Durant la fatídica primavera del 2020, a part de davallar cap a la pitjor contracció econòmica i catàstrofe humanitària des de la Segona Guerra Mundial, un altre tipus de crisi s’estava covant a Italià: una profunda crisi de confiança cap a la Unió Europea. En les primeres setmanes de març, enmig de la turbulenta expansió del virus pel nord d’Itàlia, la UE havia estat incapaç de proveir de cap tipus d’ajuda sanitària el govern italià. “Vam demanar subministraments d’equipament mèdic i la Comissió Europea va reenviar la crida als estats membres”, va explicar el representant permanent d’Itàlia a la UE, Maurizio Massari, en una entrevista a la RAI. “Però ningú va respondre”.
Tanmateix, el que encendria el debat públic italià durant les següents setmanes no seria tant l’absència d’ajuda sanitària com l’ambivalent suport econòmic europeu. El govern va demanar establir mecanismes per a l’emissió conjunta de deute europeu (els coneguts eurobons) i així poder donar una resposta fiscal a l’alçada de la contracció provocada per la COVID-19. Però els acords de l’Eurogrup del 9 d’abril es van limitar a ampliar els recursos disponibles del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM, en les sigles en anglès), el fons de rescat financer de la UE, així com a establir un limitat programa de crèdits per ajudar a finançar els expedients de regulació temporal d’ocupació nacionals. En conseqüència, el sobreendeutat Estat italià –que tenia un deute públic proper al 135% del PIB abans de la pandèmia– es trobava amb l’ESM, políticament tòxic per estar lligat a condicionants macroeconòmics i per tant a la pèrdua de sobirania, com a únic recurs de suport a les seves més que delicades finances.
Segons un estudi recent, el 67% de les enquestades creu que formar part de la Unió Europea és un desavantatge
En aquest context, amanit per recurrents declaracions incendiàries de representants polítics del nord d’Europa, s’estengué entre la societat italiana un sentiment d’abandó per part de la UE. Segons un estudi realitzat al maig per Tecnè, el 67% de les enquestades creia que formar part de la UE era un desavantatge per a Itàlia, enfront del 47% de novembre de 2018 (un dels percentatges ja aleshores més alts dins la Unió). I una part molt important de l’espectre polític estava disposada a jugar, en menor o major mesura, la carta anti-UE. No només per part de l’oposició encapçalada per Matteo Salvini, sinó també per part del principal partit al govern, el Moviment 5 Estrelles (M5E). El mateix primer ministre, Antonio Conte, advertia: “Si no aconseguim una resposta ràpida i conjunta a la crisi, posarem en perill els fonaments de la Unió. Els ciutadans europeus ja no podran donar resposta a per què és útil viure en una casa comuna”.
Redreçament
En comparació amb aquelles perspectives de crisi fiscal, inestabilitat política i confrontació amb la UE, la situació a inicis de la tardor de 2020 apareix com a sorprenentment estable. La decisió del BCE a finals de març de posar en marxa un programa massiu de compra de bons va assegurar la liquiditat de l’Estat italià. Però el moment clau que permeté redreçar les relacions entre Roma i Brussel·les fou la decisió del Consell Europeu del 21 de juliol de permetre a la Comissió Europea endeutar-se a gran escala per primera vegada en la seva història i així repartir 390.000 milions d’euros als estats membres com a subvencions; un moment que es va celebrar com una victòria en un Mundial de futbol. Fins i tot l’oposició euroescèptica al govern va evitar desestimar l’acord. No en va, els càlculs apunten que el país transalpí podria rebre fins a 65.500 milions d’euros en ajudes europees, cosa que el converteix en el principal beneficiari.
El país podria rebre fins a 65.500 milions d’euros en ajudes europees, cosa que el converteix en el principal beneficiari
Aquest seguit de decisions europees, entre les quals també es troba la desactivació de les regles fiscals proausteritat per als pressupostos de 2021, han permès a l’Estat italià ensenyar certa cintura keynesiana en la gestió de la crisi. De fet, l’estímul fiscal italià s’ha situat en un volum superior a la mitjana europea (4,9% del PIB versus el 4,3% europeu), fet que ha permès finançar programes de protecció per a amplis sectors laborals. Això no treu que altres sectors socials no menys amplis –principalment joves, migrants i treballadores precàries de sectors de serveis– hagin estat exclosos de la xarxa de seguretat social. Però els sectors claus per a l’estabilitat de la política italiana, això és petites i mitjanes empreses i insiders del mercat laboral, han restat relativament ben protegits per l’Estat.
Aquesta situació s’ha traduït en una relativa calma social, o almenys en l’absència de massives protestes antigovernamentals, ja siguin de dreta o esquerra. Com apunta Sergio Tonnetto, del sindicat ADL, “durant les setmanes de quarantena esperàvem l’explosió de protestes socials un cop s’aixequessin les restriccions. I teníem certa por que aquestes protestes fossin capitalitzades per l’extrema dreta. Però això no ha passat. En totes les convocatòries que s’han fet des de juny ha sortit molt poca gent al carrer”.
Línies de fractura
El govern format per l’M5E i el Partit Democràtic (PD) sembla haver resistit al vendaval provocat per la pandèmia, almenys a curt termini. I el primer ministre, Antonio Conte, manté alts nivells d’aprovació entre l’electorat. A més, no existeix cap majoria parlamentària alternativa a la coalició entre M5E i PD, fet que aporta un plus d’estabilitat al govern.
Tanmateix, i malgrat l’absència d’un daltabaix general, s’estan desenvolupant importants canvis en la política italiana que n’amenacen l’estabilitat a mitjà termini. El primer s’està produint en el bloc de la dreta, format per la Lliga de Salvini, Forza Italia de Berlusconi i el partit postfeixista Germans d’Itàlia, liderat per Giorgia Meloni. És aquest darrer partit el que, contra tot pronòstic, està sabent articular millor l’oposició al govern de Conte, i se situa segons totes les enquestes com a segona força de la dreta i tercera del país. En aquest ascens que de moment ja ha portat el partit a guanyar les eleccions regionals a Marche el 20 de setembre, la seva líder, Giorgia Meloni, hi juga un paper clau. Exministre en l’últim dels governs de Berlusconi, Meloni manté un discurs calcat al de la Lliga en la majoria de temes, des de la immigració fins a la família o la seguretat, però perfila alhora algunes diferències rellevants. Concentra els seus graners electorals al sud del país, la seva imatge no va tan lligada a la gran indústria del nord, i, sobretot, vertebra un discurs més moderat respecte a la UE. Meloni es defineix com una tercera via entre l’euroescepticisme radical i el centrisme europeu. De fet, a finals de setembre era elegida presidenta del grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, el membre més important del qual és el partit Dret i Justícia polonès.
La segona de les línies de fractura de l’actual escenari polític és la implosió del principal partit de govern, l’M5E; una implosió tan electoral –el partit fa mesos que combina sonades derrotes electorals amb una davallada en totes les enquestes– com interna –amb lluites entre faccions que estan dessagnant el partit.
Finalment, el tercer punt de fractura és la gestió de la recuperació econòmica, que pot veure’s complicada per dos factors. En primer lloc, per les constants desavinences entre els dos socis de govern, en especial sobre la gestió de les ajudes europees. Per exemple, encara avui el govern està dividit sobre l’accés als fons de l’EMS, els quals l’M5E rebutja. A més, Itàlia és l’estat membre que més diners dels fons de cohesió europeus deixa d’usar cada any per falta de capacitat de gestió.
La principal espasa de Dàmocles que amenaça l’estabilitat política és el deute públic, que aviat serà del 160% del PIB
En tot cas, la principal espasa de Dàmocles que amenaça l’estabilitat política d’Itàlia és la sostenibilitat del seu deute públic, que aviat representarà el 160% del PIB. Sens dubte, aquest serà un dels grans temes de debat en la Itàlia post-COVID, i ja hi ha una data fixada en vermell, també provinent d’Europa: primavera de 2021, quan es decideixi si es reactiven les regles fiscals europees per als pressupostos de 2022. En cas que això passi, fet pel qual els països del nord europeu ja pressionen, els problemes socials fins ara esquivats a Itàlia podrien veure’s atiats per una allargada onada d’austeritat fiscal, com també podria veure’s revifada novament la crisi de legitimat de la UE.
