Segons la majoria d’observadors, les corrupteles del clan Ben Ali es compten entre les espurnes que van encendre la metxa revolucionària a Tunísia l’any 2011. De fet, la revolta va tenir lloc dies després que una filtració de Wikileaks confirmés les sospites de la majoria de la població sobre la voracitat cleptòcrata del dictador. Paradoxalment, set anys després, gran part de la ciutadania es pregunta si la corrupció no és ara encara més ubiqua que abans, un raonament que mina la legitimitat del nou ordre democràtic.
“Abans la corrupció es limitava a l’entorn de la família del president. Ara, en canvi, s’ha democratitzat. Molts funcionaris han començat a treballar amb les xarxes mafioses preexistents”, denuncia Abdelkrim Laabidi, un antic alt càrrec policial que va perdre la feina pel seu zel contra la corrupció. D’acord amb el rànquing anual elaborat per Transparency International, Tunísia ocupa el número 74, pràcticament empatat amb la Xina i Sèrbia. La metodologia no permet fer una comparació amb la situació durant el règim de Ben Ali, però és indicatiu que Tunísia obtingués l’any passat pràcticament la mateixa puntuació que el 2012. En aquesta qüestió, el país està estancat.
En ascendir al càrrec de primer ministre l’estiu de 2016, Iussef Xahed va prometre que emprendria una croada contra la corrupció. Seguint aquesta lògica, recentment va destituir el ministre d’Energia i quatre alts càrrecs per un escàndol relacionat amb l’explotació d’un pou del petroli. No obstant això, molta gent considera que aquestes mesures són més aviat cosmètiques.
Axraf al-Awadi, el màxim responsable de l’ONG tunisiana I Watch, considera que des de l’arribada de Xahed, el govern dedica més recursos a la lluita anticorrupció, però no són suficients: “Ha complert només algunes de les seves promeses en la matèria. Per exemple, no s’han dedicat prou recursos a fer efectiva la llei sobre la transparència”.
Xawki Tabib, el prestigiós president de la Instància Nacional de la Lluita contra la Corrupció, ha llançat una seriosa advertència sobre la infiltració dels “lobbys mafiosos” en les institucions de l’Estat. Entre elles, ha citat “els cossos de seguretat, la justícia i els partits polítics”, a més dels mitjans de comunicació. Segons Tabib, si no s’hi posa remei, el país podria experimentar un retorn a la dictadura.
El seu missatge resulta una mica alarmista, ja que no es perfila cap institució o personalitat capaç de donar un cop d’estat reeixit. Ara bé, el desencant de la població és evident i va en augment, la qual cosa soscava la legitimitat del sistema. I, com a símptoma, que només el 20% del cens votés a les eleccions del passat mes de maig, les primeres municipals en democràcia.
Les energies alliberades durant la revolució s’han solidificat al voltant d’una vigorosa societat civil
Els caòtics vaivens de Nida Tunis, el partit guanyador de les últimes eleccions legislatives i presidencials, serveixen per entendre el distanciament cap a la classe política. Sis anys després de la seva formació, encara no ha estat capaç d’organitzar un congrés nacional. L’única vegada que ho va intentar, representants de les diverses faccions van arribar a les mans. “Els partits polítics són el taló d’Aquil·les de la transició tunisiana. Amb l’excepció dels [islamistes moderats] d’Ennahda, la resta són closques buides al servei de l’ambició del seu fundador”, sosté la investigadora Rosa Alvárez.
Més enllà de la corrupció, una de les principals raons del desencís popular és la incapacitat dels sis governs del període postrevolucionari de millorar les condicions de vida de la ciutadania mitjana. Aquesta, al costat de les llibertats polítiques adquirides, era la gran demanda de les masses en aquell efervescent gener de 2011. No obstant això, l’atur i la inflació s’han multiplicat, erosionant el poder adquisitiu de les classes populars. En part, la culpa és la depreciació del dinar, que ha perdut un 60% del seu valor en els últims quatre anys. Economistes atribueixen aquesta dura realitat a la manca de reformes liberalitzadores. La població, a l’egoisme i embadaliment de la classe política.
Dit això, la transició no només ha fet passos en fals. Les energies alliberades durant la revolució s’han solidificat al voltant d’una vigorosa societat civil, capaç de forçar avenços en matèries diverses. Per exemple, l’any passat el Parlament va aprovar una llei modèlica contra la violència de gènere, que va abolir la norma que permetia a un violador eludir la presó si es casava amb la seva víctima. I el mes passat es va promulgar la primera llei àrab contra la discriminació racial, una autèntica xacra en tota la regió. I, tanmateix, Tunísia es mou.
