Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Luis de la Cruz, historiador

“La crisi econòmica posa de manifest que allò més pròxim no és una elecció, sinó una necessitat vital”

Luis de la Cruz acaba de publicar 'Barrionalismo' (Decordel), el resultat d'un seguit de passejades amb mirada d'etnògraf i urbanista aficionat pels barris de la capital madrilenya / Álvaro Minguito

Luis de la Cruz (Madrid, 1977) és historiador, bibliotecari, pare, escriptor i fundador del diari  Somos Malasaña. Ha publicat els llibres En la batalla urbana, lucha de clases y gentrificación en Madrid (autoeditat), Contra el running. Corriendo hasta morir en la ciudad postindustrial (Piedra Papel Libros) i Barrionalismo (Decordel). Ens trobem al madrileny carrer de Bravo Murillo, artèria popular de Tetuán, el seu barri adoptiu. Luis de la Cruz és un excel·lent narrador, pedagògic i proper, un autor que manté  aquestes qualitats també en persona. De passejos s’alimenta Barrionalismo, i abans de trobar recer en un bar on conversarem de gentrificació, urbanisme i Madrid, passegem fins a un solar que, com un trau de l’especulació immobiliària, manté un buit urbanístic a tocar del centre econòmic que presenta la Castellana quan es troba amb Plaza Castilla.

 

En el teu llibre Barrionalismo, fas d’historiador social, etnògraf, urbanista… Una mica jugues el paper d’un vianant astorat, oi?

Un passejant, sí. Com a historiador, aporto algunes anàlisis i exemples. I com a urbanista –que jo no en tinc res, d’urbanista, però sí que sóc afeccionat als afers de la ciutat– tot arriba sempre després del que sóc com a vianant. Gran part del llibre està articulat mitjançant passejos. I realment no és un artifici literari, sinó que sorgeix així. Les coses les penso tot passejant. La por que jo tenia era que, al capdavall, tot resultés massa localista. Però és que no em sortia d’una altra manera. Reflexionava sobre allò que veia. Hi ha la idea que, gràcies a la teorització, esdevinguin aspectes més universals. Penso que molt del que parlo al llibre passa a moltes d’altres ciutats del món occidental.  Sempre hi és present el meu paper com a historiador social i urbà, com a persona interessada en la ciutat, però tot arriba a posteriori. Són les eines que utilitzo per articular allò que rumiava durant els passejos, que són el que de debò originen el llibre.

 

A Barrionalismo cites Manuel Delgado, i és cert que part de la mirada del llibre recorda el seu bloc El cor de les aparences.

Penso que si no fos perquè el cito un parell de cops, gairebé seria un plagi. He llegit el treball de Delgado sempre amb atenció. El que més m’interessa és la seva concepció de l’espai urbà com equiparable al carrer, i el carrer com aquell espai promiscu on passen moltes interaccions socials gairebé impossibles de delimitar. I que, alhora, Delgado és deutor de [Henry] Lefebvre, en una mena de traducció que ell s’encarrega d’enriquir. Precisament Lefebvre és una altra influència important, sobretot pel que fa a la idea de producció de l’espai socialment construït des de dalt i des de baix. La tensió que hi ha en el conflicte entre la producció des de dalt de la planificació urbanística i econòmica que es troba rere la ciutat, i la producció des de baix, que s’identificaria més amb el que anomeno barrionalisme, és a dir, l’entramat de petites interaccions que creen una xarxa social que alhora fan el que és una ciutat, aquesta cosa lefebvriana és on jo em moc en aquests textos.

 

De la mateixa manera que el nacionalisme es fonamenta envers una cultura, una llengua, una tradició, una identitat i una voluntat de nosaltres front uns altres, quins elements consideres que vertebren el barrionalisme que puguin explicar que des de la perifèria de Santa Coloma de Gramenet fins a Móstoles hi hagi una acceptació del terme?

“Si en aquest món que tothom compra a través d’Amazon, no hi hagués el forn de sota de casa on el repartidor et pot deixar el paquet quan tu no hi ets, doncs potser també naufragaria aquesta nova forma d’individualisme”

Penso que barrionalisme és un reflex del terme nacionalisme, però no que sigui el seu contrari. De fet, algú es pot considerar nacionalista i barrionalista alhora. Al llibre hi ha un capítol de barrionalisme, i la resta són capítols sobre la ciutat tenyits d’aquesta perspectiva des de baix i de comunitat. Per a mi són els elements que articulen el barrionalisme: les interaccions habituals. És a dir, no hi pot haver vida de barri, tal com jo la defenso, una vida de barri creadora d’un teixit social que ens ajuda a refugiar-nos del vent glaçat del neoliberalisme, si no existeixen unes interaccions constants. Si en aquest món que tothom compra a través d’Amazon, no hi hagués el forn de sota de casa on el repartidor et pot deixar el paquet quan tu no hi ets, doncs potser també naufragaria aquesta nova forma d’individualisme. Fins aquest punt les interaccions socials denses i resistents són importants per a la vida de barri. Ara, aquesta vida de barri en una societat tan individualista i en unes ciutats tan grans, es produeix molt menys del que m’agradaria. El que faig és una defensa de què ha estat la vida de barri, i militantment i conscientment, enaltir-la amb la idea que si es produís més sovint, tothom estaria més ben refugiat.

 

Hi ha el risc d’idealitzar el barri…

Exacte. De fet, s’ha utilitzat el terme barrionalisme de dues formes diferents. Una d’elles, per exemple, és com es fa servir a l’estadi del Rayo Vallecano amb aquell orgull de ser del barri i de crear comunitat. I una altra forma, més despectiva, és en el sentit d’“escolta, no et tanquis en el barri, no hi veus més enllà del barri”. Les dues són un tipus de mirall d’una realitat. De fet, és compatible tenir l’orgull de barri i alhora tenir la idea de sortir del barri com a sinònim de prosperar. En algun moment del llibre adverteixo que sóc molt militant i poc objectiu pel que fa a potenciar el primer dels significats. No vull amagar el sentit pejoratiu de perdre’t coses per unes fronteres, per petites que aquestes siguin. El que dic és que, en aquests temps de crisi social, s’ha posat en relleu que el barri ha tornat a ser important. Quan dic el barri, es pot entendre allò més proper, les relacions socials de proximitat. S’ha posat de manifest la importància per a les comunitats migrants o per a la gent desnonada de les seves cases, que han trobat suport en el barri. En un moment que la globalització fa que no haguem de pensar en les fronteres perquè vivim en el món d’Internet, i que sigui una cosa de mal gust, sense distinció, pensar en allò més pròxim, resulta que la crisi econòmica posa de manifest que allò més pròxim no és una elecció, sinó una necessitat vital. És una qüestió de vida o mort aferrar-te a allò més proper.

 

Abans esmentaves “el vent glaçat del neoliberalisme”. Al llarg del teu llibre, aquest vent forma part de l’escenari.

Probablement, sobretot, en el matís de l’urbanisme. Parlo de les places dures, de l’urbanisme defensiu, de la segregació dins les ciutats… La forma en què es construeixen les ciutats té una ideologia molt clara, que no és una altra que la ideologia dominant en tots els aspectes de la vida.

 

A banda de com autor de Barrionalismo, voldria aprofitar la teva persona com a madrilenyista. A Barcelona hi ha certa fascinació amor-odi pel que fa a Madrid…

Suposo que és mútua.

 

Quan em demanen quines diferències més notables hi ha entre ambdues ciutats, sempre responc que el centre de Madrid encara pertany a la gent de Madrid. Tu com ho veus?

“La forma en què es construeixen les ciutats té una ideologia molt clara, que no és una altra que la ideologia dominant en tots els aspectes de la vida”

Veig la constatació que cada cop el centre de Madrid és menys de la gent de Madrid. Reconeixent que ha resistit prou bé, és a dir, que podies trobar un bar on els homes jugaven al dominó en ple centre, això no amaga que hi ha una bola de neu creixent que sembla que s’ho endurà tot. Si Barcelona duia molt avantatge en el tema de la turistificació d’Airbnb, Madrid ja gairebé l’ha atrapat. El percentatge de pisos turístics en el centre de Madrid és molt similar al del centre de Barcelona. La transformació dels barris de Madrid és molt veloç. Potser va resistir força temps per dues raons. La primera, perquè el centre de Madrid és molt gran. I mira com triga en gentrificar-se Lavapiés, el Lavapiés que entenem i que en realitat no existeix, està resistint perquè és molt gran.

 

I la segona raó que pot explicar la resistència?

El centre de Madrid, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, va viure un procés d’especulació que va comportar la seva degradació, que va significar que perdés un percentatge de població brutal. I la recuperació ha estat lenta, però ja ha arribat.

 

S’ha accelerat aquest procés?

Sí. Això es veu molt bé en barris com Puente de Vallecas o aquí, a Bellasvistas, on es dóna el fet que els mitjans de comunicació afins a la dreta estan collant, juntament amb partits polítics, sobretot Ciutadans, creant o cooptant associacions crítiques, alhora que els preus de l’habitatge pugen pels núvols. Venen la imatge de degradació, però això no serveix perquè s’abarateixin els preus, per comprar pisos i després especular-hi. Les fases de la gentrificació que va definir Neil Smith, que seguia l’onada de desinversió, després la regeneració (regeneració és un mot força fotut)… Ara tot es dóna alhora. Degradació i preus pels núvols.

 

Hi ha un capítol ben simpàtic, on reflexiones sobre com els cambrers i perruquers de determinades zones semblen hipsters, però potser són les primeres víctimes de tot plegat.

Segurament són treballadors amb unes condicions laborals molt precàries.

“A Bravo Murillo, que és gairebé com el Malecón: sempre hi ha gent. Quan t’adones que tothom va a la seva, vas molt més segur a la part pobra que a la rica, on no hi ha una ànima” / Alvaro Minguito

 

Com vincules aquest joc del postureo amb la ciutat aparador?

Al final, la ciutat de l’esdeveniment és una ciutat on hi ha molta gent, però no hi ha veïnat, no hi ha barri. Per què? Doncs perquè la majoria d’aquesta gent no són veïns, i així no poden existir les interaccions quotidianes que calen per construir xarxes socials i construir barri. Paradoxalment, és molt semblant a allò que passa en els PAU [àrees residencials dels afores], on increïblement els carrers són buits perquè tot passa dins d’aquelles comunitats tancades. És el mateix perquè són dues cares de la classe mitjana. Una classe mitjana que viu més el vessant del consum cultural, i una altra versió de la classe mitjana, potser més conservadora que marxa al PAU. En les dues modalitats els carrers es buiden de vida. En un sentit, d’una forma literal: no hi ha gent en els carrers. I en l’altre sentit, paradoxalment, hi ha un munt de gent que va a inauguracions de galeries d’art, que participen d’una ruta de la tapa o cultural com La Noche en Blanco, o simplement coincideixen amb els turistes que passegen per la ciutat tematitzada del centre. Hi ha una paradoxa amb la classe mitjana que marxa a viure a un PAU, i és que probablement la por hi estigui més present en aquests espais buits que no pas en els llocs més densament poblats. La situació d’estar sol al carrer, de no tenir un comerç que, com deia Jane Jacobs, fes de “permanent vigilant de la comunitat”. En aquest barri hi passa, en la zona més propera a la Castellana, a les onze de la nit, tens una sensació d’inseguretat més gran que a Bravo Murillo, que és gairebé com el Malecón: sempre hi ha gent. Quan t’adones que tothom va a la seva, vas molt més segur a la part pobra que a la rica, on no hi ha una ànima.


D’això en parles en un altre capítol, on reparteixes bufetades al concepte de classemitjanisme. On ens du, aquesta noció?

Ens dirigeix a la paranoia de la seguretat total, que alimenta des de la dreta més tradicional fins a l’extrema dreta que està sorgint. Jo també vaig ser un noi del parc. També tinc dins meu la lluita del senyor de 41 anys que sent desconfiança quan veu una colla d’adolescents, i alhora pensa: “Jo també he estat allà”.

 

De fet, hi ha un capítol, que particularment m’agrada molt, en el que parles dels “joves de la RENFE”, aquells joves que s’estan a la plataforma de les vies del tren sense fer-hi res: menjar pipes, escoltar música, xerrar. En unes altres circumstàncies, són els “joves del parc”. Una faceta popular de joves sense ofici ni benefici.

En aquell capítol, el que vaig intentar amb les eines de l’historiador social, és mostrar com això és quelcom que ha passat sempre. La joventut, i sobretot la joventut que des del sistema s’entenia com a improductiva, ha estat sempre estigmatitzada de mil maneres diferents. Ara és el cani, abans era el golfo. Abans els golfos patien la criminalització directament, enviant-los a institucions repressores sovint sense que haguessin comès cap delicte.

 

Explica’ns quina és la figura del golfo.

“El ‘golfo’ no es defineix ell mateix. El ‘golfo’ és una definició des de dalt dels joves de classe treballadora que no volen o no poden accedir al treball capitalista”

En el darrer terç del segle XIX i primer terç del segle XX, Madrid, com la resta de grans capitals occidentals, s’està convertint en una gran urbs capitalista. Esclata demogràficament, es duen a terme els eixamples (Barcelona primer, després Madrid)… Però en totes aquestes ciutats, la perifèria arriba abans que no els eixamples de les ciutats. Fins i tot la previsió urbanística es queda petita. Tot plegat produeix diferents realitats. Una és que sorgeix la segregació dels espais per classe. Antigament, a les ciutats, pel fet de ser més petites, les diferents classes socials hi convivien. Sempre hi havia hagut zones més exclusives, però estaven a dos minuts a peu. Però ara el que passava és que els obrers estarien a les zones més perifèriques, i alhora, els burgesos es faran construir cases en zones més allunyades encara. Per exemple, a Madrid, el barri de Salamanca. Així, la ciutat escenificava la lluita de classes molt més del que ho feia abans. I això comportava l’estigmatització de la classe més típicament treballadora, i en la seva versió de gent jove, apareixeran els golfos. I per una altra banda, aquestes classes treballadores s’organitzaran perquè viuran juntes, prendran consciència social de les seves condicions, i es produiran les primeres grans organitzacions obreres de principis del segle XX. Jo ara estic escrivint un llibre sobre la figura de Cipriano Mera, anarquista que era d’aquest barri, i en un moment donat parlo de la figura del golfo. Cipriano Mera, probablement, va ser-ne un. El que passa és que després va ser un referent de l’anarcosindicalisme i més tard una figura militar durant la Guerra Civil. Però ell mateix ho assenyala, que era un d’aquests nois que eren al carrer perdent el temps, entre altres coses, perquè no sempre hi havia feina. Per a mi, la figura del golfo és una creació de la burgesia.El golfo no es defineix ell mateix. El golfo és una definició des de dalt dels joves de classe treballadora que no volen o no poden accedir al treball capitalista. Fins i tot els burgesos més socialment compromesos, com els republicans Pío Baroja o Blasco Ibáñez, que observen els barris populars, i malgrat una certa mirada més amable, no deixen de ser condescendents. Per exemple, si llegeixes La busca de Baroja, descriu aquells joves com ferotges, i el seu físic descriu el mal moral que se’ls pressuposava. I Blasco Ibáñez, i el seu llibre sobre aquest barri a principis del segle XX, La horda, és igual. Un republicà d’esquerres compromès socialment, però que fa una descripció del carnestoltes en una zona propera a aquí de xaboles, i la descripció que en fa de la gent és gairebé no humana, de monstres. La figura del golfo sempre ha existit, sota diferents noms, i avui en dia serien aquells joves que surten en programes de televisió, tipus Hermano mayor, que sembla que siguin els únics que responen malament als seus pares. Potser en els barris rics són igual de cabrons amb els pares, però uns són sempre sospitosos i els altres només tenen un problema de conducta puntual.

 

Em resten algunes coses que vull que comentis. Ens allunyem una mica de Barrionalismo.  No trobes que el 15-M va ser una fita que va ocultar feina que es duia a terme en els barris des de molt abans?

No hi ha anàlisi de qualsevol cosa que no acabi remetent al 15-M. I això emprenya, perquè fins i tot quan has participat activament del 15M, acabes una mica fastiguejat que no hi hagi cap anàlisi política o social que no faci referència al 15-M. Com tu dius, recollia feina dels barris i dels moviments socials. A Madrid hi ha el discurs des dels moviments socials que el 15-M els va sobrepassar. Hi va haver una explosió que no es va produir del no-res. Va ser una explosió que es va poder sostenir gràcies a la feina prèvia. A Madrid, perquè el cas de Barcelona no el conec, distingiria el 15-M de Sol del 15-M quan es va descentralitzar. El 15-M de Sol és el 15-M mediàtic, i el 15-M de tres setmanes després en els barris era un 15-M totalment diferent, molt més intergeneracional. Aquest factor intergeneracional va ser molt important. Un aprenentage mutu. Una de les coses de la que gairebé no se n’ha parlat o escrit, i que en els barris em sembla fonamental, és aquell moment en què gent de diverses edats i trajectòries treballen en comú. Això va suposar una certa renovació del moviment veïnal.

 

Un dels primers articles que vaig escriure com a corresponsal a Madrid per a la Directa va ser el cas d’Ofelia Nieto. Quina és la importància simbòlica d’Ofelia Nieto?

És un cas important a diferents nivells. En aquell moment la majoria de casos de lluita contra els desnonaments eren a causa de les hipoteques. Però el cas d’Ofelia Nieto tenia a veure amb l’ordenació urbanística. És el moment en què els moviments socials del barri ens  posem durs amb el pinyol de l’ordenació urbanística i la gentrificació. Entre el barri fet des de baix i el barri fet des de dalt. Per una banda, és un cas que, a nivell de grup d’habitatge, ens obre els ulls per a coses que més tard han esdevingut molt importants. I a nivell de la mateixa dinàmica de la lluita, perquè a Madrid durant l’estiu les lluites s’aturaven. Però aquell any hi va haver un grup de gent molt diversa i de diferents punts de Madrid que va decidir que aquell agost ningú no s’aturava. Així, hi va haver una unió que va ser una revitalització de la densitat del moviment de resistència. dinou dies de resistència, celebrant aniversaris, convivint amb les famílies, amb grups de WhatsApp amplíssims… En un altre nivell, també és una fita de la decepció amb el nou ajuntament. És ben clar que des d’un punt de vista objectiu, el nou Ajuntament tenia coses més importants a fer. Però des del moment que hi ha regidors que han passat la nit en aquella casa, esperàvem que aportessin alguna solució satisfactòria.

 

Per acabar, no et demanaré que facis un pronòstic electoral, però sí que et voldria que em comentessis com veus el panorama polític a Madrid. Quin balanç fas dels quatre anys de Manuela Carmena?

“No vaig parar de sentir que la candidatura Ahora Madrid era una mena de cavall de Troia i que hi hauria una desobediència institucional. Ha passat és el contrari: ens trobem en una situació de gerencialisme. ‘Farem el que la norma escrita permet'”

Sóc molt crític amb el govern municipal. Fins i tot, segur que a voltes sóc injustament crític si tenim en compte la realitat material que l’ajuntament té, per exemple, governant en minoria. Però penso que l’equip municipal té una responsabilitat molt gran a causa de les expectatives que van crear. No vaig parar de sentir que la candidatura Ahora Madrid era una mena de cavall de Troia i que hi hauria una desobediència institucional. De fet, sempre repetien que allò era una “revolució democràtica”. Òbviament, ja no es parla de revolució democràtica, ni tampoc de desobediència institucional. El que ha passat és justament el contrari: ens trobem en una situació de gerencialisme. “Farem el que la norma escrita permet.” En definitiva, penso que no s’ha governat per a canviar la vida de la gent, sinó per gestionar els recursos de la manera més honesta que han pogut. Però per a mi amb això no n’hi ha prou. Les expectatives eren que arribaven, en un context de crisi social, per a millorar la vida de la gent. En aquest sentit, trobo que han fracassat. Madrid, en l’àmbit municipal, ara és molt més amable que quan governava el Partit Popular.

 

Un dels comentaris que més he escoltat darrerament a Madrid és que “si a Andalusia l’extrema dreta ha obtingut dotze escons, aquí serà un drama”. Hi ha motius per estar espantats?

Dins de Madrid, hi ha un Madrid que és molt i molt fatxa. És el centre del poder i el centre dels negocis. I on han viscut les elits durant molt de temps. Tanmateix, dins de Madrid hi ha una altra ciutat que no ho és, de fatxa.  Ara, jo també crec que Vox ho petarà. Entre altres raons, perquè a Madrid el tema del nacionalisme espanyol està molt interioritzat en moltes capes de la població.