Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Algun dia havia de passar

/ Visual Omelette

Faré les maletes a correcuita. Hi posaré tota la roba, i les sabates, i les espardenyes, i la roba interior. I en dues bosses de cuir gegants que vaig comprar a Malta i ara són al calaix més elevat de l’armari hi posaré les relíquies que tinc escampades per l’habitació i el menjador. Algun dia havia de passar.

Hi guardaré el mapamundi de 3×3, les copes que guanyava quan era petit, els pòsters de la primavera catalana, la col·lecció de clippers, els tres quadres que tinc penjats consecutivament al cap del llit, el cactus de la finestra, el camell de fusta de Taiwan, el rellotge de paret, el mirall de segona mà. Baixaré al basar a comprar caixes de cartró: dues seran per als llibres; una altra per a la vaixella; dues més per a estovalles, cobrellits, llençols, mantes, coixineres, draps i el davantal; una altra per a la resta de coses que hi ha als calaixos de la cuina. Trucaré a una empresa de mudances i els faré venir l’endemà al matí. Ells mateixos embolicaran amb prudència el televisor, l’ordinador, la impressora, les copes de vidre de l’avi. Carregaran al camió la taula del jardí, la del menjador, les cadires de dins i de fora, el sofà, el moble de l’entrada, el moble de sota del televisor, el llit, les plantes dels balcons, i els donaré una propina per ajudar-me a carregar les bosses i les maletes fins al Ford Focus. Ja hauré comunicat al propietari de l’edifici –amb set dies d’antelació– que marxo i deixaré els dos jocs de claus al porter. Agafaré el cotxe i, esquivant motos i suportant un cop més el trànsit metropolità, sortiré per la Ronda en direcció a Ponent. El trajecte seran dues hores de dubte, de tendresa emocional, de preguntes que no em sabré respondre, d’incerteses. No hauré avisat ningú de la fuga. Algun dia havia de passar.

Quan entri a l’autopista em relaxaré, no passaré dels cent deu per hora i fumaré un cigar amb la finestra mig oberta. Sonarà la ràdio i serà interessant veure com, a mig camí, les emissores canviaran de número i hauré de resintonitzar Rock FM. Quan vegi als cartells que la ciutat de Lleida ja ha quedat enrere, trucaré al Dalmau i li diré que en una hora hi seré. “T’espero al bar de la plaça”, em dirà. Cada cop la desinhibició serà més potent, fins que arribarà un moment, just passant per Escarlà, que se m’escaparà una llàgrima, i després una altra, i pensaré inclús de parar el cotxe; però al cap de pocs segons aconseguiré aturar el plor, just en adonar-me que les gotes salades que em relliscaran pels pòmuls seran de tranquil·litat i fermesa, de saber-me en el lloc i el moment indicat. Sortiré llavors de la nacional i em perdré per camins que, al mapa que portaré al seient del copilot, no seran més que rius de formigues minúscules.

Tot i les dificultats, cap a les dues i mitja arribaré a la Vall de Boí. Aparcaré el cotxe a l’entrada i recorreré cinc-cents metres per un carrer empedrat fins a la plaça del centre. Allà m’hi trobaré la farmàcia, la ferreteria, la fruiteria, un restaurant de carns i el bar. A l’última taula, rascant ombra d’on no n’hi ha, el Dalmau. Aixecarà la mà content, li respondré aixecant-la orgullós. Farem una cervesa mentre m’acabi d’explicar les condicions del contracte i com encendre el butà i farem cua cap a Cal Parets. “Es diu així per l’antic inquilí”, em dirà, “però si no t’hi esforces, és el nom que se li quedarà”. No em preocupa, pensaré, ja que Cal Parets sona millor que Cal Miranda. M’ensenyarà el jardí gegant, el primer i el segon pis, em dirà les quatre coses que s’han de saber per caure simpàtic a la gent del poble i marxarà sense tancar la porta. Els primers dies seran de desconcert, de dubte, de tendresa emocional, de preguntes que no em sabré respondre, d’incerteses. Però a poc a poc tornaré a escriure, a pensar com abans, a llegir durant hores, a posar bons CD i deixar-los sonar. Comunicaré la mudança a la meva família. Ningú ho entendrà però jo per fi seré on vull ser. I entre trucades d’amics que demanen explicacions i la Marta deixant-me per WhatsApp, obriré la llibreta on anoto idees i escriuré: “Títol del relat: ‘Algun dia havia de passar’”.

Article publicat al número 465 publicación número 465 de la Directa