Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Trenta anys d'una annexió

La reunificació alemanya, més que una retrobada dels dos països, va ser la subordinació del sistema derrotat al sistema vencedor

/ Arxiu

“Sempre m’he preguntat per què l’eufòria al voltant de la reunificació del nostre país es va esvair tan ràpidament. […] No valdria la pena assumir certes experiències de l’antiga RDA per al futur de l’Alemanya reunificada?”. Aquestes van ser només algunes de les preguntes llançades per Stefan Heym –àlies amb el qual va signar la seua obra l’escriptor i intel·lectual judeoalemany Helmut Flieg– el 10 de novembre del 1994, en un discurs per a la història. Aquell dia es va conformar oficialment el segon parlament federal de l’Alemanya reunificada quatre anys abans. Tres dècades després, aquelles preguntes continuen encara sense resposta per part de l’elit de la República Federal.

Heym no va ser una figura qualsevol: va sobreviure a l’holocaust, va combatre el nazisme i el feixisme a Europa com a soldat de l’exèrcit estatunidenc durant la Segona Guerra Mundial, va haver d’abandonar els Estats Units davant la cacera de bruixes de McCarthy contra l’esquerra americana, va tornar a la República Democràtica Alemanya (RDA), es va enfrontar amb el règim socialista autoritari que hi governava i es va convertir en una de les veus referencials a l’Alemanya oriental durant l’enfonsament del bloc soviètic.

Tot i la seua talla moral i intel·lectual, una part d’electes democristians de la CDU es van negar aquell 10 de novembre de 1994 a aixecar-se i a aplaudir el seu discurs inaugural de la legislatura, que va oferir com a diputat més gran d’aquell Bundestag. Aquella negació de l’escriptor, que havia estat escollit com a candidat independent per la llista del Partit del Socialisme Democràtic (PDS) –en certa manera, hereu del partit únic de l’RDA–, simbolitza la manera en què es va dur a terme la reunificació alemanya: més que una retrobada dels dos països va ser una annexió del sistema vencedor sobre el sistema derrotat. I el territori vençut –amb poques excepcions– no va ser ni tan sols acceptat en la projecció simbòlica del procés.


Substitució de l’elit oriental

“A l’Alemanya oriental es va produir una substitució dels càrrecs directius d’una dimensió fins ara desconeguda per a qualsevol altra societat europea en temps de pau”. És una de les conclusions del llibre Die Übernahme (‘La presa’), recentment publicat per l’historiador alemany oriental Ilko-Sascha Kowalczuk. El títol escollit per l’autor no és casualitat: busca la provocació pública per tal de reobrir una sèrie de debats tancats en fals a Alemanya després de la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la reunificació oficial menys d’un any després.

La nova Alemanya oriental, empassada per la República Federal, va ser construïda sense comptar amb el seu poble

Kowalczuk no és un nostàlgic de l’RDA: ben al contrari, es va oposar al règim socialista autoritari d’inspiració estalinista i no defensa la denominada Ostalgie de qui avui troba a faltar determinats valors i elements del sistema perdut. Això no li impedeix, però, veure i denunciar l’evidència tres dècades més tard: l’antiga ciutadania de l’RDA –i en bona part també les generacions posteriors– va ser subordinada per l’elit occidental a un paper d’espectadora del procés polític i econòmic que finalment tindria lloc, i que alguns corrents de la historiografia han anomenat “teràpia del xoc”.

La nova Alemanya oriental, empassada per la República Federal, va ser construïda sense comptar amb el seu poble. I això té, és clar, conseqüències: segons l’informe sobre la reunificació alemanya, més de la meitat de les alemanyes orientals se senten avui ciutadanes de segona classe. La ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD) està aconseguint capitalitzar eixe desencís: els seus percentatges electorals doblen a l’est els seus resultats a l’oest, i en alguns casos superen la barrera del 20%.


“Pel nostre país”

L’escriptor Stefan Heym va ser un dels molts intel·lectuals de l’RDA que van signar el 29 novembre del 1989 el manifest “Pel nostre país”, avui oblidat per la narrativa oficial sobre la reunificació: en l’escrit, figures públiques demanaven el manteniment de l’RDA com a estat sobirà i independent en el qual construir un socialisme democràtic. Aquesta va ser, precisament, la demanda inicial de les protestes i manifestacions massives protagonitzades pel poble alemany oriental a finals de la dècada dels vuitanta.

La contundent victòria de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) del canceller Helmut Kohl en les primeres eleccions lliures al territori de l’RDA el 1990 va enterrar aquell somni. La CDU, amb el suport del Partit Socialdemòcrata (SPD) i de bona part dels mitjans de comunicació, es va encarregar d’aplicar una reunificació exprés amb la promesa de convertir l’RDA en uns camps florits que ja mai van arribar.

Article publicat al número 509 publicación número 509 de la Directa