Dues setmanes de fotografies, d’encaixades de mans, de centenars de propostes i de bones intencions però cap acord vinculant per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Aquest és el patró recurrent en les cimeres del clima, i la de Madrid no en va ser l’excepció. Tanmateix, la doctrina de xoc comunicatiu que vam viure aquells dies per fer-nos creure que un capitalisme verd és possible no va poder ocultar que tot plegat era, com diria l’estimat Jesús Moncada, una còpia –dolenta i desenfocada– d’una partida eterna.
Ben mirat, ni les propostes neoliberals fonamentades en l’economia especulativa –com són els mercats d’emissions de carboni– van ser incentiu suficient per arribar a un consens entre les potències mundials. Òbviament, qui surt més reforçat d’aquest espectacle són les grans multinacionals energètiques, incloent-hi les petrolieres, que, per veu de diversos estats, van ser un element més de bloqueig en les negociacions. Tot i això, quelcom està canviant en el model energètic sobre el qual s’ha estructurat el capitalisme en els darrers tres segles. M’explico.
D’una banda, és obvi que ens apropem vertiginosament –si no hi hem arribat ja– al pic màxim d’extracció de petroli. Els combustibles fòssils s’esgoten i el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial són conscients que el capitalisme necessita avançar en un canvi de la matriu energètica en la qual se sustenta el seu sistema de poder. És a dir, passar de l’energia fòssil a la renovable per mantenir la seva hegemonia en el control d’un bé natural i estratègic com és l’energia.
D’altra banda, i no menys important, també són conscients que aquesta transició energètica no pot fer-se al ritme que reclamen les expertes en canvi climàtic. Un canvi ràpid cap a les energies renovables podria ser el detonant que fes esclatar la bombolla de carboni lligada a l’enorme volum d’actius fòssils, des d’oleoductes o plataformes petrolieres fins als vehicles de combustió que esdevindrien obsolets. Per aquest motiu, les multinacionals energètiques intenten controlar i monopolitzar la implementació de les energies renovables i, alhora, alentir-ne la implementació per garantir-se un nou cicle de beneficis milionaris.
La Cimera Social pel Clima, organitzada en resposta a la COP25, és un exemple preciós i esperançador de la capacitat de convocatòria i d’organització per crear espais de debat i d’apoderament al voltant de la crisi ecològica i climàtica i la justícia social. Transversalitat en defensa de la terra i de la vida
Aquesta estratègia ja l’estem començant a veure a casa nostra. Abans de la COP25 de Madrid, Endesa va anunciar que invertiria mil milions d’euros en energies renovables fins al 2030 mentre parlaments com el català aprovaven decrets per afavorir la construcció de grans infraestructures energètiques com els parcs eòlics per part d’aquestes mateixes multinacionals. Una inversió en energies renovables que és el preu a pagar per poder mantenir els beneficis i les dinàmiques d’un capitalisme que extreu, consumeix i genera externalitats negatives molt més ràpid del que la natura és capaç de regenerar i recuperar.
Amb les tendències actuals, la catàstrofe climàtica i ecològica no és un possibilitat sinó un fet, i les més afectades són i seran les classes populars. Però, així i tot, encara hi ha esperances, i les meves s’allotgen en el potencial transformador i revolucionari del moviment climàtic. La Cimera Social pel Clima, organitzada en resposta a la COP25, és un exemple preciós i esperançador de la capacitat de convocatòria i d’organització per crear espais de debat i d’apoderament al voltant de la crisi ecològica i climàtica i la justícia social. Transversalitat en defensa de la terra i de la vida.
No en va, el darrer fracàs de la Cimera del Clima de Madrid ens hauria d’obligar a repensar les formes en què articulem i vehiculem les reivindicacions climàtiques i ecologistes. Amb unes institucions públiques plegades als interessos de les grans multinacionals i incapaces d’aplicar les mesures que el moviment climàtic reclama, haurem de ser capaces de transcendir i centrar-nos a construir sobiranies. Centenars d’exemples arreu del territori ens demostren que podem exercir un contrapoder ecologista real a les polítiques neoliberals, extractivistes i ecocides del Banc Mundial i l’FMI reforçant les xarxes d’economia social i solidària i el cooperativisme.
Podrem aturar aquest col·lapse socioecològic? Serà difícil. No es tracta d’abaixar els braços, ni de bon tros. Però tampoc hem de deixar-nos seduir pel fals relat ecològic que ens planteja un capitalisme senil cada dia més proper a postures ecofeixistes. Pensar i respondre col·lectivament. Ser conscients del moment històric, ecològic i social que ens ha tocat viure. Proposar un projecte netament anticapitalista, feminista i ecologista, i comunicar. Sobretot ens cal comunicar per guanyar la batalla del relat ecològic
i social al puixant capitalisme verd.
