“Quan el senyor Bark parla, el senyor Linh l’escolta molt atentament i el mira com si ho entengués tot i no volgués perdre ni una engruna del sentit de les paraules” (Philippe Claudel, La néta del senyor Linh)
Ha mort la Isabel i amb ella les rumbes al menjador de casa seva, els whiskys intempestius, les cigarretes índies i la bandada de coloms al seu balcó, sempre a la mateixa hora. Quan la vaig conèixer, ella en tenia seixanta i pocs i jo trenta-sis. Des d’aquell mateix any, el 2008, cada Sant Esteve, si jo no marxava a Menorca, em convidava a la sobretaula amb la seva família. El primer cop plovia a bots i barrals i em rondava una grip que em va tombar fins al dia de Reis, però vaig agafar el tren i em vaig plantar a Sabadell, perquè sí. Perquè de vegades no sabem què és el que ens empeny a vincular-nos amb persones que aparentment no tenen res a veure amb nosaltres. Amb la Isabel ha mort també una de les experiències més bèsties de trobada amb l’alteritat més radical, amb les antípodes de tot el que som (o el que potser pensem que som). Era extrema, apassionada, coherent. Valenta sense fissures. Quan era jove, la van apallissar brutalment per ser lesbiana. Mai no va amagar qui era, ni abans ni després d’allò. No hi havia res que la pogués doblegar. Odiava o estimava, i punt. No li parléssiu del in media virtus. La seva manera d’estar en el món i la meva eren dos illots amb un abisme de no-res entremig. I tot i això, alguna cosa que anava molt més enllà de les paraules va aconseguir trenar un túnel subterrani, inefable, que ens vinculava. I hi vam caminar descalces, conscients dels possibles moviments sísmics que podien fer-nos col·lidir en qualsevol moment, assumint aquesta possibilitat amb totes les conseqüències, simplement perquè cadascuna havia reconegut el “ser” de l’altra, i li havia fet espai.
Tots els senyors Linh i els senyors Bark del món s’estavellen contra la nostra incapacitat de vincular-nos radicalment amb els altres. Contra la nostra necessitat de coincidir en ideologia, creences o maneres d’estar en el món com a requisit per a la relació
Al tanatori, sense capella i sense cerimònia per expressa voluntat seva, m’assalta la pregunta: de què estava feta la passera de pedres que ens va mantenir en delicat equilibri per damunt de les aigües pantanoses del des-encontre? I penso en el senyor Linh i el senyor Bark, que es coneixen un dia en un banc d’una gran ciutat de França. El senyor Linh és un refugiat de guerra que ha perdut tota la seva família tret de la seva néta, Sang Diû. Poques frases condensen de manera tan magistral el poder devastador de la guerra com la que obre aquesta història: “És un home gran dempeus a la popa d’un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, encara més lleuger. L’home gran es diu senyor Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien són morts.”*). El senyor Bark és un home sol. El banc del carrer acull el seu primer “Bon dia”, cadascú en la seva llengua. Cap dels dos no pot desxifrar el significat de les paraules de l’altre. Ni ara, ni demà, ni mai. Semblaria que la soledat de cadascun d’ells hagués de fer-se encara més fonda, més irreductible. Però apareix el vincle no se sap ben bé d’on, com les figures d’aquells quadres que calia mirar de biaix perquè sorgissin de sobte, com una revelació, davant dels nostres ulls incrèduls. El senyor Linh i el senyor Bark parlen. Parlen paraules transcendint les paraules. Assumeixen que no poden ni podran desxifrar-ne el significat i confien plenament en el poder del significant que ells xopen amb la seva essència, amb la radicalitat del seu ser i estar en el món: el gest, la mirada, el ritme, el to, la cadència, trenen un pont que els connecta les ànimes. Aconsegueixen ser en relació. Reconeixen el “ser” de l’altre i li fan espai.
Tots els senyors Linh i els senyors Bark del món s’estavellen contra la nostra incapacitat de vincular-nos radicalment amb els altres. Contra la nostra necessitat de coincidir en ideologia, creences o maneres d’estar en el món com a requisit per a la relació. L’únic que van fer el senyor Linh i el senyor Bark va ser, precisament, SER. Res més que això. Com la Isabel. Aquest és el seu llegat, el meu aprenentatge, el meu agraïment.
*La traducció és meva. No disposo de la traducció al català, està perduda en alguna caixa de la mudança.
