Estic vivint la poesia molt intensament, últimament. Però no és culpa meua, la culpa és dels altres. La plaça del Llibre i les Fires del Llibre de València i de Castelló han tingut una clara responsabilitat. Després, tot ha seguit a soles. He de dir, si més no, i per tal de no imputar-les en excés, que ja venia d’abans la cosa. A la presentació de Malifetes satisfetes (Andana Editorial, 2021) els i les meues alumnes van estar acompanyant-me. Les meues criatures, artistes, que han sigut la flama que ha encés els meus ulls i m’han regalat la llum a la mirada. Estàvem tots i totes signant els llibres, perquè és gràcies a ells i elles, que el llibre existeix i és possible.
A classe ens passem hores i hores rimant paraules, inventant-nos contes, imaginant mons possibles, creant paraules noves, fent cal·ligrames i poemes. I els encanta tenir el poder de fer màgia i poesia, de ser lliures en el llenguatge, construint la seua realitat tal com ells i elles la perceben. Fer poesia els dona la llibertat i els contes els regalen la possibilitat de ser ells mateixos en una altra vida. D’enfrontar-se a les seues pors i d’apreciar l’estima. Els llibres, la literatura, els regalen aquesta possibilitat i com bé sabem, tots els infants adoren els contes. Com és que encara algú es planteja per què? Com és que encara hi ha qui dubta dels fonamentals beneficis que ens regala la literatura? Com és que no accepten, per fi, del poder sanador i de la necessitat de la lectura? Si els infants la senten, la viuen, la respiren, la necessiten, com no anem a fer-ho els grans, si som menuts amb uns quants anys i unes quantes càrregues a la motxilla.
Fer poesia els dona la llibertat i els contes els regalen la possibilitat de ser ells mateixos en una altra vida. D’enfrontar-se a les seues pors i d’apreciar l’estima.
Després de viure la poesia, des de la mirada més entremaliada i tendra, més enjogassada i infantil, va arribar el gran acte que esperava en candeleta des que em van convidar a participar-hi. A la Fira del Llibre de València, i conduïts per Teresa Pasqual, vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana —apreciat col·lectiu—, va arribar el moment. Els meus col·legues d’ofici i jo recitàvem a la carpa, oberta a la multitud de la Fira i alhora arrecerada, al Recital de Joves Mil·lennals. Teníem molt de públic, estimats amics, benvolgudes persones i beneïts referents nostres com la mateixa Teresa Pasqual, Maria Josep Escrivà, Joan Lluís Roig, Mercè Climent, Imma López Pavia, Pau Sif, Joan Antoni Fluixà… i a Marc Granell. A Marc Granell amb una mirada encesa a primera fila, llegint-nos les mirades, sentint els nostres versos. En tota eixa llum, amb tota eixa energia, naix la vida.
Els meus col·legues i jo al mig de tot això, llençant versos i paraules, possibilitant o creant o inspirant o avorrint als qui escoltaven amb els ulls i el tacte, just enfront de nosaltres. Juma Barratxina, Joan Deusa, Alba Fluixà, Anna Gas, Àngels Moreno i servidora, vam gaudir com feia temps que no podíem, d’alliberar-nos i desfer-nos, de recitar i projectar la veu, de fer nostre l’escàs espai que necessitem de l’escenari i, sobretot també, de trobar-nos. Col·legues, amb qui compartisc sinergies, maneres d’entendre o de replantejar-se les coses a la vida. Companyes de qui brolla la poesia, qui estimen l’art i el provoquen. Companys qui acaricien el fang i es dediquen a l’orfebreria. A vosaltres, que heu sabut del món, que heu anat entenent-lo, fent del record un quadre, al mateix temps que jo. Perquè amb el mateix entorn, amb la mateixa argila, compartint generació, veiem cadascú una escultura que es perfila al seu fons, distinta i bella, preciosa i pura. Llegiu-los, aneu a veure com reciten, com s’expressen. Grans artistes. Són poetes.
Tinc una sort evident.
