El 3 de gener, el món es va despertar amb la notícia que l’exèrcit nord-americà no només havia bombardejat Caracas durant la nit, sinó que també havia capturat el president veneçolà Nicolás Maduro i l’havia enviat a Nova York. Abans que es comptabilitzés el nombre de víctimes mortals, Donald Trump va presumir davant els mitjans de comunicació que “dirigiria” Veneçuela durant un període indefinit i supervisaria personalment la venda del petroli del país caribeny, un recurs que, segons la seva opinió, pertanyia per dret a les grans petrolieres nord-americanes. Fins i tot es va vantar que 50 milions de barrils ja estaven de camí cap als Estats Units. L’“operació Resolució Absoluta”, com s’ha batejat, va representar una escalada important després de mesos d’atacs militars esporàdics contra vaixells al Carib als quals l’administració va acusar sense proves de tràfic de drogues, cosa que va donar lloc a més de 80 execucions extrajudicials i múltiples violacions del dret internacional.
Immediatament després de la invasió de Veneçuela, Trump va renovar les amenaces d’annexionar Groenlàndia, cosa que ha dut els polítics europeus a mobilitzar forces militars a l’illa i a avivar els temors d’una guerra oberta amb l’OTAN. El titular de la Casa Blanca i el seu gabinet van continuar amenaçant que altres caps d’Estat, com Claudia Sheinbaum de Mèxic, Gustavo Petro de Colòmbia i Miguel Díaz-Canel de Cuba, podrien ser els següents, fent afirmacions sense fonament sobre la seva participació en el tràfic d’estupefaents. Amb l’atac a la sobirania veneçolana, Trump ha encunyat amb orgull una nova era a la política global dels Estats Units: la “Doctrina Donroe”. El missatge de la doctrina és clar: si no fas el que diu els Estats Units, pots ser derrotat.
La Doctrina Monroe, originalment una declaració de política exterior nord-americana formulada pel president James Monroe 1823, va tancar Amèrica Llatina a la colonització europea i va establir les bases per legitimar segles de domini hegemònic estatunidenc sobre tot el que Washington considerava el seu “pati del darrere” (backyard). La doctrina ha proporcionat el context general per al control dels recursos naturals, l’execució del *soft power* dels Estats Units a la regió i diverses campanyes intervencionistes, entre les quals s’inclouen l’ocupació d’Haití entre 1915 i 1934, les operacions de la CIA i de l’exèrcit durant la Guerra Freda a Guatemala, Cuba, Nicaragua, Xile, Argentina o Veneçuela, i l’enderrocament per part dels Estats Units el 1989 del dictador panameny Manuel Noriega per càrrecs de tràfic de drogues, però sobretot per assegurar la seva influència sobre el canal de Panamà.
La ‘doctrina Donroe’ forma part de l’intent de Trump de consolidar una dictadura interna, junt amb el desplegament de forces de l’ICE i la Guàrdia Nacional
Quan Stephen Miller, l’assessor més proper de Trump, va aparèixer recentment a la cadena CNN, es va fer ressò de la imatge que la Doctrina Monroe formula del backyard americà, però aquesta vegada amb un fervor més draconià: “Els Estats Units fan servir el seu exèrcit per assegurar els nostres interessos sense complexos en el nostre hemisferi. Som una superpotència i, durant el mandat de Trump, ens comportarem com a tal”. Quan se li va preguntar qui governaria Veneçuela, el secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio va respondre que el Departament d’Estat, el Departament de Guerra i el Departament de Justícia estaven treballant en equip per dirigir la política a Veneçuela en benefici dels interessos dels Estats Units, i va amenaçar amb nous atacs militars contra la vicepresidenta veneçolana Delcy Rodríguez si s’oposava a les reformes. El que faltava al pla de l’administració Trump a Veneçuela pel que fa a coherència pràctica, ho suplia amb retòrica coercitiva descarada.
Podem entendre l’anomenada Doctrina Donroe com alguna cosa més que una simple continuïtat de la política exterior tradicional de Washington? D’una banda, presenta algunes de les dinàmiques d’aplicació selectiva i de protecció dels interessos econòmics dels Estats Units mitjançant la intervenció són les mateixes. El narcoterrorisme és, per a l’era Trump, el que les armes de destrucció massiva van ser per a George Bush fill, l’amenaça comunista per a l’era Reagan i la guerra contra el terrorisme per a l’administració Obama.
Però la justificació del narcoterrorisme ha estat desacreditada completament des de fa temps, si és que alguna vegada va tenir algun fonament. Poc abans de dur a terme el canvi de règim a Veneçuela, Trump va indultar l’expresident hondureny i narcotraficant condemnat, Juan Orlando Hernández, que va ser extradit legalment des d’Hondures després de perdre les eleccions el 2022 i que estava complint una cadena perpètua a Nova York. Com a polític de dreta amb forts vincles amb l’oligarquia hondurenya i amb els multimilionaris tecnològics nord-americans que han consolidat el seu poder amb la presidència de Trump, a Hernández se li va permetre sortir en llibertat mentre ataquen els presidents més esquerrans de tota la regió amb la premissa de frenar les exportacions de drogues. Al novembre, Trump va intervenir a les eleccions hondurenyes per promoure la victòria del Partit Nacional d’Hernández. La nova Estratègia de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, publicitada el novembre de 2025, promet restaurar la “preeminència perduda” dels Estats Units a la regió i el seu accés a zones geogràfiques clau, per contrarestar l’augment de la inversió xinesa en infraestructures i la seva influència creixent.
La Doctrina Monroe ha protegit històricament el domini hemisfèric dels Estats Units, alhora que prometia la no-intervenció en els afers europeus, declarant dues esferes d’influència separades, un principi que ara es veu directament desafiat per les amenaces de Trump contra Groenlàndia i Dinamarca. Les intencions del president dels EUA amb el territori àrtic representen una possibilitat vàlida que les nacions europees es puguin veure sotmeses a les mateixes amenaces sobre la seva sobirania i al saqueig de recursos que ha patit Amèrica Llatina.
Enmig de les amenaces d’intervenció militar de l’administració de Washington, els magnats tecnològics nord-americans Sam Altman, Jeff Bezos i Bill Gates ja han fet importants inversions a diverses empreses per extreure minerals de terres rares per al desenvolupament de tecnologies militars impulsades per la intel·ligència artificial a través de la societat Kobold Metals. Praxis, una prominent organització privada centrada en la defensa, que es defineix com “la primera nació digital” i que també compta amb el suport prominents capitalistes de risc nord-americans, entre ells Peter Thiel, ha planejat una jurisdicció startup privada a l’illa –una mena de territori governat per inversors.
La retòrica de Trump també serveix per normalitzar aquesta apropiació territorial mitjançant una custòdia sobre territoris i recursos estrangers, ja sigui per part del mateix president o d’inversors privats. Abans d’autoproclamar-se supervisor de Veneçuela, el mandatari també va reclamar el control sobre Gaza després que un alto el foc adoptat per l’ONU el nomenés president de la Junta de Pau, una entitat internacional que planteja supervisar la franja palestina fins al 2027, a més d’un fideïcomís publicoprivat d’inversió per al territori.
El gir que Trump dona a la Doctrina Monroe l’arrela cada cop més a la imprevisibilitat, la impulsivitat i l’audàcia, la voluntat d’ignorar qualsevol compromís amb el dret internacional, el rebuig explícit de l’estat de dret i la seva capacitat personal per respondre només a la seva “pròpia moralitat” (una anarquia que també es reflecteix en la política domèstica). En aquest sentit, l’atac a Veneçuela també s’ha de considerar un acte d’autoritarisme en l’àmbit nacional. En negar-se a sol·licitar l’aprovació del Congrés per a un acte de guerra en què van participar al voltant de 200 soldats nord-americans fora de les fronteres, Trump demostrava, no només a l’escena internacional sinó també en l’àmbit interior, que és capaç d’actuar de manera unilateral i sense llei. Juntament amb el desplegament forçós de tropes militaritzades de l’Oficina de Duanes i Protecció Fronterera (ICE) i la Guàrdia Nacional a ciutats nord-americanes, la Doctrina Donroe es pot considerar part de l’intent de Trump de consolidar una dictadura interna.
La teoria del boig (madman theory) és una estratègia clàssica en l’art de la negociació en què un actor projecta deliberadament la irracionalitat o una voluntat extrema d’escalar una situació per tal de coaccionar l’oponent perquè faci concessions. En el plantejament geopolític de Trump pot resultar difícil trobar una cohesió estratègica més enllà de mostrar aquest poder i aquesta crueltat. Una política de crueltat posiciona Trump i el seu govern com un comodí, capaç de fer el que amenaça de fer i que és prou boig per fer-ho, llevat que els líders mundials se sotmetin a la seva voluntat. Queda per veure com respondran Europa i la resta del món.
