Moltes vegades em ve aquesta pregunta al cap – I tu, de què vius?- i sol ser sempre després de crítiques. No a mi, que quasi no me’n fan —vull dir a la cara—, de crítiques en general. Gent que malparla d’uns i altres, gent que fila tan prim que només ells poden veure el que cusen (quasi com l’emperador aquell, que anava despullat). Gent a qui mai no podràs satisfer, perquè: si fas, és que no consultes, i si no fas, és que no vols quedar malament en ningú… Actuen com els sabocs (Caprimulgus ruficollis) aquesta gent: mai els trobes enlloc, i quan te’ls trobes, deixen ben clar que hi són. Cap ací, cap allà, per davant dels morros, per sota de les cames si cal. No saps mai cap a on van (segurament ni ells). Canten poc però quan canten, només se’ls escolta a ells. Omplint tot l’espai auditiu, que et quede clar que hi són, de tot saben i a tothom coneixen. D’eixe? No t’enamores. D’aquell? Ja no se’n recorda quan anava descalç. Eixe vi? No val res, el que està de putamare és un que jo conec que fan allà a un celler perdut de no sé quin poble (mai serà res contrastable), mai converses objectivables, tot sempre molt subjectiu i clar subjectivat pel setciències que ora, pontifica i sentència. Quina ràbia em fa aquesta gent!
M’he adonat que aquesta és la classe de gent que més mal d’esquena em produeix. No sé si us passa, però a mi la impotència, la incapacitat per enraonar-hi i la meua discapacitat per acceptar que aqueixa gent té el mateix dret a opinar que Saramago, que a més a més no té cap obligació de parar-se a escoltar els meus arguments (ni els de Saramago, per moltíssima raó que puga tindre) em fa pols. La frustració que em provoquen em fa bullir la sang i em note com em puja una escalforeta pel bescoll que acaba per punxar-me la base del crani i d’ací directament, la ira m’esclata a les lumbars. És així, aquesta gentola em fa malbé l’esquena. Em fan rampa al cul i clar, bote i em rebote!
Actuen com els sabocs (Caprimulgus ruficollis) aquesta gent: mai els trobes enlloc, i quan te’ls trobes, deixen ben clar que hi són. Cap ací, cap allà, per davant dels morros, per sota de les cames si cal. No saps mai cap a on van (segurament ni ells)
No diré qui, però un d’aquests (en aquest cas, és més una puput (Upupa epops) d’aquestes) va estar l’altra nit per casa. Era una nit molt emotiva, amb un objecte lloable i alhora inevitable: Enguany el premi Vicent Ventura (que atorguen la Universitat de València, la Universitat Jaume I de Castelló, juntament amb alguns sindicats, la Unió de Llauradors i Ramaders i la Unió de Periodistes valencians) es va fallar en favor de Josep Pitarch i de l’Escola Infantil La Lluna. Les dones d’aquesta mítica i emblemàtica escola infantil de Castelló de la Plana van voler celebrar-ho a casa nostra, en un intent per reproduir l’acte institucional celebrat a València, una manera de dur el premi i la cerimònia a casa i també – per què no?- d’apropar la cultura i el món universitari al món rural. Un honor i un goig per a nosaltres escoltar, a part del jurat, les raons per atorgar-lo i a les treballadores de l’escola explicar perquè estaven tan emocionades… Ha estat un premi a la constància i també a l’atreviment: enguany fan 25 anys d’història i tots sabem que, com aquests darrers, respecte a la llengua n’hi ha hagut pocs. Jonathan Penalba acompanyat de Pere Ródenas i Hèctor Peropadre van posar la cirereta i per si era poc, després de sopar, encara ens van fer un “batre” perquè tremolaren fins i tot les pedres de la paret del mas, gràcies!
Cap d’aquestes dones treballadores (sòcies i no sòcies) portarà mai cap Mercedes ni tan sols un BMW. Si l’arribaren a portar, no tindria res a veure això amb el jornal que es guanyen a l’escola, però el somriure que es dibuixa a les seues cares no el veig en altres mestres i professors i professores que sí que porten aqueixos cotxassos tan enlluernadors. Aquestes mestres, les de La Lluna no tenen un pàrquing de xiquets, ni una bressola on mantenir les feres unes hores. No, el que tenen és una escoleta on els xiquets i les xiquetes aprenen en la diversitat i en el respecte a l’altre, on fa 25 anys que els nens tenen experiències amb la terra i l’horta. Ara ja és més habitual i si ho és, això és degut, en bona mesura, a què unes pioneres que volien treballar tal com eren, tal com sentien i, a més a més, en la seua, en la nostra llengua, van lluitar per fer-ho possible. N’han passat de dures, moltes més que de madures, segurament, però sempre al peu del canó, sense defallir, i ara els toca collir els fruits. Molts xiquets i xiquetes que han passat per l’escola formen ara part de la que serà, o potser ja ho és, “l’avantguarda” de la nostra cultura, des de les escoles, els instituts, la ciència, o els escenaris. Ja comencen a tornar el que devien; a compartir el que conscientment o inconscientment van aprendre. Ben segur que a aquestes dones les han criticat i molt, que si no és escola pública (on estaven!!??), que si no obrien prou aviat, que si tancaven massa d’hora…
Els xiquets i les xiquetes aprenen en la diversitat i en el respecte a l’altre, fa 25 anys que tenen experiències amb la terra i l’horta. Ara ja és més habitual i en bona mesura és degut a què unes pioneres que volien treballar tal com eren, tal com sentien i en la seua llengua, van lluitar per fer-ho possible
Elles han sabut viure el seu treball com una extensió més de la seua personalitat, hi han integrat la seua filosofia i la seua llengua, la mostra, la de tots i totes, en el seu treball. A hores d’ara, això potser no és tan estrany, però vés i pregunta a tots eixos (i eixes) que tant pelen. Potser estan tant més amargats i amargants que les carxofes, perquè s’han de passar un terç de la seua vida fent una cosa que, en el millor dels casos, “ni fu, ni fa”, i en molts altres, directament, no els agrada.
Constants com els xots, alegres com els rossinyols, omnipresents i refiladores com els grills, així són les dones de La Lluna. Són la primavera del nostre poble i nosaltres vam estar encantats de ser, per unes hores, colonitzats per la seua il·lusió. Gràcies companyes!
