentre fem scroll. Com posar paraules a veure nens i nenes demanant ajuda, demanant menjar mentre els tirs els acacen. Com posar paraules a la ignomínia i, també, a aquesta sensació de no poder fer res, de no saber què fer.
Fa dos anys, de fet setanta, que un poble, el palestí, intenta sobreviure a una “guerra” que és en realitat un extermini planificat per l’imperialisme més descarnat. Mentrestant la resta del món, sobretot Europa i els seus aliats, han mirat cap a altra banda, fins que ja no ha pogut fingir més.
La ciutadania ha estat sempre amb Palestina, des d’Irlanda fins al País Valencià. Des de París fins a Roma. I sembla que la protesta i la solidaritat són ja imparables. La gent està omplint carrers i places, fa boicots, exigeix mesures reals als seus governs; protesta en concerts, demana els artistes que es posicionen, boicoteja esdeveniments esportius (quin orgull veure les etapes de La Vuelta de la Vergonya plena de banderes, de gent amb pancartes). Les xarxes socials van plenes de cartells, de reels… de missatges a favor de Palestina i en contra del genocidi a Gaza.
Cada dia és més complicat que un actor, un músic o un esportista no haja de respondre sobre què pensa del que està passant a Gaza. I això és una victòria dels moviments socials, de moviments com el BDS, de tants i tants anys de treball i de conscienciació. De no haver abandonat mai els carrers. I qui ho intenta, creient que així s’escaparà de les mirades de la resta de la societat, se’l considera un col·laborador de la barbàrie. No ens enganyem, encara hi ha molts intel·lectuals, famosos, escriptors o cineasta que intenten fer com que si no es pronuncien sobre el tema no passarà res. El temps dels indiferents, també als Països Catalans, està arribant a la fi. Qui encara hui amb milers de morts, amb milers de nens i nenes assassinats, amb una fam provocada, amb centenars d’escoles, hospitals i refugis arrasats, intenta justificar l’Estat d’Israel serà condemnat per la història. No hi haurà absolució possible. No oblidarem els seus silencis.
Malgrat alguns silencis incomprensibles, el poble ha escollit. I com va escriure el gran poeta de Burjassot (a qui aquest setembre se li han tornat a dedicar nits plenes de poesia i de reivindicació, en alguns llocs com Burjassot amb un record especialment per Palestina):
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Així que sí, escollim decididament caminar per la veritat, per la justícia i per la vida. Caminem, decididament, al costat del poble palestí.
