“En el país envilit, on la vilesa, clama contra l’enviliment”.
Jorge Riechmann, Poemas lisiados
L’altre dia, en una vetllada solidària del Projecte Lliures al Poble-sec, la bona de la Carme Arcarazo, dels bons del Sindicat de Llogateres, va advertir-nos, amb la seva loquacitat, elegància i eloqüència habitual, d’un conte sense faula, d’una dada gebradora i d’una història encara inacabada. Ens deia que al ritme públic que anem, mentre el mercat privat fa l’agost tots els dies de l’any esbotzant tots els panys, no arribaríem a la mitjana europea d’habitatges de protecció oficial fins a l’any 2600. D’aquí a cinc-cents anys. A cinc segles vista. Aleshores va ploure tota sola, retrunyint budells i neurones, aquella vella frase epistolar de la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, escrita en circumstàncies altres: que els catalans fa 500 anys que fem l’imbècil i que no es tracta de deixar de ser catalans, sinó només de provar de deixar de ser imbècils. En matèria d’habitatge, també estaria bé deixar de fer-ho. Deixar de ser-ho. D’imbècils, vull dir.
Desembre sense Dickens, sense contes de Nadal, avui i ara, aquí i allà, a crits o en veu baixa, a les més altes esferes i a les perifèries més precàries, tothom reconeix que l’habitatge ja ha esdevingut el principal factor d’empobriment, de segregació, d’exclusió i d’expulsió. D’una banda, és clar. De l’altra, vampíricament, en transfusió de sang a perpetuïtat i en proporció radicalment inversa, hi ha les tones d’enriquiment, d’especulació, de concentració i de voltors de tota mena i en poques mans. No li digueu lluita de classes, no fos cas que algú s’esparverés. Només aquesta darrera tardor el mercat tafurer immobiliari ha deixat un solc de notícies que totes juntes continuen trinxant sencer el territori.
Al ritme públic que anem, mentre el mercat privat fa l’agost tots els dies de l’any esbotzant tots els panys, no arribaríem a la mitjana europea d’habitatges de protecció oficial fins a l’any 2600
Que si el fons Vandor i la nova volta de caragol dels coliving, que diu el mercat que ara és el torn d’aspirar només a una habitació a preu esbojarrat –“els escorxadors de Chicago van inspirar a Henry Ford la cadena de muntatge: trossejar el viu en trossos petits per poder vendre i revendre amb benefici”, ja escrit per Riechmann. Que si torna a apujar el preu de l’habitatge per enèsim cop –ni tres mesos de pau, amb 32 pujades ininterrompudes en 32 trimestres consecutius. Que si el desnonament més gran mai vist a Badalona enmig de l’hivern i l’onada de fred i racisme. Que si 1.982 persones dormint al ras a Barcelona, segons el darrer recompte de la Fundació Arrels. Que si encara encapçalem el rànquing de desnonaments, ininterrompudament, des de 2010. Que si s’anuncien 50.000 pisos socials nous alhora que ens informen que perdrem 50.000 pisos socials en els anys vinents, que per lletra petita tornaran al mercat lliure que ens empresona.
La crònica, negra i roja, rosa i groga, fosca i clara, de l’orgia immobiliària de les darreres dècades explica, com cap altre dret vulnerat, la deriva democràtica, la degradació social i la nova plutocràcia que ens assetja. Però Chesterton ho tenia claríssim: “la plutocràcia no té filosofia ni moral ni significat: només pot tenir un èxit material, és a dir, un èxit menyspreable”. Mentrestant, l’ordre –enfront de la crisi ecològica, social i econòmica– escup “don’t look up”. No mireu a dalt, on es planifica el desori; limiteu-vos a escopir els de més avall, que tenen la culpa de tot.
Chesterton ho tenia claríssim: “la plutocràcia no té filosofia ni moral ni significat: només pot tenir un èxit material, és a dir, un èxit menyspreable”
Aquest abisme entre màrqueting i realitat, entre propaganda i hiperrealisme, entre una cosa i la contrària, ens l’està donant aquests dies de Nadal la distància abissal –la diferència absoluta– entre una falca publicitària emesa arreu i un full volant que vola de mà en mà. Si aquest matí heu escoltat una reflexió sobre la utopia, manllevant barroerament el llegat d’Eduardo Galeano, on s’afirma que “hi ha qui s’aixeca cada dia per convertir una utopia en alguna cosa real”, caldrà que us espereu fins al final per endur-vos la sorpresa del jeroglífic. L’espot rebla que està dedicat “als qui fan que l’impossible només sigui una mica més difícil que les coses difícils”.
Abans d’acabar, potser arribem a pensar que es tracta del preanunci, per al 2026 que vindrà, del 20è aniversari de la Directa que ens empara. Però no. Distòpicament, es tracta de la darrera falca de la Fundació La Caixa, integrada en el grup CaixaBank, que l’any passat va guanyar 5.787 milions d’euros en beneficis nets i, enguany, entre gener i setembre, 4.397 milions més. Simultàniament, ficció digital contra realitat analògica, com un escrit epifànic de Saramago, un full volant m’arribava a les mans. Era del Sindicat de Llogateres. Ves per on com són les coses, és una convocatòria contra la Caixa per a demà. Un demà doble: demà dimecres 17 en concret, a les sis de la tarda; i demà, en termes globals, generals i generacionals. Ens criden a encerclar les torres de La Caixa. I la memòria em recorda que la darrera vegada que va passar quelcom semblant –la vaga general del 3 d’octubre de 2017– la protesta va sortir des de dins de les torres. I des del pis més alt van advertir-los que “mai més”. Aquesta vegada, els cercles seran des de fora.
Setanta famílies en vaga de lloguers contra la Caixa han aconseguit que 1.700 habitatges passin a ser públics per sempre
Silent com les coses bones, encomanadissa com tota esperança, amagadíssima enmig dels vicis mediàtics estructurals i dels silencis de sempre nascuts de la dependència econòmica, resulta que aquest 2025 que clou –i no passa cada nit i cal dir-ho cada dia– setanta famílies en vaga de lloguers contra la Caixa han aconseguit, després de nou mesos de lluita i una caixa solidària de resistència de 100.000 euros, que 1.700 habitatges continuïn sent socials i passin a ser públics per sempre. Setanta famílies han guanyat el torcebraç a La Caixa: paradoxalment, “els qui fan que l’impossible només sigui una mica més difícil que les coses difícils”. Encara hi ha cent famílies, però, en risc de desnonament i fora de l’acord –ben visibles: els de la promoció Porta Nord, a l’Hospitalet de Llobregat. D’aquí la crida d’aquest dimecres a encerclar-la. Una crida que és prou clara i alhora polisèmica.
El diccionari diu que encerclar és envoltar i tancar dins un cercle. Però encerclar també és retrobar-se, és protegir-nos, és defensar-nos. És fer perímetre. És clarificar. És traçar línies clares d’on rau l’inadmissible. I és, sobretot, sortir del sofisma del cercle viciós que, verba volant, un gens loquaç, mai elegant i sempre poc eloqüent José Luis Ábalos, avui en hores baixes i corrupcions altes, va dir fa molt en seu parlamentària quan pretenia diluir, endarrerir o impedir un nou avenç pel dret a sostre. Deia el ministre i exsecretari d’organització del PSOE que el que passava era que l’habitatge era alhora un dret social i un bé de mercat. I no. O una cosa o l’altra. Perquè com diu Imanol Zubero, només podria ser bé de mercat un cop estigui garantit, com a dret, per a tothom.
Però com és Nadal, i la tradició recorda un desnonat de la història a la intempèrie, acabarem la tornada, imprevisiblement, amb una cita d’Isidre Fainé de fa tres anys. El març de 2022 categoritzava que “sense equitat social el creixement econòmic no és acceptable moralment”. Tot just això. Parlem? Encerclem.
