Aquesta setmana en què encara tenim al cap i al cos aquest 8-M tan singular, aprofit per treure al cas una qüestió poc analitzada i que, des del meu punt de vista, té una enorme transcendència des de la perspectiva de la lluita ecofeminista al nostre territori.
Són moltes les lluites ecologistes que han tengut com a motivació l’oposició social a grans infraestructures viàries. Sense anar més lluny –ni per context geogràfic ni per temps– les lluites contra l’Eix Vic-Olot a Catalunya, motiu d’aquesta monografia, iniciades el 1994 i que varen durar deu anys, una dècada farcida de debats ciutadans, al·legacions, contenciosos administratius i mobilitzacions.
També les mobilitzacions a Mallorca contra l’autopista Inca-Manacor el 2003, amb fortes mobilitzacions i molta tensió a Costitx, on en una ocasió, la seva batlessa i aleshores també presidenta del Consell de Mallorca, Maria Antònia Munar (actualment a presó per corrupció), va romandre sense poder sortir de l’Ajuntament perquè molts activistes es varen estirar a terra per impossibilitar la seva sortida, després de rebutjar una moció contra l’autopista que impulsava la institució insular que presidia; la lluita intensa contra la construcció d’autopistes a Eivissa l’any 2006 amb antidisturbis arribats de la península, gent fermada i resistint a les finques que es pretenien sepultades per l’asfalt i desallotjaments forçats; les mobilitzacions de SOS Menorca els anys passats contra la reforma de la carretera general que han propiciat que avui dia les obres restin aturades i s’acordés la demolició d’un dels ponts que havia de sostenir una megarotonda eliminada del projecte; o l’actual i intensa mobilització a Mallorca contra l’autopista Llucmajor Campos, que ja va tenir el 1998 un precedent de lluita històrica contra l’autopista de Llevant que es projectava per Llucmajor, Campos i Felanitx.
Els arguments contra la destrucció del territori i la fragmentació de l’àmbit rural, per la protecció del paisatge, l’oposició a l’asfalt, la defensa del transport públic, els arguments contra el model de transport, energètic i de desenvolupament que propugnaven –sovint associat al progrés i la modernitat en els discursos polítics a favor– han estat sempre les qüestions discutides i qüestionades pels col·lectius contraris a la construcció dels macroprojectes viaris.
Són moltes les lluites ecologistes que han tengut com a motivació l’oposició social a grans infraestructures viàries
Tanmateix, gairebé mai s’ha fet, en aquest exercici d’oposició, una lectura vinculada a la perspectiva de gènere. Si la defensa del territori i la concepció de l’urbanisme han tingut clarament en els darrers anys una crítica i construcció de nous relats des de la perspectiva feminista –que obre nous paradigmes d’anàlisi i qüestionament als processos de destrucció del territori, la protecció dels recursos naturals o a concepció de la ciutat– no és així quan abordam la construcció, inversions i polítiques d’infraestructures viàries de gran capacitat interurbanes, com per exemple, les autopistes.
En l’anàlisi de l’urbanisme des de la perspectiva feminista s’aborda el transport dins l’àmbit urbà, concretament el transport públic i les infraestructures associades, així com les qüestions vinculades als modes de transport no motoritzats, utilitzats majoritàriament en ambdós casos per les dones. Es troben, però, poques referències relatives a una escala superior de connectivitat i planificació territorial, que afecta les connexions interurbanes de gran capacitat concebudes per al transport de mercaderies i el desplaçament ràpid dels vehicles de transport privats per carretera, majoritàriament cotxes.
No trobam referències en relació amb l’anàlisi des de la perspectiva de gènere de les polítiques públiques de construcció de grans infraestructures
En general, en l’àmbit de les polítiques públiques podríem afirmar que l’anàlisi de l’impacte de gènere s’ha anat abordant en certs àmbits com educació, sanitat o serveis socials. En canvi, no trobam referències en relació amb l’anàlisi des de la perspectiva de gènere de les polítiques públiques de construcció de grans infraestructures, com ara trens d’alta velocitat, línies d’alta i molta alta tensió, grans autopistes de connexió, gasoductes i oleoductes, etc. Un exemple és que el Sistema Estatal d’Indicadors de Gènere, no contempla indicadors relatius a aquests aspectes.
Concretament, centrant-nos en l’anàlisi de les grans infraestructures viàries, quan el feminisme es planteja avui com a eina transversal de lluita per la defensa dels drets humans, entesos en el seu extrem i radicalitat com el dret a l’existència, així com quan l’ecofeminisme alça la veu per denunciar l’atac directe del sistema capitalista patriarcal contra les bases materials i humanes que sostenen la vida, ens cal desemmascarar els valors patriarcals i capitalistes que sostenen aquestes grans inversions que destrueixen territori. Lluny de ser neutres des del punt de vista de gènere, aquestes parteixen i alimenten uns desequilibris alarmants que se’ns presenten com un argument més, clau i molt potent, d’oposició social a la construcció d’aquestes macroinfraestructures viàries.
En el proper article plantejaré els diferents aspectes que consider imprescindibles per analitzar l’impacte de gènere de la construcció de grans infraestructures viàries, o el que és el mateix, analitzar des del feminisme la construcció/destrucció que implica la implantació d’aquestes infraestructures al territori des de les polítiques públiques: sobre quins valors se sosté la inversió en aquest tipus d’infraestructures, qui acostuma a prendre les decisions, qui executa o qui les utilitza, són algunes de les qüestions a analitzar en aquest conflicte històric i permanent de la lluita ecologista, pel territori i la vida.
