A l’antologia de relats de la dama de la ciència-ficció estatunidenca Octavia Butler es copsa la seva capacitat d’escollir la paraula precisa en el moment adient. En poques pàgines es fa exponencial el talent d’Octavia Butler per construir escenaris amb capes i capes de matisos. Acompanyats dels comentaris de l’autora, els set contes i els dos assajos permeten fer un viatge temporal cap als moments en què van ser creats i construïts. Butler els escriu entre les dècades dels setanta i dels noranta del segle passat, influenciada pel context vital que experimentava. En un dels epílegs ens explica com els va abordar: “Vaig començar la història sentint poca esperança o simpatia per l’espècie humana, però, quan vaig arribar al final, l’havia recuperada. No sé per què, sempre em passa”.
La selecció compta amb peces guardonades pels famosos premis Hugo i Nebula. Els relats ens permeten endinsar-nos en universos rics i profunds que neixen de l’enorme curiositat de la seva autora. Talment com un ofici artesanal, Butler es fa preguntes que no pot deixar sense respondre i per a les quals imagina possibles resolucions que després fila en contes teixits amb cura. Més marcats pels diàlegs i la reflexió que no pas per l’acció trepidant, sovint ens presenta moments a posteriori de grans canvis.
Butler ens convida a preguntar-nos per les conseqüències i les vivències de mons convulsionats per terratrèmols on, tanmateix, el sisme ja fa temps que va passar. Les armes, com amb Txékhov, es disparen, però sense l’èpica d’heroïcitat paradigmàtica. El realment rellevant per als personatges són les eleccions que fan. Que es debatin, que es facin preguntes, que indaguin, que viatgin… i que, al final, decideixin. Fins i tot presentades amb les més diverses i poderoses antagonistes, amb les més vagues i subtils aliades, la capacitat de resolució rau a les mans de les protagonistes. La decisió precisa i necessària.
