L’estiu del 1995, Chicago (els EUA) va patir una onada de calor que va provocar moltes morts a la ciutat. Poc després, el sociòleg Eric Klinenberg (Chicago, 1970) va decidir esbrinar perquè hi havia hagut més morts en algunes zones que en altres de la ciutat. Les diferències de classe eren una explicació, però no l’única. Des de llavors, treballa al voltant d’allò que va trobar que havia servit per reduir les possibilitats de perdre la vida en aquella onada de calor: disposar de bones infraestructures socials. A Palacios del pueblo (Capitán Swing), explica per què aquestes infraestructures són fonamentals per construir una societat més igualitària.
A què et refereixes quan parles d’infraestructura social?
Als espais físics i organitzacions que donen forma a les nostres interaccions. A Europa, infraestructura social fa referència a la sanitat, l’educació, el sector de les cures, però jo parlo d’una altra cosa, parlo dels espais físics. Igual que hi ha infraestructures per l’electricitat, l’aigua o les comunicacions, hi ha infraestructures que sostenen la vida social, i normalment no les veiem, perquè ho donem per fet. Però imagineu que un dia es tanquen tots els parcs infantils, biblioteques, places, voreres, camps esportius, piscines i platges de Barcelona. Seria bastant menys agradable viure-hi. Estaríem més aïllats, dependríem dels espais privats i les nostres vides socials es reduirien significativament. Aquestes infraestructures socials no són naturals, no creixen als arbres ni ens les ha donat Déu; cal dissenyar-les, construir-les, invertir-hi, programar-hi, i hem hagut de reclamar a l’estat que ho fes. Vaig escriure el llibre perquè crec que esperem més del mercat que del sector públic, però el mercat no ens està donant els llocs que necessitem.
Quins són els límits de les infraestructures que aporta el mercat?
La qüestió amb el mercat és que, com a mínim, has de pagar pel teu lloc. Si entres a qualsevol bar, cafeteria o restaurant, hi ha un preu i hi haurà qui pugui pagar-lo i qui no. En canvi, una de les coses boniques de les biblioteques –i, per això, en parlo tant– és que són obertes, accessibles, acollidores i gratuïtes. Les paguem amb els nostres impostos, però no hi ha cap preu per entrar-hi. Si vols llegir un llibre o fer servir un ordinador, no hi ha cap cost. Quan ets usuari d’una biblioteca sents molt la paraula “sí”, pots fer el que vulguis. Clar que un club de camp és una infraestructura social increïble, amb tot pensat perquè puguis estar amb els teus amics i crear vincles, però són molt exclusius, i el que fan és crear divisions.
En el llibre també parles d’infraestructures del mercat que no són per força per a les classes altes.
Sí, parlo d’espais com les barberies negres, que són interessants perquè són espais segurs. Si vius en una societat organitzada al voltant de la desigualtat racial, com la meva, és molt positiu tenir espais contrapúblics com aquests. Està bé que jo no pugui anar a una barberia negra a ser el centre de les atencions. Calen espais com aquests per processar el que estàs vivint i com reincorporar-te al món. El problema seria tenir només això; necessites un espai segur i també un terreny comú.
Com es construeix aquest terreny comú?
Parlo de dos tipus d’infraestructures socials: llocs de vincle, com el club de camp, i llocs de pont. Els llocs de pont són molt importants per a les societats segregades, perquè són aquells en què es troba gent amb diferents bagatges. La biblioteca n’és un gran exemple, perquè no importa l’edat dels usuaris, d’on venen, el seu estatus legal, el seu color de pell ni la seva classe social; tothom hi és benvingut. Cal esforçar-se molt perquè t’expulsin d’una biblioteca. A més, tenen programació, hi ha activitats que faciliten que construeixis relacions amb la gent que t’envolta. Crec que això és un factor important, i sovint menyspreem el fet de tenir activitats programades.
Expliques un ritual senzill i rellevant: servir te als usuaris de la biblioteca a primera hora.
És la història d’un bibliotecari al barri de Lower East Side, a Nova York, on hi ha molts usuaris d’origen migrat, sobretot xinès. Per aquesta comunitat, el te al matí és un ritual especial, i també ho és per la família britànica del bibliotecari, així que va començar a servir te als usuaris. Una bona infraestructura social és la que reconeix la gent que l’utilitza, la dignifica, li dona un sentiment de pertinença, de ser humans, i especials en virtut de la seva humanitat. Servir te és només un petit gest afegit que diu: aquest és un moment especial i estem contents que hi siguis. Aquí he pogut conèixer la biblioteca Gabriel García Márquez, que és un lloc increïble, i cada persona que hi entra se sent honorada. Per a molta gent és el lloc més agradable on poden passar una estona.
El llibre es titula Palacios del pueblo, i potser molta gent relaciona aquesta expressió amb les estacions de metro que Stalin va fer construir a Moscou, però dius que abans la va fer servir el magnat de l’acer Andrew Carnegie. Quin és el rol de l’estat i quin el de la filantropia en la construcció d’aquestes infraestructures?
Per mi, hauria de ser l’estat qui produeixi els béns públics. La biblioteca Gabriel García Márquez no ve d’Andrew Carnegie ni de Mark Zuckerberg, sinó dels diners públics. Aquest és l’ideal. Als Estats Units hem tingut èpoques de grans inversions públiques, però al llarg de tota la meva vida el que ha imperat és la confiança en què el mercat proveirà, i el que tenim són moltes aliances publicoprivades. Pel que fa a Carnegie, va fer coses terribles. Atacava els treballadors, contractava la terrible agència Pinkerton per perseguir els sindicats, va lluitar contra els impostos sobre la renda… No en soc un defensor, però va ajudar a construir milers de biblioteques arreu del món, i ho va fer d’una forma interessant: pagava l’edifici, però després se n’havia de fer càrrec la ciutat. En qualsevol cas, parlo de “palaus del poble” no perquè sigui una expressió seva, sinó perquè és bonica. Me la va dir el bibliotecari de Nova York que comentàvem abans, i trobo que representa el que és una biblioteca. Si les biblioteques no s’haguessin arribat a inventar, no crec que la nostra societat actual pogués arribar a fer-ho. És una idea massa radical, està massa allunyada de la manera com entenem el món. Però la sort és que, tot i que és una idea tan radical, les tenim.
D’on va sortir aquesta idea?
Dels moviments socials, d’una demanda política de gent que reclamava que no eren només treballadors i que no es passarien tota la vida a les fàbriques. Que també mereixien coses belles, que això faria la societat millor, i també que si no els les donaven, potser no anirien a treballar, o potser es posarien violents. Si no lluites pel que necessites, et passaràs la vida treballant o consumint.
En què són diferents de Carnegie els magnats actuals de les grans tecnologies com Zuckerberg?
Si li preguntes a Zuckerberg què li preocupa, et dirà que crear comunitats més fortes. Però, com vol millorar les nostres comunitats? A través dels telèfons i les pantalles. Resulta que la seva resposta per millorar la societat és la seva empresa, que li aporta milers de milions de dòlars cada any. Jo no me’l crec, sobretot perquè vaig anar al campus de Facebook a Menlo Park, Califòrnia, i allò és la millor infraestructura social que es pugui pagar amb diners. Edificis preciosos i jardins grans, voreres, carrils bici, àrees comunes per menjar, beure, socialitzar i jugar… Volen que la gent es quedi al campus i, per tant, construeixen una infraestructura social preciosa. Sobre els milionaris d’avui en dia el que dic és: mireu el que fan i no el que diuen. Si, com Facebook i Google, diuen que volen connectar-nos i donar-nos millor accés a la informació, haurien d’estar construint biblioteques a cada barri pobre del món.
Al llibre esmentes el politòleg conservador Charles Murray, que diu que les noves classes altes no es preocupen per un projecte col·lectiu. Què ha canviat?
Ara és més fàcil per a molta gent renunciar al fet col·lectiu i preocupar-se només per ella mateixa i el seu grup
Ara vivim en una societat extremadament segregada. Tenim comunitats amb reixes, ciutats emmurallades, escoles i clubs privats, que creen un món al qual pots fugir. Ara és més fàcil per a molta gent renunciar al fet col·lectiu i preocupar-se només per ella mateixa i el seu grup; contractar seguretat privada i un coet per fugir a Mart quan no es pugui viure a la Terra. S’ha perdut la idea que per fer una societat millor, tothom ha de tenir l’oportunitat de fer alguna cosa. I s’ha de dir que Carnegie hi creia. No creia en els impostos sobre la renda i volia un món més desigual, però la idea de la biblioteca era la d’un lloc que crearia oportunitats. La idea del New Deal als Estats Units era que fins i tot els rics estarien millor amb menys diners, però amb conciutadans que tinguessin més educació, alguna mena d’esperança, i la sensació de formar part d’un projecte comú.
Si ara no ens donen això, què hem de fer per conquerir-ho?
Carnegie no ho feia perquè es despertés un dia amb la idea brillant de la biblioteca. Estava influït per les idees i moviments del seu temps. El que hem de fer és organitzar-nos col·lectivament,
i sobretot, no acceptar el món tal com està.
Trobes a faltar més preocupació entre els moviments socials per la infraestructura social?
Sí. Històricament, quan diem infraestructura, ho deixem en mans d’enginyers, economistes i tecnòcrates en el govern, que ens diuen que ells entenen i nosaltres no, perquè no tenim els coneixements. El que reivindico és un espai polític i democràtic per a la infraestructura, perquè és on es mouen els diners. Hi gastem i hi gastarem bilions i no ho hauríem de deixar només en mans dels enginyers i economistes, perquè ja ho hem provat i no funciona. La infraestructura ha de ser social i política, i tenim el dret a dir quin és el tipus que necessita la nostra societat.
Ets crític amb Facebook, però tampoc dius que les xarxes socials siguin el nostre pitjor problema, tot i que hi ha alarmisme per l’ús que en fa el jovent.
Tractem internet com si no hi confiéssim, així que el jovent fuig de nosaltres cap a un lloc on pot estar junt sense la nostra vigilància
Vaig créixer a Chicago, i quan era un nen era un lloc molt més perillós que ara, amb molta violència armada i robatoris. Tot i això, de les tres del migdia fins al vespre, ningú sabia on era jo. Podria estar a qualsevol lloc i no passava res. Ara tenim aquest fenomen que als Estats Units anomenem “pares i mares helicòpter”, que estan tot el dia planant sobre els seus fills. Com a infant, no et sents lliure si t’estan vigilant constantment. On sí que et pots sentir lliure és a Snapchat, o als xats d’Instagram, o mirant vídeos a TikTok. Internet s’ha fet tan atractiva per a la gent jove perquè el món real ho és molt poc. La tractem com si no hi confiéssim, així que fugen de nosaltres cap a un lloc on poden estar junts sense la nostra vigilància. Crec que els podríem ajudar molt oferint-los més espais. Si com s’està plantejant a Barcelona es creen més espais lliures sense cotxes, serà molt menys perillós que estiguin al carrer.
També parles d’horts urbans. Els espais naturals tenen una capacitat especial per reunir persones diferents?
Els horts són espais amb programació, t’ofereixen una activitat per fer amb altra gent. Si, per exemple, fas un camp de futbol compartit, la gent gran no sentirà que hi té un paper, i les persones en la vintena aixafaran les de 10 anys. Pot ser un espai bonic, però no funcionaria com a espai compartit. En un hort, en canvi, tothom hi aporta alguna cosa, podem cooperar i aprendre de qui tingui més experiència. Tampoc es té un gran avantatge pel fet de ser jove i fort. Són espais col·lectius increïbles, que a més ens connecten amb la natura. Si vivim a la ciutat, és divertit cultivar aliments, endur-nos un espinac o uns tomàquets sabent que els has plantat tu. I a sobre aporten un dosser verd. Les ciutats són illes de calor, però si crees espais verds com aquests tens una infraestructura verda que també és una millor infraestructura social.
A Tornar a encantar el món (Tigre de Paper, 2019), Silvia Federici planteja que el camí per canviar el món i sortir de la lògica capitalista és enfocar-nos a cuidar les persones i cultivar els nostres aliments.
És un camí molt poderós, però jo trobo que també podríem plantar unes quantes biblioteques. Això ajudaria.
