Una gran part de gent que defensa Palestina s’ha emmerdat en la trampa del judici moral i la condemna política a l’acció de Hamàs i altres grups als afores de la franja de Gaza (Diluvi d’Al Aqsa). En el diari Ara (14 d’octubre de 2023), per exemple, es va publicar un article de Judith Butler amb el títol Condemnar la violència. Malgrat que comparteixo gran part del que va plantejar Butler, exposaré alguns elements de discussió en relació amb el que va escriure perquè considero que, si acceptem la seva posició i els arguments que sustenten la condemna de la violència de Hamàs, llavors cap violència podria ser justificada. El cas de Palestina demostra el contrari. Vaig al gra.
Jutjar la violència significa examinar si és justificada o no, és a dir, si és justa. Quan considerem que una acció col·lectiva que recorre a l’ús de la violència és legítima, aquesta legitimitat normalment la fem descansar sobre el dret a la defensa davant d’una vulneració d’algun dret. Quan aquest dret a la defensa col·lectiva utilitza la violència, podria ser jutjat moralment perquè la seva acció considerem que ha de ser escrupolosa, proporcional, contextualitzada, ètica, i no ha de tenir danys col·laterals. En definitiva, ha de ser justificada. Però aquest no és el cas de Palestina.
Si partim de la idea que l’estat d’Israel és un estat colonial que exerceix les dinàmiques colonials en la seva pitjor versió d’una manera sistemàtica, sofisticada i sostinguda en el temps, i amb una estratègia de genocidi parcial perquè, no només colonitza, sinó que també justifica la tortura, expulsa i deshumanitza.
L’estat d’Israel exerceix les dinàmiques colonials d’una manera sistemàtica, sofisticada i sostinguda en el temps, i amb una estratègia de genocidi parcial
Si constatem que gran part de la societat civil israeliana participa d’una manera activa en aquesta dinàmica, ja sigui a través dels colons civils (sempre van protegits per l’exèrcit), ja sigui a través del servei militar, que significa que tothom potencialment podria ser cridat a ser soldat i actuar contra els palestins; ja sigui que aquesta societat civil no posa en el centre de la política israeliana la qüestió del colonialisme.
Si afegim, a més, que els poders d’Europa i dels EUA estan constantment a favor d’Israel, i si a més a més veiem que gran part dels mitjans de comunicació estan al costat d’Israel i demonitzen les accions palestines, llavors, les reaccions a l’asfíxia, a la totalització del colonialisme i a la no esperança, no poden ser llegides i interpretades com a violències condemnables.
El cas de Palestina reuneix els dos tipus de violència que Žižek va anomenar la violència objectiva i la subjectiva. La primera és del sistema colonial i el desplegament dels seus dispositius. La segona és impedir amb actes concrets la vida de la població palestina. La segona violència, en aquest cas, és conseqüència de la primera i és amb relació a aquesta segona violència on s’ha de situar la contra-violència de Palestina.
La moral per ser aplicada necessita una mínima vida possible. Jutgem moralment perquè considerem que una altra opció alternativa és factible i possible per qui actua. Si les persones de Palestina viuen la mort política i física, les seves accions de resistència, que en el nostre context serien rebutjables, no poden ser jutjades. No perquè no poden ser condemnables moralment, sinó, perquè no hi ha lloc per a la moralitat.
Allà on no hi ha vida possible, no hi ha moral possible. No estem parlant de la suspensió política de l’ètica, sinó, estem parlant que la vida no és possible. O dit d’una altra manera, no es donen les condicions perquè hi hagi un judici moral.
Si les persones de Palestina viuen la mort política i física, les seves accions de resistència, que en el nostre context serien rebutjables, no poden ser jutjades
En el context del colonialisme del segle passat la majoria enteníem que l’ús de la violència dels països colonitzats era resistència legítima (per exemple la resistència d’Algèria va durar més de cent anys). No dubtàvem en solidaritzant-nos amb la resistència en contra el colonitzador. Avui, Palestina està en la mateixa situació. No estem davant d’una guerra entre dos estats. Estem davant d’un cas de colonialisme que el seu ADN es basa en la idea del genocidi parcial, el racisme i l’expulsió.
La posició d’apel·lar els principis morals sense aterrar-los a la materialitat dels esdeveniments, a banda de ser una posició pulcra, pot acabar essent una estètica argumental que pot abocar, en el cas que ens ocupa, a un pacifisme abstracte o pragmàtic (que calcula les conseqüències). Els dos casos porten a un atzucac, a la mort política de Palestina i no ofereix alternatives al conflicte.
Quan condemnem la resistència palestina, no estem condemnant els palestins a la permanència en la deshumanització? Hem parat atenció al fet que la resistència, en les seves formes possibles, és l’únic que li queda al combatent, parafrasejant Sartre, per a recuperar la seva humanitat? Com diu Ilan Pappé en l’article My Israeli Friends: This is Why I Support Palestinians, és difícil mantenir la brúixola moral davant el bombardeig dels mitjans de comunicació, la manipulació de l’estat d’Israel i la seva instrumentalització de l’holocaust. Aquesta brúixola moral és la que ens ha d’ajudar a col·locar-nos a favor de la resistència de Palestina, contra l’antisemitisme i contra l’actual estat d’Israel.
Aquests dies, veient la inacció de les nostres institucions i la posició eufemística davant la neteja racial que està portant a terme el govern israelià amb la complicitat de molts governs, no puc evitar pensar en la popular frase d’Edmund Burke que deia: “Perquè el mal triomfi només cal que les bones persones no facin res”.
