Hi ha títols de llibres i d’articles que són altament inspiradors i suggerents. Aquesta setmana, a les xarxes de La Saó —“procés organitzatiu per avançar en la lluita per la vida lliure als Països Catalans. Grau d’humitat de la terra idoni per treballar-la i sembrar”, tal com resa el seu perfil— varen publicar un article amb el títol Perdre per guanyar. La crítica i l’autocrítica com a cultura militant.
El text, per introduir-lo, és gairebé un manifest que subscric al cent per cent: “En temps de discussions polítiques aferrissades i la pressió d’un món que s’esfondra, les militants no podem fer altra cosa que impulsar la revolució en tots els àmbits de la nostra vida. Això no ens pot portar a batre’ns entre nosaltres, sinó a enfocar bé l’enemic i cercar l’encert. Fallarem, les vegades que sigui, però continuarem organitzant-nos plegades perquè és l’única manera de lluitar i vèncer. Necessitem ser més, moltes més. Per això cal que la nostra aposta revolucionària no trepitgi tots els marges en el seu avançar pel camí, que no arrasi sense permetre’s mirar enrere. Necessitem fer-ho millor, molt millor.”
De la lectura de l’article, que recoman fervorosament, em varen venir al cap altres títols igualment suggerents pels moments que vivim, tot i que responen a publicacions de temps enrere: La invención de una vida, un llibre a càrrec de Josyane Savigneau sobre la fascinant figura de Marguerite Yourcernar, autora de Memorias de Adriano, el llibre més bell que he llegit mai en la meravellosa traducció de Júlio Cortázar; i Las cárceles que elegimos, encara pendent de llegir però amb un títol esplèndid, que recull el pensament d’una altra admiradíssima escriptora, Doris Lessing. Fascinant és com un títol tan concret pot donar lloc a tantes reflexions, i poden ressonar-te tan endins com per revisar una vida sencera, la pròpia, i el moment que ens toca viure.
En la sinopsi del llibre, hi ha unes paraules de Doris Lessing que tradueixi al català: “Aquesta és una època en què fa por estar viu, en què és difícil pensar en els éssers humans com a criatures racionals. Onsevulla que una miri, només veu brutalitat i estupidesa […]. Però jo crec que, si bé és cert que en línies generals anam a pitjor, és just perquè les coses són tan aterridores que ens quedam com hipnotitzats i no advertim —o, si les advertim, els restam importància— forces igualment poderoses en el sentit contrari, les forces de la raó, el seny i la civilització”. Les presons que certament elegim —i que no són poques— són també de les que podem elegir alliberar-nos juntes.
Alliberem-nos de les presons elegides, organitzem la nostra ràbia per combatre el que ens mata, i apel·lem a la sostenibilitat de la vida com a eix polític essencial
Són, certament, temps estranys, durs, violents, on les polaritzacions són cada cop més delirants, en què els extrems es fan més explícits alhora que absurds, i és llavors quan cal apel·lar al títol del llibre sobre Yourcenar La invención de una vida. Perquè són incitacions com aquesta on trobam encara la inspiració per voler continuar pensant juntes, fent juntes, inventant juntes, proposant i provocant juntes nous escenaris, inèdits però necessaris, des de la revisió i la certesa de les arrels d’on venim. I, també, des de la perspectiva imperativa i primordial de la col·lectivitat, que és des d’on i per a la qual ens cal inventar aquestes noves formes de vida.
Miram i admiram aquestes —i tantíssimes altres— dones inspiradores que parteixen d’altres valors i altres ètiques i estètiques, que neutralitzen les imperants, i que estan vinculades a la bellesa, l’honestedat, l’elegància i la cura de la vida. Amb ràbia digna, sobre la que ens fan reflexionar les zapatistes en un comunicat recent, La rabia , enfrontant el conflicte inevitable amb les formes que es baten per perpetuar-se i que ens han abocat als escenaris de no-vida que volem i podem transcendir. Amb tot això, ens aferram a l’esperança i a la voluntat de continuar fent, de continuar caminant, juntes.
Com diu un dels darrers paràgrafs de l’escrit de La Saó: “En el nostre ‘ara’ i el nostre ‘aquí’, cada cop tenim més clar que plegades som més fortes. Tenim clar que ens cal la diversitat que enriqueix, la fermesa que empeny, la radicalitat que sosté i la unitat que enforteix”. Alliberem-nos de les presons elegides, organitzem la nostra ràbia per combatre el que ens mata, i apel·lem a la sostenibilitat de la vida com a eix polític essencial i col·lectiu per inventar-nos la vida que volem que pugui ser viscuda, dignament i amb alegria, per tothom.
