Quan una s’identifica com a “advocada feminista” solen activar-se una sèrie d’idees, imatges i associacions molt allunyades del potencial contingut de l’etiqueta. En l’imaginari col·lectiu “advocades feministes” són aquelles companyes que es dediquen gairebé en exclusiva a la defensa de dones, sobretot en qüestions relacionades amb les violències masclistes.
Així, si assessores, defenses i representes indistintament homes i dones, o et dediques a altres branques del dret que no siguin el dret penal i/o el de família, és possible que hagis de donar explicacions sobre l’ús de l’adjectiu “feminista”. Fins i tot pot passar que hagis d’explicar que diversifiques les teves àrees de treball per convicció política i no per garantir la teva sostenibilitat econòmica. Sembla que alguna cosa que tenim més o menys assumit en altres contextos -que el feminisme per ser transformador ha de lluitar contra totes les opressions-, no acaba de transcendir en l’exercici del dret; molt menys el feminisme entès com a canvi de paradigma a l’hora d’enfocar una professió extremadament patriarcal.
El compromís de l’advocacia feminista ha de ser amb totes les persones excloses socialment o vulnerabilitzades per un sistema d’opressions complex que estratifica basant-se en classe social, raça, origen, gènere, orientació afectiva i sexual
Comencem pel més obvi: el compromís de l’advocacia feminista ha de ser amb totes les persones excloses socialment o vulnerabilitzades per un sistema d’opressions complex que estratifica basant-se en classe social, raça, origen, gènere, orientació afectiva i sexual, entre altres circumstàncies sociopolítiques. Assessorar, acompanyar i / o representar persones excloses del mercat laboral perquè puguin accedir a permisos penitenciaris o de residència i treball, pot ser igual de feminista que dedicar-se a la violència de gènere.
I diem “pot ser” perquè l’exercici del dret pot ser extremadament patriarcal, amb independència dels col·lectius amb els quals treballem. En aquest sentit, el que hauria de definir-nos com advocades feministes és, a més del que fem, com ho fem: com ens relacionem amb les persones que assessorem i entre companyes, com definim el nostre lloc en la lluita per la transformació social, i com canviem l’exercici de la professió creant alternatives al model patriarcal d’advocat. Tot això és el menys obvi, però també el més interessant políticament.
Així doncs, advocacia feminista és aquella que, partint del reconeixement de l’enorme poder que tenim les persones amb formació jurídica, intenta buscar fórmules per trencar amb aquesta asimetria informacional entre advocada i client que tant es presta a l’establiment de relacions de dependència i/o poder. Més enllà de la tan gastada reivindicació de transparència – no hi ha pàgina web de despatx en què no aparegui la paraula, inclosa la nostra -, advocacia feminista és la que procura apostar per la creació de relacions horitzontals que permetin no només que les persones entenguin els processos jurídics en els quals es troben immerses, sinó que a més s’apropiïn dels mateixos i siguin les protagonistes de la presa de decisions.
L’advocacia feminista és aquella que, partint del reconeixement de l’enorme poder que tenim, intenta buscar fórmules per trencar amb aquesta asimetria informacional entre advocada i client
Respecte al nostre lloc en la lluita per la transformació social, l’advocacia feminista hauria de qüestionar la sobredimensió del nostre paper i la seva instrumentalització per obtenir el nostre tros del pastís en el mercat de l’activisme jurídic; també hauria de ser crítica (i autocrítica) amb com i perquè utilitzem les xarxes socials, les rodes de premsa i les trucades de -però també a- els mitjans de comunicació per no alimentar i reproduir la imatge, profundament desapoderadora de la ciutadania, de l’advocat-salvador. En moltes ocasions, el que hem de dir no és res que no puguin expressar per si mateixes les i els protagonistes dels processos. Seria convenient, també, que l’advocacia feminista impugnés la utilització de les persones, no ja per trobar el nostre espai com a professionals, sinó a favor d’interessos suposadament elevats i desinteressats com una determinada causa política.
El model d’advocat-salvador és un model d’èxit professional androcèntric per res compatible amb la descentralització de la feina productiva i la sostenibilitat de la vida. És competitiu, solitari i poc solidari. Per tant, una advocacia feminista no hauria de trepitjar companyes de professió, ni usar tàctiques pròpies de llop de Wall Street per obtenir un cas mediàtic o ocupar tots els espais i recursos possibles expandint com una empresa capitalista. L’advocacia feminista no hauria de menysprear el torn d’ofici. L’advocacia feminista hauria de buscar fórmules d’organització del treball els més sostenibles possibles: que qüestionin l’absoluta disponibilitat que se’ns pressuposa i s’espera de nosaltres, i distribueixin la responsabilitat dels casos entre companyes per fer-la més sostenible. Una advocacia feminista no hauria d’explotar als seus passants, voluntàries i advocades en pràctiques “perquè totes hem passat per aquí”.
El que s’ha exposat són només uns pocs exemples del que podria formar part d’un model transformador d’advocacia; un que no enarbori la defensa dels sectors socialment exclosos i vulnerabilitzats, al mateix temps que reprodueix pràctiques pròpies de sistema contra el qual diu lluitar. El feminisme anticapitalista, antiracista i anticapacitista, amb la seva aposta per la superació de totes les formes d’opressió i explotació, és clau per identificar què i com hem de canviar l’exercici de la professió per posar-la al servei de la transformació social.
